dilluns, 20 de novembre de 2017

Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).
Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown MassacreRedd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate, si bé Trent Reznor sempre ha negat tenir cap coneixement d'aquest detall durant el procés de gravació. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.


diumenge, 19 de novembre de 2017

Tiger Menja Zebra - "Anarquia i mal de cap" (2017)


Primer va ser "Com començar una guerra" (2012). Després va arribar "Super Ego". I ara "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), el tercer àlbum de Tiger Menja Zebra, tanca el que ells mateixos han batejat com la Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Si després de la guerra havia arribat la victòria i amb ella l'actitud de vencedors, ara tot ha acabat esclatant i tornem al punt de retorn. Una metàfora dels cicles de conflicte i violència en què viu permanentment immers l'ésser humà. Trepitgem incomptables vegades la mateixa pedra, sempre ens acabem fent mal, però hi tornem una vegada i una altra com si no hagués passat res. Els de Granollers ho expliquen amb renovada formació -dues bateries, dos baixos i tot un arsenal electrònic: aquest cop no hi ha guitarres- i donant la volta al seu explosiu i letal còctel de terrorisme sònic, electrònica industrial i foscor estructural. Vuit pistes que entren com vuit cops de puny, totes elles enregistrades a un tempo de 140 bps i enllaçades com si d'una sessió de disc jockey es tractés. Un nou atac frontal que tornarà a sacsejar consciències, i un disc molt necessari en temps com els que corren. Descobreixin-lo al web de Hidden Track.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Recordant Malcolm Young


A veure, les coses com siguin. Si Malcolm Young ha marxat en dissabte és perquè tots i totes el poguem acomiadar com cal i amb tots els honors. O sigui que facin vostès el favor de ser bons aquesta nit, que un servidor farà el mateix.

Malcolm Young (1953-2017)

MALCOLM YOUNG
(1953-2017)

Encara no fa ni un mes que dèiem adéu a George Young quan ens assabentem de la mort, avui mateix, d'un dels seus germans i fundador d'AC/DC, aquest monstre de la guitarra rítmica que ha estat l'irrepetible Malcolm Young. Escolto mentre escric aquestes línies la que per a molts va ser porta d'entrada a la música dels australians, "It's a Long Way to the Top (If You Wanna Rock'n'Roll)". La peça que encetava tant el segon disc que van editar al seu país, "T.N.T." (1975), com el seu debut internacional, "High Voltage" (1976). Inequívoca declaració d'intencions que prenia com a punt de partida un dels riffs més definitius de Young, i pilar fonamental a partir del qual s'ha edificat bona part del rock més elèctric i enèrgic de les passades quatre dècades. Ens deixa després d'una llarga temporada allunyat dels escenaris per problemes de salut.

Un any sense Sharon Jones


Avui fa un any que ens va deixar Sharon Jones. I tot just ahir va veure la llum el que havia d'haver estat el seu darrer àlbum d'estudi amb els Dap-Kings, un "Soul of a Woman" (2017) que es publica finalment a títol pòstum. Onze talls que en absolut sonen a comiat i que evoquen tota la vitalitat que sempre va transmetre la seva autora. Una celebració amb totes les lletres on el soul més majestuós, el de la inicial "Matter of Time" o la nocturna "Just Give Me Your Time", alterna amb trencapistes de la talla de "Sail On!". Una cara b dominada pels arranjaments orquestrals que revelen la vessant més sofisticada de Jones i apunten la direcció que podria haver agafat la seva obra d'haver seguit ella entre nosaltres. I per damunt de tot, l'enèsim testimoni d'una de les veus més grans que ha donat la música d'arrel afroamericana al llarg de les passades dècades.

divendres, 17 de novembre de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 159

Els components de Laibach, durant la seva expedició a Corea del Nord.
Ahir al vespre vaig fer la primera col·laboració mensual de la temporada a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Al llarg d'una hora ens van acompanyar Xavier Calvet, Xarim Aresté, Marianne Faithfull, Marion Harper, Steven Munar i Laibach. Ja poden escoltar-ho en podcast.

Tiger Menja Zebra: "Per més mal que ens fem, els humans tornem a cometre els mateixos errors"


La música de Tiger Menja Zebra potser no és per a tothom, però de ben segur no deixarà ningú indiferent. Els de Granollers acaben de publicar el seu tercer disc, "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), vuit peces que ataquen sense pietat les contradiccions i el caos del món contemporani. I el darrer capítol d'allò que ells mateixos han anomenat Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Aquesta setmana n'he parlat amb ells en una entrevista que publica avui mateix El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.