dilluns, 25 de setembre de 2017

Lisa Fischer

Fischer a l'escenari amb Mick Jagger: Hot Stuff.
Escoltava dies enrere "So Intense" (1991), l'únic disc que mai ha arribat a editar al seu nom Lisa Fischer. Un àlbum de soul en consonància amb el seu moment i una col·lecció de cançons al servei d'una veu cridada a brillar en altres coordenades. Entre 1989 i 2015 va ser corista dels Rolling Stones, i el seu duet vocal amb Mick Jagger durant la interpretació de "Gimme Shelter" va esdevenir durant dècades un dels plats forts dels directes de la banda -hi ajudava també l'atòmica presència escènica de la vocalista-. És possible que la trobem a faltar, quan els Stones actuïn aquesta setmana a Barcelona.

Viatjazz a Nova Orleans

La Cia. Roger Canals als estudis de Catalunya Ràdio - Foto Cia. Roger Canals.
Aquests darrers mesos he tingut el plaer de treballar en la promoció de "Viatjazz a Nova Orleans" (2017), el darrer disc de la Cia. Roger Canals. Una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats des del màxim rigor i amb finalitats didàctiques. Un àlbum pensat perquè els més petits descobreixin al mateix temps aquest gènere musical i tota una expressió d'art urbà com és el graffiti. El passat dissabte 23, la Cia. Roger Canals va presentar el disc al Suplement de Catalunya Ràdio, en el marc de la secció Els Homes Clàssics. Música en directe i una il·lustrativa tertúlia jazzística on van treure el cap Louis Armstrong i l'Original Dixieland Jass Band. Poden escoltar-ho en podcast.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Charles Bradley (1948-2017)

CHARLES BRADLEY
(1948-2017)

Si una cosa hem d'agrair al revival soul de la passada dècada és la segona oportunitat que va brindar a tota una sèrie de veus a qui la fortuna mai havia somrigut tal i com es mereixien. En són exemples Sharon Jones o Charles Bradley, intèrprets que no tenien res a envejar a molts dels seus contemporanis de l'era daurada del gènere i que gràcies a aquest impuls van poder veure recompensats tots els anys que s'havien passat picant pedra sense obtenir-ne cap resultat. A Bradley tan sols el vaig arribar a veure en directe en una ocasió, i va ser una experiència absolutament reveladora no tan sols per la pròpia música sinó també per un magnetisme i una presència escènica que no deixaven lloc a cap mena de dubte. Se n'ha anat un de molt gran.

Festi Surf Costa Brava 2017

The Phantom Surfers.
FESTISURF COSTA BRAVA 2017
Sala Polivalent, Castell d'Aro
23 de setembre de 2017

Poc importava que el calendari hagués marcat pocs dies abans l'inici de la tardor. O que davant la incertesa meteorològica hagués decidit l'organització prescindir de l'emplaçament habitual de la platja de Riuet i traslladar la programació a la Sala Polivalent. L'ambient que es respirava la nit passada a Castell d'Aro era tan estiuenc com una cita, Festi Surf Costa Brava, que va aplegar quatre bandes i quatre visions diferents de l'instro surf i els seus discursos perifèrics.

Van obrir la nit els barcelonins Tiki Phantoms, ambaixadors per excel·lència a casa nostra del surf en la seva vessant més visceral i festiva. Presentaven nou disc, "Aventuras de Celuloide" (2017), del qual van lliurar títols com "Edith" o "Locos sobre ruedas" sense oblidar-se de posar la sala de potes enlaire amb la seva dinàmica lectura del "Take on Me" d'a-ha. Imparables i incombustibles.

Des de Londres, The Fuzillis i MFC Chicken comparteixen part dels seus respectius components i també una visió purista però en absolut hermètica de rock'n'roll de finals dels 50. Ritmes trencapistes, guitarres inflamades i el saxo com a fil conductor. Els primers van presentar el seu debut en format llarg, "Grind a Go Go" (2017), amb un passi dels que apunten maneres i on va abundar el repertori instrumental. Els segons, ja consolidats com a referents europeus del rock'n'roll més primitiu, van protagonitzar un dels moments àlgids de la nit evocant sense treva els esperits de Little Richard, The Champs, The Wailers i The Sonics.

La traca final la van posar els californians Phantom Surfers, pioners i supervivents en tota regla del revival surf de la primera meitat dels anys 90. Al llarg de les passades tres dècades i mitja han compartit escenaris i estudis de gravació amb gegants com Link Wray, Dick Dale o Davie Allan. I en l'actualitat són una de les maquinàries més ben engreixades de l'instro surf en la seva concepció més frenètica i irreverent. Van tocar durant poc més de mitja hora, però en van tenir prou per a vèncer, convèncer i acomiadar el Festi Surf 2017 per la porta gran. Ara sí, s'ha acabat l'estiu.

Los Tiki Phantoms.

The Fuzillis.

MFC Chicken.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Willie Nile - "Positively Bob - Willie Nile Sings Bob Dylan" (2017)


Ara que Bob Dylan enregistra discos de versions de Sinatra i el Great American Songbook, ara que el de Duluth forma part del mateix cànon del qual un dia es va nodrir el seu art, no és gens gratuït que un dels seus alumnes més avantatjats es tregui de la màniga un àlbum de versions del seu propi cançoner. Willie Nile, estudiós i bon coneixedor de l'obra dylaniana, va gravar "Positively Bob" (2017) en tan sols dos dies i sense pensar-s'hi massa, la qual cosa atorga al plàstic una espontaneïtat i una frescor poc habituals en aquesta mena d'experiments. Ens trobem davant d'un disc de tribut en el millor sentit, un repertori que el novaiorquès ha interpretat des de la més absoluta devoció però reinventant cada pista perquè soni com si es tractés d'una composició pròpia. La qual cosa té encara més mèrit tenint en compte que no ha anat a buscar títols ocults sinó algunes de les perles més universals del catàleg dylanià. Com a mostres més evidents, la inicial "The Times They Are A-Changin'" i "Blowin' in the Wind", dos himnes del folk de protesta als quals ha injectat Nile bones dosis d'electricitat i nervi rocker. O un "I Want You" del qual ha abaixat les revolucions fins a fregar la fragilitat més absoluta. O un "Subterranean Homesick Blues" que es debat entre el jump blues i el protorockabilly. O un "Rainy Day Women #12 & 35" que convida a sortir a la carretera i prémer l'accelerador a fons. No sé què pensarà Mr. Zimmerman de tot plegat, però qualsevol dylanòfil hi trobarà molt més que un simple divertiment.

divendres, 22 de setembre de 2017

Mojo: Teen Spirit


De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats de cada casa per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica. Quinze talls de quan la música alternativa feia soroll.

dijous, 21 de setembre de 2017

N.W.A. - "Fuck tha Police" (1988)


La intenció d'aquest post no és atacar ni criminalitzar cap col·lectiu professional. La intenció d'aquest post és denunciar la utilització per part de l'Estat espanyol de les forces i cossos de seguretat amb finalitats polítiques i fins i tot totalitàries. La intenció d'aquest post és protestar contra la persecució d'opositors polítics, els atacs a la llibertat d'expressió i la detenció de càrrecs electes que aquests dies ha dut a terme la Guardia Civil a Catalunya. Que soni ben fort aquest tema de N.W.A.