divendres, 18 d’agost de 2017

Eddie Vedder & Rahat Fateh Ali Khan - "The Long Road"


Si la guitarra de Woody Guthrie matava feixistes, vídeos com aquest haurien de silenciar extremistes -siguin aquests del tipus que siguin-. No és la versió original, on era el més gran dels Fateh Ali Khan qui cantava amb Eddie Vedder -la trobaran a la banda sonora de "Dead Man Walking" (1995)-, però les imatges i la música resulten especialment reveladores en un dia com avui. "The Long Road", cantada per Vedder i Rahat Fateh Ali Khan, podria ser tota una resposta tant al que va passar ahir a Barcelona com a molts dels comentaris desafortunats que hem pogut escoltar posteriorment i que molt probablement continuarem escoltant durant els propers dies.

dijous, 17 d’agost de 2017

Tots som Barcelona


Quan vosaltres prediqueu amb el terror, nosaltres ens ajudem els uns als altres. Mentre vosaltres reseu, nosaltres cantem, ballem, follem, ens emborratxem i, en definitiva, gaudim d'una vida més plena que la vostra. I per molt que vosaltres mateu, nosaltres seguirem vivint. Com abans hem estat París, Londres, Nova York, Madrid, Berlín o Brussel·les, avui tots som Barcelona.

Faire


Donem la benvinguda al que bé podria ser el proper gran exponent d'aquesta nova escena pop francesa que tan bones sensacions ha generat durant l'últim parell d'anys. Faire vénen de París i practiquen un pop sintètic que beu de bandes com Cabaret Voltaire, Yazoo o Visage. Tenen dos discos editats a data d'avui, "C'est l'été" i "Le Tamale" (tots dos de 2017), i el seu repertori compta amb dianes tan precises com "Marie-Louise". Descobreixin-los a Spotify.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Paul Oliver (1927-2017)


Tot just recordava que avui fa 79 anys de la mort de Robert Johnson quan m'he assabentat que ahir ens deixava un dels més grans historiadors i difusors que mai ha tingut el blues -passió que va combinar amb l'estudi de l'arquitectura vernacular d'arreu del món-. El britànic Paul Oliver va ser l'autor de la primera biografia de Bessie Smith, i els seus assajos al voltant del blues segueixen essent a data d'avui bibliografia essencial per a qualsevol estudiós del gènere. Títols com "Blues Fell this Morning: The Meaning of the Blues" (1960) van esdevenir clau a l'hora de potenciar la popularitat del blues en un moment, els primers anys 60, en què aquest estava arrelant molt fort en l'adn musical del Regne Unit. A partir d'aleshores seria qüestió de temps que comencessin a treure el cap bandes com els Rolling Stones, els Yardbirds o els Animals. La resta, com sol dir-se en aquests casos, és història.

79 anys sense Robert Johnson


Doncs el mateix dia en què es commemora la mort d'Elvis Presley, fa anys també que ens va deixar una altra de les figures cabdals de la música dels darrers 100 anys. Robert Johnson va ser amb tota probabilitat el més influent dels músics de Delta Blues. La seva obra i la seva vida han estat objecte de llegendes, especulacions i fins i tot una pel·lícula protagonitzada per Ralph Macchio. El seu repertori gairebé defineix per si sol el blues en el seu estat més primitiu i ha estat una influència essencial per a diverses generacions de músics que van dels Rolling Stones als White Stripes passant per Eric Clapton o Led Zeppelin. I la seva mort a l'edat de 27 anys fa d'ell el pioner involuntari d'allò que s'acabaria anomenant Club dels 27.

Elvis Presley - "Platinum - A Life in Music" (1997)

Són tantes a aquestes alçades les compilacions i antologies dedicades a l'obra del Rei, que sovint costa separar el gra de la palla. "Platinum - A Life in Music" potser no sigui la més definitiva de totes, però al seu moment va suposar un repàs alternatiu a la trajectòria d'Elvis Presley amb un centenar de talls -repartits en quatre compactes i emmarcats en una luxosa edició-, la majoria d'ells inèdits, on alguns dels grans hits del de Tupelo convivien amb preses alternatives i altres rareses. Destacava en aquest sentit la presència d'"I'll Never Stand in Your Way", la segona demo que un jove Presley havia enregistrat a Sun Records amb l'objectiu d'impressionar Sam Phillips, o de la primera presa de "That's All Right", la peça que encapçalaria el single de debut d'Elvis i, segons un consens més o menys popular, la primera mostra de rockabilly mai enregistrada. El gran encert de "Platinum", però, era presentar en ordre cronològic tot un repertori que oferia una visió global, completa i assequible de la vida, l'obra i el llegat d'una de les grans icones culturals dels darrers 100 anys. La caixa en qüestió va veure la llum a través d'RCA l'estiu de 1997, coincidint amb el vintè aniversari de la mort del Rei, i s'ha reeditat recentment per a commemorar-ne els 40 anys. Quatre dècades sense Elvis Presley, i dues de "Platinum".

40 anys sense Elvis Presley

Elvis Presley no va ser el primer ídol musical de masses -abans hi havia hagut Sinatra-. Tampoc va ser el primer en practicar el que s'acabaria anomenant rock'n'roll -se li havien avançat pioners com Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley-. Potser ni tan sols va ser qui millor va personificar el significat d'aquesta darrera expressió -entre els seus contemporanis aquest honor podria perfectament correspondre a Little Richard o Chuck Berry-. Però sí que va ser qui va abordar un gènere aleshores nou de trinca des d'una perspectiva més transversal i el va catapultar definitivament a primera línia a cop d'ofici però també de pelvis. Després se'n va anar a fer de soldat, va tornar per la porta gran, es va engreixar i va protagonitzar uns anys anomenats de decadència que molts ja voldrien. Amb tot plegat va marcar diverses generacions, va aplanar el camí a alguns dels músics més influents de les dècades posteriors i va segellar una trajectòria que encara no coneix igual. I avui, el dia en què fa 40 anys que va deixar de respirar, un s'adona que l'estiu melòman no seria el mateix a aquestes alçades sense la commemoració del 16 d'agost. Que soni la música.