diumenge, 27 de maig de 2018

Luigi Cabanach (1949-2018)

LUIGI CABANACH
(1949-2018)

Acabo d'assabentar-me a través del blog d'Àlex Gómez-Font de la mort de Luigi Cabanach, un d'aquells eterns secundaris sense els quals no s'entendria la música catalana de les passades cinc dècades i mitja. Un músic de primera que, sempre des d'un discret segon pla, va definir alguns dels moments més emocionants que s'han pogut escoltar a casa nostra durant més de mig segle. De la primera formació del seminal combo progressiu Màquina! a projectes capdavanters de l'ona laietana com Música Urbana, passant per capítols també destacables com a acompanyant de Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.

Jo li havia perdut la pista durant els darrers anys, però vaig tenir ocasió de compartir bons moments amb ell durant la reunió de Màquina! que va capitanejar l'any 2004 juntament amb Jordi Batiste. De fet, va ser en el marc d'aquella reunió que vaig poder entrevistar la banda en diverses ocasions, arribant a venir Cabanach i Batiste als estudis de Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC) per un especial que vam emetre sobre el grup. De tots dos recordo la boníssima predisposició, la inqüestionable professionalitat i sobretot una immensa humanitat.

Del Luigi em quedaré per sempre més amb el record del seu rostre emocionat durant aquella entrevista televisiva, mentre expressava la seva passió pel flamenc. També amb les actuacions que va oferir amb aquella encarnació de Màquina! en sales com la barcelonina Luz de Gas o la desapareguda As de Copes de Granollers. La imatge del Luigi deixant-se portar fins a l'infinit al ritme d'"I Believe" -un tema a la versió d'estudi del qual no havia tocat la guitarra, el seu instrument habitual, sinó el baix-, arribant a tocar estirat a terra en plena comunió amb les notes elèctriques que invocaven els seus dits, és simplement inesborrable. Moltes gràcies per tot Luigi, descansa en pau.

Sense símptomes de fatiga

Los Sírex.
LOS SÍREX + LOS MUSTANG
Plaça de la Vila de Gràcia, Barcelona
26 de maig de 2018

L'estiu de 1964 Los Sírex i Los Mustang van protagonitzar una sonada actuació a la plaça del Diamant de Barcelona en el marc de la Festa Major de Gràcia. Tal va ser l'empremta que va deixar aquell doble concert, que coincidint amb el bicentenari de la festa gracienca l'organització va decidir reeditar-ne el cartell, si bé reubicant-lo a la plaça de la Vila de Gràcia per guanyar espai. El recital s'havia d'haver celebrat el passat mes d'agost, però l'atemptat terrorista que va tenir lloc a les Rambles va obligar a posposar-lo. Finalment va ser ahir la data escollida per a reviure una nit memorable amb dos dels primers grans referents del rock'n'roll a la Ciutat Comtal.

Sobre el terreny, el que es va viure la nit passada a Gràcia va ser una actuació dels Sírex amb Santi Carulla dels Mustang com a convidat: la secció instrumental dels primers ni tan sols va baixar de l'escenari un cop acabat el seu set, va acompanyar a Carulla durant tot el repàs al repertori Mustang i així es va mantenir durant una recta final d'impacte on Leslie i Carulla es van alternar les tasques vocals. La qual cosa no va suposar cap contratemps tenint en compte la contrastadíssima solvència d'una formació que amb més de cinc dècades de trajectòria a l'esquena -els seus inicis daten de 1962, com els dels Rolling Stones- no ofereix encara cap símptoma de fatiga.

Van obrir la nit els de Leslie amb una dinàmica "Quiero que lo pases bien". La plaça era plena a vessar d'un públic que aplegava incomptables generacions, prova inequívoca de la vigència de peces com "San Carlos Club" "Muchacha Bonita". Després de fer un parell de cites al treball més recent dels Sírex -el notalbe "Que nos quiten lo bailao" (2018)-, Carulla va agafar el relleu tot entonant títols tan celebrats com "San Francisco" o "Los jóvenes". I per acabar, la traca final. Leslie i Carulla junts a l'escenari al ritme frenètic de "Maldigo mi destino""Submarino Amarillo" o la inevitable "La escoba". Final de festa per la porta gran i el respectable que no en tenia prou. Tant de bo totes les festes majors fossin així.

dissabte, 26 de maig de 2018

Wes Youssi & The County Champs


Una banda que em va descobrir un bon amic i que aquests últims dies he estat escoltat de forma gairebé obessiva. Wes Youssi & The County Champs vénen de Portland, Oregon, i es dediquen al country en la seva concepció més clàssica i, a aquestes alçades, atemporal. Les seves cançons beuen del hillbilly, el honky tonk i el rockabilly, i poden invocar sense despentinar-se discursos com els de Hank Williams, Dwight Yoakam o el primeríssim Daniel Romano. Tenen editats al seu nom un ep, un parell de singles i un primer àlbum, "Down Low" (2018), ideal per a ambientar trajectes per carretera o maridar amb cervesa fresca. Descobreixin-los a Bandcamp.

Enhorabona per la novel·la

Ricky Gil, durant la presentació d'ahir a l'Anònims.
Ja he parlat en més d'una ocasió d'"Enhorabona pel programa" (66 rpm, 2018), el debut com a novel·lista de Ricky Gil. Un relat coral que es desenvolupa a ritme de rock'n'roll, funk carioca i blues elèctric en diferents espais geogràfics i temporals que van de la Barcelona de la postguerra a la Nova York punk de finals dels 70. Ahir vaig assistir a un nou acte de presentació de la novel·la al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el vocalista i baixista de Brighton 64 va conversar de forma distesa amb l'escriptor Antonio Padilla. Sobre la taula, els referents literaris de cadascú, els diferents mètodes d'escriptura i, evidentment, tot allò que fa referència a l'obra en qüestió. Per arrodonir-ho, el Ricky va interpretar tres dels temes que formarien part d'una hipotètica banda sonora del llibre: "I Still Want You" (The Del Fuegos), "The Apology Line" (Ben Vaughn) i la cançó de la Guerra Civil "Si me quieres escribir".

divendres, 25 de maig de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 179

Charlotte Gainsbourg.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes repassem part de l'inabastable cartell del Primavera Sound 2018 amb cites a Charlotte Gainsbourg, The War On Drugs, Peter Perrett i Nick Cave & The Bad Seeds. També comentem els recents concerts de Top Models a la sala Sidecar i Th'Booty Hunters a la 2 d'Apolo. I encara tenim temps d'escoltar els darrers discos de Joan Queralt & The Seasicks i Los Espiritus. Disponible en podcast.

Àfrica i Isma Pérez a El 9 Nou


Els germans Àfrica i Isma Pérez, veterans de bandes com Slips o Absenta, sumen esforços per primer cop a "Any Zero" (2018, Temps Record). El seu primer disc conjunt i un nou punt de partida en clau de folk-rock i pop elegant. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

dijous, 24 de maig de 2018

Mig segle d'"Ogdens' Nut Gone Flake"


Quan els Small Faces van debutar a Immediate l'any 1967 amb el seu segon disc de títol homònim, van oferir també les primeres pistes sobre un procés evolutiu que sintonitzava amb els últims moviments de contemporanis com The Who, The Kinks o els mateixos Beatles. Un acostament a les formes més elèctriques del rock així com a la vessant més colorista del pop i la psicodèlia, que s'acabaria de materialitzar tal dia com avui de fa 50 anys amb l'edició d'"Ogdens' Nut Gone Flake" (1968), el treball més ambiciós de tots els que havien lliurat fins aleshores Steve Marriott i companyia i també un dels plàstics més influents del seu temps. Presentat inicialment en una caixa metàl·lica de forma rodona que imitava les llaunes de tabac -el títol del disc era un joc de paraules amb la marca Ogden's Nut-brown Flake-, la primera cara de l'àlbum constava de sis temes independents entre ells mentre la cara b contenia sis pistes que conformaven una obra conceptual, un conte narrat pel còmic Stanley Unwin. Entre els moments més destacats del plàstic s'hi trobaven l'atac psicodèlic de la peça titular, el rock musculós d'"Afterglow of Your Love" i "Song of a Baker", i sobretot la celebració pop del single "Lazy Sunday Afternoon". Editat setmanes abans de la sortida de l'àlbum malgrat l'oposició de la pròpia banda, aquest últim va acabar esdevenint un dels temes més emblemàtics dels Small Faces. I l'exagerat accent cockney amb què cantava Marriott va exercir una forta influència en vocalistes com John Lydon.