divendres, 15 de desembre de 2017

Cinc dècades de "The Who Sell Out"


Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum "The Who Sell Out" (1967). El tercer disc de The Who, i un àlbum conceptual on cada cançó anava acompanyada d'un fals jingle publicitari. Mig segle més tard, en plena era d'això que s'ha anomenat streaming, escoltem música a través d'Spotify sense immutar-nos quan l'aplicació de torn deixa anar un jingle que poc o res sol tenir a veure amb els nostres gustos. Sigui com sigui, aquí va el meu petit homenatge a una de les obres més rodones (i avançades) que mai han signat Pete Townshend i companyia.

"The Who Sell Out" portava a un estadi més enllà les aspiracions ja insinuades pel seu predecessor, "A Quick One" (1966): el format àlbum entès com a obra d'art més enllà dels seus continguts sonors i una major cohesió temàtica entre els seus diferents temes que va desembocar, en el cas que ens ocupa, en el primer treball conceptual del grup. En aquest sentit, si bé les cançons no tenien cap relació aparent les unes amb les altres, totes elles anaven acompanyades de falsos jingles publicitaris que volien simular una emissió radiofònica -l'àlbum es contempla també com un homenatge a la freqüència pirata de Radio London, que havia jugat un gran paper en la difusió de la música pop al Regne Unit durant la dècada dels 60-.

Aquests anuncis, juntament amb les referències de la caràtula a les marques Odorono i Heinz Baked Beans, feien de la publicitat el fil conductor d'un lp que musicalment enduria el discurs dels Who a la vegada que l'enriquia amb patrons psicodèlics. Com a mostra més evident, el single "I Can See for Miles", tot un calidoscopi elèctric en expansió. Tampoc es quedava curta la inicial "Armenia City in the Sky", tota una explosió de coloraina àcida que contrastava amb les càlides harmonies de "Mary Ann with the Shaky Hand", un altre dels grans moments del disc i una peça que molts crítics han interpretat com un cant a la masturbació. Cinc dècades després de la seva edició, "The Who Sell Out" és contemplat com una de les obres definitives de The Who, un àlbum pioner per la seva temàtica conceptual aplicada a l'àmbit de la música pop i un dels grans discos britànics de l'era psicodèlica.

dijous, 14 de desembre de 2017

The Kitten Covers


S'imaginen vostès com serien les caràtules d'alguns dels discos més emblemàtics de la història de la música pop si els seus protagonistes originals fossin substituïts per gats? Doncs això mateix és el que ha fet l'artista digital Alfra Martini, poblar de gats les caràtules de discos clàssics de gent com Motörhead, Nirvana, Madonna, David Bowie, Little Richard, Joy Division, Neutral Milk Hotel, Public Enemy, The Strokes, NilssonThe Smiths, Billy Joel o Donovan. L'experiment, titulat The Kitten Covers, no deixa de ser curiós, i algunes de les obres resultants estan molt ben aconseguides. Poden comprovar-ho vostès mateixos aquí.

Del Free Trade Hall al Liceu

Bob Dylan en directe al Manchester Free Trade Hall, 17 de maig de 1966.
Ahir es van posar a la venda les entrades pels dos concerts que Bob Dylan oferirà els dies 30 i 31 de març al Gran Teatre del Liceu. I com sol passar en aquestes ocasions ja s'han fet sentir algunes veus contràries a la celebració de recitals de pop o de rock en aquest emblemàtic espai. No parlo ara d'aquells guardians espirituals de l'alta cultura, si és que en queda algun, que encara es miren de dalt a baix qualsevol discurs musical que sobrepassi l'àmbit de l'òpera o la clàssica. Parlo de l'altre extrem, d'aquells talibans del pop i el rock que des de postures pretesament progressistes titllen institucions com el Liceu d'elitistes.

D'acord, és possible que assistir a un concert al Liceu suposi un acte elitista. Però, partint d'aquest supòsit, també hauríem de considerar elitista el fet de pagar la mateixa quantitat de diners (en alguns casos més) per assistir a un concert de rock (o del que sigui) en equipaments pensats originalment per a practicar-hi esports o desenvolupar-hi activitats industrials i on, per postres, es paga a preu de petroli una cervesa servida en got de plàstic. O lluir determinades polseres en grans esdeveniments a l'aire lliure on bona part de l'anomenat respectable va a fer exactament el mateix que cent anys enrere feia l'alta burgesia en llotges com les del Liceu -vida social, ni més ni menys-.

I tot això sense obviar, per molt que els pesi a alguns, que les instal·lacions d'un teatre o d'un auditori solen ser les més adequades a nivell tècnic si del que es tracta és d'escoltar música i no de fer petar la xerrada amb el veí o de sortir a fumar amb el got a la mà. O que el mateix Dylan ha ofert en aquesta mena de recintes algunes de les seves actuacions més recordades. Per exemple, la del 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester, els sona? En qualsevol cas, i aprofitant que acabo de citar aquell cèlebre episodi, em pregunto si algun assistent als passis de Mr. Zimmerman al Liceu tindrà prou estómac per a cridar un "Judas!" a l'estrella i quedar-se tan ample. La cosa seria tan absurda avui com ho va ser mig segle enrere, però no em negaran vostès que podria tenir la seva gràcia.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Pat DiNizio (1955-2017)

Foto Frans Schellekens / Redferns.
PAT DINIZIO
(1955-2017)

La seva recreació cançó per cançó de "Tommy" (1969), l'òpera rock dels Who, amb una caràtula que semblava treta d'un vell volum d'EC Comics, és un dels molts indicadors de la singularitat de The Smithereens. Una banda sorgida a New Jersey en plena explosió punk però emmirallada en el pop de guitarres de la primera meitat dels 60. Un grup nord-americà amb una fixació especial per formacions britàniques com els citats Who o els Beatles, de qui també van gravar dos àlbums de versions -un de cares b i un altre amb el track list sencer de "Meet the Beatles" (1964)-. Un nom de culte de l'òrbita power pop que hauria merescut una repercussió molt més àmplia de l'obtinguda amb pistes tan injustament infravalorades com "Girls About Town", "A Girl Like You", "Strangers When We Meet" o "Blood and Roses". La mort  del guitarrista rítmic i vocalista principal, Pat DiNizio, suposa una trista notícia per a qualsevol amant de les cançons rodones, amb ganxo i sentit melòdic.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Arqueologia melòmana de la Segona Guerra Mundial

Reconstrucció dels discos a partir de les peces trobades - Foto Oula Seitsonen.
Quina música escoltaven els oficials de la base alemanya d'Inari Hyljelahti (Finlàndia) durant els dies previs a l'anomenada Guerra de Lapònia? Les restes de diversos discos fonogràfics de 78rpm trobades en el marc d'una investigació arqueològica a la zona podrien respondre aquesta pregunta. Les troballes corresponen tan sols a fragments dels discos en qüestió, que haurien quedat fets trossos durant l'evaquació de la base l'any 1944, poc abans de la desfeta militar del Tercer Reich a la Península Escandinava. Utilitzant tècniques pròpies de l'arqueologia, els investigadors han aconseguit recompondre bona part d'un total de tres discos, un dels quals ha estat identificat com una edició del segell alemany Electrola, si bé s'haurà de continuar treballant per esbrinar quins n'eren els continguts sonors. En altres paraules, la música enregistrada -o com a mínim els objectes que l'han contingut- ja forma part del patrimoni arqueològic relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ho explica l'arqueòleg Oula Seitsonen en aquest enllaç.

Videoclip no oficial de "Qualsevol nit pot sortir el sol"


El videoartista Sergi Esgleas ha realitzat un videoclip no oficial però molt evocador de "Qualsevol nit pot sortir el sol", el clàssic de Sisa. Tota una successió d'imatges i paisatges pels quals van desfilant els diferents personatges que cita la lletra de la cançó. Poden veure'l aquí.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Van Morrison - "Versatile" (2017)


Amb prou feina fa tres mesos que Van Morrison va lliurar el formidable "Roll with the Punches" (2017), un àlbum on refermava el seu amor pel blues i el soul tot alternant composicions pròpies amb clàssics d'ambdós gèneres. I com qui no vol la cosa ara es despenja amb un nou llançament igual de formidable on abraça les textures d'un altre dels seus llenguatges preferits, el del jazz. "Versatile" (2017) fa honor al seu títol amb tot un cop de timó i un repertori d'estàndards signats per gent com Cole Porter o els germans Gershwin, i popularitzats per veus com les de Chet Baker o Frank Sinatra. Especialment reveladora resulta la crua lectura d'"Unchained Melody", el clàssic dels Righteous Brothers.