dilluns, 19 de febrer de 2018

Respecte per la música

Illa Carolina: Nico De Tullio, Aleix Prats, Carol Badillo i Dani Zapata.
El 9 Nou (edició Vallès Oriental) va publicar el passat divendres 16 de febrer l'entrevista d'un servidor a Carol Badillo, vocalista d'Illa Carolina. Una conversa motivada per la recent edició del tercer disc de la banda, "Bellavista" (2018), i durant la qual no vaig poder evitar referir-me a allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una generació, la dels propis Illa Carolina, que va trencar amb el Rock Català dels 90 i va renovar l’escena dotant-la de nous referents. Li vaig preguntar a la Carol què queda de tot allò, i la seva resposta em va semblar tan interessant que aquests últims dies no he pogut parar de donar-hi voltes. "Es fa difícil dir què va aportar realment aquella escena, perquè en l’actualitat molta de la música que es fa a Catalunya segueix estant orientada exclusivament a l’àmbit de la revetlla, i ho dic sense cap ànim de menysprear ningú. Però si tot allò ha deixat un llegat, és el respecte per la música. El fet de treballar l’obra en general amb una intencionalitat que va des de la pròpia música i les lletres fins al disseny de la caràtula o la manera de presentar i comunicar el disc a les xarxes socials". El respecte per la música com a llegat de tota una generació d'artistes. De seguida s'ha dit, i més en un país com aquest nostre.

diumenge, 18 de febrer de 2018

40 anys de "Tell Us the Truth"


"You are now about to witness the strength of street knowledge". És la proclama que obria el tema més recordat de N.W.A., però es podria haver referit perfectament a qualsevol dels tretze talls que conformen "Tell Us the Truth" (1978). El disc de debut de Sham 69 i una de les primeres mostres enregistrades d'allò que s'acabaria anomenant Oi! o street punk. Efectivament, els de Hersham representaven la versió de carrer d'un gènere, el punk, que a principis de 1978 havia mutat definitivament en múltiples registres, textures i subgèneres. Les cançons de Sham 69 eren una resposta a totes aquestes mutacions, una reivindicació de les arrels més bàsiques i primàries del punk que portava a l'extrem els posicionaments polítics de pioners com els Clash. Títols com "Hey Little Rich Boy", "George Davis Is Innocent" o "They Don't Understand" no deixaven lloc a cap mena de dubte. I "Borstal Breakout" va esdevenir el primer himne subterrani d'una banda encara venerada en l'actualitat per punks, mods, skinheads i altres criatures poc acomodades. L'àlbum en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

Minifestival 2018

Eef Barzelay (o Clem Snide, si vostès ho prefereixen).
MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2018
Espai Jove Les Basses, Barcelona
17 de febrer de 2018

A aquestes alçades és complicat traçar la línia que separa un concert d'Eef Barzelay d'un de Clem Snide. Perquè el de New Jersey -establert actualment a Nashville- és l'únic component original que segueix signant discos i gires amb aquest nom. I perquè, encara que s'enfili tot sol a un escenari, acaba tocant exactament allò que li ve de gust i oferint repertoris rics en referències a la banda mare. Així ho va fer la nit passada en el marc del Minifestival 2018, on va acompanyar-se tan sols d'una guitarra acústica per a repassar la trajectòria d'una formació clau per a entendre la música d'arrels nord-americana de les passades dècades. Un concert que va començar un pèl desangelat però que Barzelay va saber reconduir ràpidament posant-se el respectable a la butxaca amb el seu peculiar sentit de l'humor i peces tan celebrades com "Your Favorite Music" o "I Love the Unknown".

Barzelay -o Clem Snide, com vostès ho prefereixin- era un dels caps de cartell d'un Minifestival de Música Independent que enguany ha celebrat la seva 23a edició recuperant l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació. És en aquest mateix espai on ara fa onze anys van oferir The Wave Pictures -els altres caps de cartell de la nit- el seu debut en escenaris barcelonins. Des d'aleshores els britànics han signat discos tan rodons com "Instant Coffee Baby" (2008) o l'encara calent "Bamboo Diner in the Rain" (2016) i s'han confirmat com una de les bandes més solvents de la seva generació damunt dels escenaris. Un power trio que invoca la frescor i el dinamisme de la Velvet al Max's Kansas City i remata la feina amb un repertori farcit de dianes tan precises com "Now I Want to Hoover My Brain Clean" o "Leave the Scene Behind".

Abans havia ofert la californiana Colleen Green un set d'allò més refrescant a cop de punk-pop que tant podia invocar la força de The Breeders com el sentit melòdic de Garbage o fins i tot la immediatesa de les Runaways. Ressons dels 90 en un passi que va suposar una de les grans descobertes d'un Minifestival 2018 que un any més va esdevenir aparador de veus emergents autòctones com la de Marta Knight. La jove martorellenca va obrir la tanda de concerts -prèviament s'havien projectat les obres de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8- amb el seu folk de factura austera però intensa, estripat i visceral però a la vegada detallista i ric en matisos. I el quartet Mareta Bufona, integrat per veterans de la fèrtil escena de Vilanova i la Geltrú, va actuar al lloc de The Standby Connection -baixa d'última hora per motius de salut- i va convèncer propis i estranys amb un repertori que beu de tòtems de l'indie dels 90 com Yo La Tengo, Nada Surf o (sobretot) Teenage Fanclub.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Blues de Louisiana a 'Guitarra, baix i bateria'

Slim Harpo.
No deixin d'escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Gairebé una hora sencera dedicada a explorar el blues de Louisiana i concretament el meravellós catàleg d'Excello Records. No hi falten referents com Lazy Lester, Lightnin' Slim o, és clar, Slim Harpo, així com alguns dels seus deixebles més avantatjats d'aquest costat de l'Atlàntic. Tampoc hi falta la dosi necessària de reivindicació per a temps d'emergència com els que estem vivint. I atenció a la versió que es marca el Ricky d'un dels grans clàssics de Harpo, "I'm a King Bee". Poden escoltar-ho aquí.

La memòria històrica com a fil conductor

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
Teatre Auditori, Granollers
16 de febrer de 2018

El que fan Maria Arnal i Marcel Bagés no és folk, ni cançó d'autor, ni flamenc, ni blues, ni rock, ni avantguarda. És tot això a la vegada i molt més. És una mena d'esglaó perdut entre els American Recordings de Johnny Cash i la unió de Refree amb Sílvia Pérez Cruz, entre els Calexico més polsegosos i els experiments de Maria Rodés amb la copla, entre el treball de camp d'Alan Lomax i la renovació del flamenc a mans de Morente i Lagartija Nick. És la recuperació de cançons perdudes i de les històries que aquestes tenen al darrere, però també d'històries anònimes que la de Badalona i el de Flix han transformat en noves cançons. Ahir van presentar el seu primer àlbum, "45 cerebros y 1 corazón" (2017), a la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. Una vetllada amb la memòria històrica com a fil conductor on no van faltar cites als morts i exiliats de la Guerra Civil ni als represaliats pel franquisme. Un exercici necessari en temps com els que corren.

divendres, 16 de febrer de 2018

Illa Carolina: "Ha arribat el moment de posar-ho tot en dubte"


Illa Carolina prenen consciència de la pròpia maduresa sense renunciar a la vitalitat, la frescor i l'elegància que sempre han caracteritzat el seu discurs. Avui publiquen el seu tercer disc, "Bellavista" (2018, Discmedi), i dies enrere vaig tenir el plaer de parlar-ne amb la seva vocalista, Carol Badillo. Una entrevista que ja poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

Com es forja una banda

The Smithereens.
"Muchos grupos españoles llaman 'irse de gira' a tocar un fin de semana a trescientos kilómetros de casa. En Estados Unidos, embarcarse en una gira supone pasar, como mínimo, un mes fuera. Cuando solo se dispone de un disco que no es un gran éxito, eso implica horas de carretera en furgoneta, clubes perdidos en medio de la nada y audiencias escasas y generalmente poco receptivas. Así es como se forja una banda". Sàvia reflexió d'Eduardo Guillot a l'informe sobre The Smithereens que signa a l'edició de febrer de Rockdelux. Altament recomanable llegir l'article sencer.