dilluns, 16 d’octubre de 2017

Aquell 16 d'octubre

Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002.
El 16 d'octubre de 2002 és una data que molts seguidors catalans de Bruce Springsteen tenen ben gravada a la memòria. La de la nit en què el Boss i la seva E Street Band van actuar al Palau Sant Jordi en el marc de la gira de presentació de "The Rising" (2002). Un dels concerts més celebrats que l'autor de "The River" (1980) ha ofert mai a la capital catalana, i una de les mostres més evidents de la bona sintonia que el de New Jersey sempre ha mantingut amb el públic barceloní -com a testimoni se'n va editar un dvd oficial-. Uns músics en estat de gràcia, un repertori de somni i un nou disc que va esdevenir l'espina dorsal de la nit adreçant un present i un futur tan incerts com convulsos: la ferida oberta pels atemptats de l'11-S encara no havia començat a cicatritzar, i els moviments de l'administració Bush permetien intuir que una hipotètica invasió militar de l'Iraq era tan sols qüestió de mesos -i així va ser-. El món necessitava una resposta serena, i Springsteen la va donar primer amb el citat "The Rising" i posteriorment amb actuacions que esdevenien autèntiques catarsis col·lectives.

Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Converses, rareses i lletjors

Dues converses escoltades ahir a la tarda en diferents punts de Barcelona:

1- A l'exposició David Bowie Is (Museu del Disseny), una mare dient-li a la seva filla de 3 o 4 anys: "¿Verdad que era raro, ese músico?". Per sort, el rostre de fascinació de la nena deixava intuir que en un futur més o menys llunyà i per desesperació de l'assenyada progenitora, ella (la filla) també podria acabar sortint, ejem, "rara".

2- En un establiment dedicat a la venda d'articles culturals i d'oci (entre ells, discos), una nena d'uns 10 o 11 anys preguntant a la seva mare si "de verdad Elvis Presley era así de feo". La mare, visiblement esgotada, responent-li afirmativament. I la nena, més decebuda que afectada, contraatacant amb un "Pos vaya" mentre deixava el disc compacte de torn al mateix lloc on l'havia trobat.

En fi.

David Bowie Is

Alguns dels articles exposats al Museu del Disseny - Foto arxiu David Bowie Is.
No havia tingut ocasió encara de visitar David Bowie Is, la mastodòntica exposició retrospectiva al voltant de l'obra, la persona i la figura de David Bowie comissionada pel londinenc Victoria and Albert Museum i instal·lada des de la passada primavera al Museu del Disseny de Barcelona. M'hi vaig acostar ahir a la tarda, aprofitant la commemoració del 40è aniversari de "Heroes" (1977), i haig de dir que va ser tota una experiència. I és que un no té cada dia davant mateix dels seus nassos els primers instruments amb què el futur Duc Blanc havia començat a fer música, els manuscrits originals de cançons com "Starman", "Five Years", "Life on Mars?" o la pròpia "Heroes", i alguns dels conjunts que l'autor de "The Man Who Sold the World" ha lluït a l'escenari, en videoclips o en sessions fotogràfiques. Història de la cultura contemporània a tocar dels dits, i la constatació que David Jones sempre va tenir molt clar que la seva obra d'art definitiva era el propi David Bowie: la major part de les peces exposades les havia anat arxivant ell mateix al llarg de tota la seva vida, com si sempre hagués estat conscient que algun dia esdevindria peça de museu en el millor dels sentits.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

40 anys de "Heroes"


"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.

"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.

Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

Southern Culture On The Skids

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS
Razzmatazz 3, Barcelona
13 d'octubre de 2017

El de Southern Culture On The Skids és un cas gairebé únic a la història del rock'n'roll. Una banda que ha estat capaç de conjugar com poques un àcid sentit de l'humor amb una contrastada solvència instrumental i escènica, i a la vegada apel·lar a una audiència absolutament transversal. Una mena de B-52's d'ascendència hillbilly que canten sense despentinar-se a les bondats de la vida a la carretera, la carnalitat, l'hedonisme i la gastronomia greixosa, tot plegat sobre una base on conflueixen llenguatges sonors com el rockabilly, el rhythm & blues, el surf, el swamp rock o el country d'escola Bakersfield. La recepta la van elaborar ells mateixos fa més de tres dècades i en ple segle XXI es mantenen frescos com una rosa, editant discos que val la pena escoltar i girant sense parar per ambdós costats de l'Atlàntic.

Visitaven ahir Barcelona després d'una llarga temporada sense fer-ho -entre el respectable hi havia debats sobre l'últim cop que havien actuat a la ciutat- i amb nou plàstic sota el braç. Un "The Electric Pinecones" (2016) que van repassar generosament -menció especial mereixien la polsegosa "Dirt Road" i la contagiosa "Freak Flag"- al costat de seleccions tan llamineres com "Mojo Box", "Soul City", "Rumors of Surf""Greenback Fly", "My House Has Wheels", "Too Much Pork for Just One Fork" o "Dirt Track Date", a més de les oportunes revisions de "Nitty Gritty" (Shirley Ellis) i "The House of Bamboo" (Andy Williams). Una festa en el millor dels sentits que van culminar amb l'inevitable "Camel Walk" i una expansiva lectura de "Jack the Ripper" (Link Wray) amb la qual van donar per inaugurada la temporada de Halloween. Que així sigui.

divendres, 13 d’octubre de 2017

De festes i desfilades

S'han fixat vostès que bona part dels estats que conformen aquest món nostre celebren les seves respectives festes nacionals amb ostentoses desfilades militars? I no ho dic (només) per l'acte central del Dia de la Hispanitat a Madrid, sinó perquè l'exhibició de musculatura bèl·lica en aquesta mena de fregats és una constant en països que van de França o Espanya fins a Rússia, Corea del Nord o la Xina (curiosament els Estats Units són una d'aquelles excepcions que confirmen la regla). La qual cosa, a més de posar de relleu una de les dimensions més fosques que pot arribar a assolir la condició humana, convida a plantejar-se què nassos celebren realment aquestes festivitats eufemísticament anomenades nacionals.

Diguin-me ingenu, però si del que es tracta és de celebrar un país, un estat, una nació, el que sigui, per què no mostrem al món tot allò que aquest país, aquest estat, aquesta nació, aquest el que sigui, és capaç de generar i aportar? Per què en lloc de treure pit amb una maquinària ideada i concebuda per a matar-nos els uns als altres, no reconeixem a tots aquells que amb els seus actes fan gran el país, l'estat, la nació, el que sigui? Els científics, els humanistes, els filàntrops, els filòsofs, els artistes, els pensadors, els investigadors, els emprenedors, els treballadors, els esportistes. Per què en lloc de situar-los a ells en primer terme hi acabem situant els canalles que s'amaguen darrere un concepte tan buit, estèril i pervers com és la pàtria?


“La pàtria és l'últim refugi dels canalles”
(Samuel Johnson)

"Come you masters of war
You that build all the guns
You that build the death planes
You that build all the bombs
You that hide behind walls
You that hide behind desks
I just want you to know
I can see through your masks"
(Bob Dylan)


dijous, 12 d’octubre de 2017

Nic Pizzolatto - "Galveston" (2010)


He estat llegint aquests dies "Galveston" (2010, editat en castellà per Salamandra), debut com a novel·lista del prolífic Nic Pizzolatto -a qui molts han conegut com a guionista de "True Detective"-. Un potent relat noir que compta amb l'aval del mateix Dennis Lehane i pel que sembla està en vies de portar-se a la gran pantalla. La història d'un perdonavides a sou de la màfia que es veu obligat a fugir en direcció a cap lloc en concret, sense mirar enrere i sense cap més perspectiva que esperar el fatal desenllaç que suposa un diagnòstic de càncer en estat avançat. Un thriller apassionant que té lloc a cavall de Nova Orleans i l'est de Texas, entre la segona meitat dels 80 i la recta final de la passada dècada, i que es desenvolupa en carreteres secundàries, decadents escenaris urbans, motels deixats de la mà de déu, àrees de servei abandonades a tota mena de vicis i bars de mala mort on la cervesa barata esdevé la recompensa dels desamparats. Relacions impossibles, vides trencades, perdedors a la deriva i el costat fosc del somni americà ambientats amb una hipotètica banda sonora per on desfilen cites a Billy Joe Shaver, Hank Williams, George Strait, Glen Campbell i Patsy Cline. Noir de primeríssima amb regust de tabac, bourbon i benzina.


"A veces mi madre se quedaba en casa y escuchaba discos de Hank Williams sentada en la mesa de la cocina, con una mano en la barbilla. Bebía ponche de ron hasta que su mirada se volvía dispersa y aturdida. Entonces, a veces me pedía que bailase con ella. Yo siempre he sido alto y eso le permitía apoyar su cabeza en mi hombro, el ruidoso ventilador me traía el olor de su sudor y del jabón que utilizaba, y sus brazos se me pegaban al cuello.

Algunas de esas noches me contaba alguna historia. Sus historias eran sobre la época anterior a mi nacimiento, cuando trabajaba en Beaumont para un hombre llamado Harper Robicheaux, propietario de un club nocturno. Le gustaba hablar de él. Era un tío poderoso que se había portado bien con ella, y en sus historias salía cantando para el público en el club, con vestidos largos de lentejuelas y fumando con boquilla de ébano. Al recordarlo, a veces se ponía a cantar, y la verdad es que tenía una voz potente que era casi demasiado grave y oscura para una mujer. Cantaba temas de Patsy Cline o de Jean Shepard y su sonrisa cuando acababa la canción era tan forzada que casi me asustaba".

Traducció de Mauricio Bach Juncadella (2014).