dimarts, 27 de juny de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 156

Dan Auerbach.
Ja poden escoltar l'últim programa de la temporada de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Ens acompanyen Brighton 64, Playfair, Havanera Surf, The Dandy Warhols, The Brian Jonestown Massacre, Dan Auerbach, The Verve, Royal Blood, Ryan Adams, Grushenka, Super Parkers i Javier Sun. I parlem del documental "Dig!" (Ondi Timoner, 2004), de la pel·lícula "Kill Your Friends" (Owen Harris, 2015) i dels festivals Cruïlla Barcelona i Parc de la Linera. Com sol dir-se en aquests casos, una hora no dóna per més. Poden comprovar-ho vostès mateixos al podcast.

Black Fanegas - "El bosc de Weidenfeller" (2017)


El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.

“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).

Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.


Originalment publicat a B-Magazine.

Havaneres a ritme de surf


Els ha passat mai pel cap la forma de maridar dos gèneres musicals tan estiuencs però geogràficament distants com són les havaneres catalanes i el surf rock de la costa californiana? Doncs un quartet vallesà ha provat de fer l’experiment i se n’ha sortit amb molt bona nota. Havanera Surf, s’ha batejat el projecte, i al seu repertori s’hi troben estàndards de la música marinera com “El meu avi”, “La gavina” o “La bella Lola” interpretades com si es tractés de composicions originals de Dick Dale, els Ventures, els Surfaris o els Chantays. El seu ep de debut, “Clàssics, vol. 1”, va veure la llum ara fa un any, però amb un nou estiu tot just acabat d’encetar és moment de redescobrir-lo i deixar-se refrescar per les seves melodies. Poden fer-ho a Bandcamp.

"Despacito" per Fito Páez


Per norma general una cançó no és bona ni dolenta. És l’aproximació a la mateixa i la intencionalitat de qui la interpreta allò que li atorga valor. “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump, és un exponent més d’allò que des de fa dècades mal anomenem música llatina. Un de tants productes manufacturats ideals per a vendre com xurros a un públic no melòman. El hit que satisfarà durant una temporada els instints més primaris de tots aquells orangutans que no busquen en la música un catalitzador d’emocions sinó una eina per a destrossar estèreos i cridar l’atenció quan desfilen a bord d’aquells monuments al mal gust que han esdevingut els seus respectius automòbils. Música, en definitiva, per a gent a qui no agrada la música. Això és “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump. Però és que si agafem aquesta mateixa cançó i la posem en mans, per exemple, de Fito Páez, aleshores la cosa canvia completament i esdevé la delícia que poden escoltar vostès en aquest enllaç. Ara sí, música en majúscules i amb totes les conseqüències.

dilluns, 26 de juny de 2017

Les confessions de Viv Albertine

Viv Albertine.
De vegades el millor d’una autobiografia no són els detalls propis de la vida del seu autor, sinó la manera com aquests n’expliquen el context. Llegir les memòries de Viv Albertine, per exemple, no tan sols resulta un recorregut tan amè com apassionant per la trajectòria vital i artística de qui va ser guitarrista de The Slits. També és un passeig per la Londres de la passada meitat de segle i, en conseqüència, per escenes i microescenes com la contracultura de Ladbroke Grove, els squats del West End o, és clar, el punk -i el post-punk-.

A “Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music” (2014, publicat recentment en castellà per Anagrama amb el títol de “Ropa Música Chicos”), Albertine reflexiona sobre el fet de voler-se dedicar a la música sense tenir-ne coneixements, i sobre el fet de fer-se una identitat pròpia en clau femenina en un món tan masculí com era el del rock dels 70. Explica els seus viatges per Europa, les seves experiències amb les drogues i la seva relació amb icones com Sid Vicious, Johnny Rotten, Mick Jones o Don Cherry. Secundaris de pes en unes memòries que s’han definit com un dels grans llibres sobre el punk, però en realitat van molt més enllà.


Originalment publicat a B-Magazine.

Els anys de transició de Fleetwood Mac


Estic immers aquests dies en la que possiblement sigui l'etapa menys publicitada de Fleetwood Mac, que a la vegada suposa un dels períodes més interessants i creativament fèrtils d'una trajectòria impossible com poques a nivell de canvis de formació i cops de timó estilístics. Els quatre o cinc anys de transició que separen (o més ben dit enllacen) l'etapa de Peter Green de la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Quatre o cinc anys, no acabo de tenir-ho del tot clar, perquè Green va abandonar la banda la primavera de 1970 però costa de dir si el capítol que ens ocupa comença amb la seva marxa, amb la de Jeremy Spencer -qui encara va tenir temps d'enregistar l'àlbum "Kiln House" (1970) abans d'entrar a la secta Nens de Déu i desaparèixer literalment del mapa- o bé amb l'arribada de Bob Welch, que va coincidir amb l'entrada definitiva de Christine McVie com a component oficial del grup i la conseqüent edició de "Future Games" (1971).

Personalment m'inclino per fixar l'inici del període en qüestió al moment en què s'edita aquest darrer plàstic. I no tan sols per les respectives incorporacions de Welch i McVie a les files de la banda, sinó sobretot per una mutació sonora que malgrat els repunts psicodèlics deixa definitivament enrere els vells Fleetwood Mac i posa les bases de tot el que vindria a continuació. Es tracta del primer disc on els britànics marquen obertament distàncies amb el blues dels seus inicis per a incorporar patrons propis del pop i el soft rock que a partir d'aquell moment serien les seves raons de ser. L'expulsió de Danny Kirwan durant la gira de presentació del posterior "Bare Trees" (1972), les constants entrades i sortides de components, i la reubicació de la banda als Estats Units acabarien de definir un període que es tanca amb "Heroes Are Hard to Find" (1974). El primer àlbum del grup enregistrat en territori nord-americà i l'últim amb Welch a bord. El fitxatge de Nicks i Buckingham i l'edició de "Fleetwood Mac" (1975) encetarien ja l'última etapa del grup, la que arriba fins als nostres dies i es pot considerar com la més mastodòntica en tots els sentits.

Aquells anys de transició sempre m'han semblat fascinants per trobar-se entre dos extrems que l'imaginari popular sembla considerar irreconciliables: tots els fans de Fleetwood Mac són capaços de decantar-se entre Peter Green o entre Buckingham/Nicks si se'ls obliga a triar, però rarament escoltaran ningú que aposti pels Mac de Bob Welch. Uns Mac que probablement no tenien la màgia ni l'autenticitat dels seus predecessors, encara menys el ganxo melòdic (i comercial) que assoliria la formació amb l'entrada de Buckingham i Nicks, però van traçar (i sostenir) un pont que pocs s'haurien pogut ni tan sols imaginar: si els dos 'extrems' de Fleetwood Mac són a la pràctica dues bandes totalment diferents, els discos editats entre 1971 i 1974 ajuden a entendre per què porten el mateix nom. De tots ells i a títol personal em quedo sobretot amb "Bare Trees", majestuosa i mai prou valorada col·lecció de cançons que haurien merescut una sort millor, embolcallades amb una misteriosa caràtula -una fotografia d'uns arbres sense fulles, gairebé engolits per la boirina hivernal, obra del mateix John McVie- que podria ser perfectament la metàfora visual de l'etapa menys reivindicada però també més prolífica de Fleetwood Mac.

diumenge, 25 de juny de 2017

50 anys d'"All You Need Is Love"


Avui fa 50 anys que es va emetre Our World, el primer programa de televisió via satèl·lit d'abast internacional. Dues hores i mitja durant les quals diversos artistes de 19 països diferents es van anar succeint a la pantalla en representació dels seus respectius estats. Entre els noms més destacats s'hi trobaven Maria Callas, Pablo Picasso i els Beatles, que van estrenar el que esdevindria un dels seus títols més universals. Un "All You Need Is Love" que John Lennon havia compost expressament per a l'ocasió i que els Fab Four van interpretar en directe als estudis Abbey Road -part de la base instrumental s'havia enregistrat prèviament-, acompanyats per una orquestra i envoltats d'amics i coneguts com Mick Jagger, Keith Richards, Keith Moon, Marianne Faithfull, Eric Clapton o Graham Nash, que van cantar a l'uníson la famosa tornada de la cançó. L'experiència va resultar tan satisfactòria que la banda no va dubtar en editar la peça en qüestió com a single -es va posar a la venda el 7 de juliol d'aquell mateix 1967 amb "Baby, You're a Rich Man" a la cara b-. El seu missatge positiu va fer d'"All You Need Is Love" un dels grans himnes del Summer of Love i un dels càntics pacifistes per excel·lència de les passades cinc dècades. Pel que fa a l'actuació dels Beatles a Our World, va esdevenir de bon principi una icona audiovisual de la segona meitat dels 60, i encara a data d'avui la seva popularitat és tal que ha arribat a eclipsar tota la resta del programa.