dissabte, 25 de març de 2017

Rattle


Les britàniques Katharine Eira Brown i Theresa Wrigley formen un dels duets més sorprenents de la temporada. Totes dues són bateristes i cantants, i es serveixen únicament de les seves respectives bateries i veus per a confeccionar tot un repertori que beu del post-punk més hipnòtic i explorador. Es diuen Rattle i el seu debut homònim (2016) és pura dinamita, un artefacte tan curiós com fascinant. I els seus directes prometen multiplicar els efectes d'un discurs únic i intransferible. Descobreixin-les a Bandcamp o a la sala BeGood de Barcelona, on encetaran el proper 29 de maig la seva primera gira estatal.

divendres, 24 de març de 2017

Maud Octallinn


Definitivament, la que s'ha definit com a nova escena musical francesa -la mateixa que durant els darrers anys ha catapultat valors com Feu! Chatterton, La Femme, Flavien Berger o Fishbach- no para de generar sorpreses. L'última que he descobert és Maud Octallinn, una jove provinent de l'est de l'Hexàgon i practicant d'un pop oníric, atrevit i desacomplexat que tant pot dedicar-se a jugar amb aparells electrònics d'estar per casa com a explorar les formes més fràgils del folk. Compta ja amb tres treballs discogràfics al seu nom, el darrer dels quals està convencent de forma notable la crítica especialitzada de l'altre costat dels Pirineus. Es titula "En terrain tendre" (2017), i poden escoltar-lo a Bandcamp.

The Picturebooks - "Home Is a Heartache" (2017)


Hi ha discos que entren per la vista i un cop en reproducció no paren de sorprendre pista rere pista. A la discografia de The Picturebooks ja en podíem trobar algun bon exemple, però és que el seu nou treball supera tota la resta tant en una vessant com en l'altra. Preciosa caràtula, la d'aquest "Home Is a Heartache" (2017), que permet intuir les coordenades sonores que s'amaguen al seu interior sense caure en la previsibilitat. Unes coordenades tan afinades que sorprendran fins i tot l'oient més familiaritzat amb les sonoritats més indòmites del blues-rock més animal i l'stoner més orgànic. Els Picturebooks són alemanys, però els fascinen tant els Estats Units que semblen directament arribats d'algun indret remot dels deserts d'Arizona, Califòrnia, Utah o Nevada. Les seves cançons sonen àrides i lliures com els paisatges desèrtics, els rituals primitius i els llargs viatges -àcids o per carretera- que evoquen. El presentaran en directe el 7 d'abril a la sala Bikini de Barcelona, obrint pels canadencs Monster Truck.

dijous, 23 de març de 2017

Flor Braier - "Nit" (2017)

Flor Braier.
El primer que crida l’atenció del nou treball discogràfic de Flor Braier són els títols d’algunes de les seves cançons. Quan un plàstic inclou peces titulades “My Melancholic Bat”, “Fuck the Sunset” o “The Love Life of an Octopus”, té tots els números de ser una delícia sonora de les que t’alegren el dia a qualsevol hora. Si a sobre l’últim dels títols citats ve acompanyat d’un refrescant videoclip -dirigit per Natasha Braier i Nico Casavecchia– on la pròpia Flor interpreta el pop en qüestió i s’enfronta a diverses criatures submarines armada amb una guitarra, la cosa definitivament promet emocions fortes en el millor dels sentits.

Flor Braier és una actriu i cantant argentina que ha desenvolupat la seva trajectòria a mig camí del seu país natal i Catalunya -havent actuat també en països com França o el Regne Unit-. Les seves cançons conjuguen frescor, dolçor i una pinzellada naïf que les acosten a conceptes com lo-fi o Antifolk. “Nit” (2017) és el seu primer disc llarg, i arriba després d’un seguit de singles i ep’s que l’han consolidat com una artista eclèctica i heterogènia en tots els sentits, a més d’obrir-li les portes de les bandes sonores de diverses pel·lícules i curtmetratges.

Ens trobem molt probablement davant del treball més definitiu de tots els que ha enregistrat Braier a data d’avui, i no pel fet de ser el seu primer àlbum sinó perquè la varietat de registres que l’argentina és capaç d’abordar en poc més de vint minuts resulta com a mínim sorprenent. Del folk de textura onírica (“Lili da vueltas”) al rock a baixa fidelitat (un “The Love Life…” que podrien haver signat els mateixos Moldy Peaches), i del pop d’estètica sixties (“I potser la terra”, amb un contagiós orgue com a fil conductor) a la psicodèlia més desacomplexada (“Fuck the Sunset”). Tard o d’hora el presentarà als nostres escenaris, no se la perdin en directe que tampoc té cap desperdici.


Originalment publicat a B-Magazine.

Chelle Rose


Si aprecien vostès el country noir de Nikki Lane o les essències més pantanoses i estripades de Lucinda Williams, provin d'escoltar "Blue Ridge Blood" (2016). Es tracta del tercer disc de Chelle Rose, des de Tennessee un dels grans tresors a descobrir del so Americana contemporani. Una veu tot terreny, una banda d'acompanyament que pot presumir d'una elevadíssima solvència -col·laboració inclosa de tot un Buddy Miller a la peça titular- i unes cançons que val molt la pena escoltar. Atenció a "Reckon with the Devil" i "Dammit Darlin", dos dels moments àlgids de l'àlbum.

dimecres, 22 de març de 2017

The Trees - "Roots and Wings" (2017)

The Trees.
Les coses bones solen fer-se pregar. Cinc anys, ni més ni menys, hem hagut d'esperar per a poder escoltar el primer disc llarg de The Trees. Un lustre que separa el plàstic en qüestió, "Roots and Wings" (2017), del seu ep de debut (2012), un treball de títol homònim presentat al seu compte de Bandcamp com una selecció de quatre cançons del seu repertori. Una petita mostra, efectivament, d'un cançoner que des d'aleshores ha crescut i ha ampliat horitzons sense perdre de vista els seus fonaments: una base de folk tardorenc i desacomplexat, de textura fràgil i amb regust hivernal. I unes harmonies vocals a contrallum, cortesia de Xavi March i Laia Pelleja, recolzades pel contrapunt jazzístic d'una secció instrumental d'alçada.

Un discurs que al llarg d'aquests cinc anys els ha obert les portes de certàmens com el Minifestival de Música Independent -van actuar a l'edició 2013- i de la popular sèrie de TV3 Cites -els poden escoltar a la banda sonora de la primera temporada-. I un disc, "Roots and Wings", que referma la promesa inicial amb vuit cançons que conjuguen amor i desengany, nostàlgia i malenconia, sofisticació i subtilesa, força i fragilitat, serenor i sentiments a flor de pell. Cançons amb títols tan concisos que descriuen amb una sola paraula -"Rain", "Lost", Fears"- tot el torrent de sensacions que amaguen al seu darrere. Si noms com els de Nick Drake, Elliott Smith o Damien Rice els diuen res d'especial, "Roots and Wings" bé podria esdevenir el seu disc de capçalera aquesta primavera. No en tinguin cap dubte.


Originalment publicat a B-Magazine.

Videoclip de Dolorosa

Dolorosa acaben de presentar el primer videoclip del seu notable disc de debut, "Que el mañana sea bueno" (2017). "Dominar el tiempo", una reflexió sobre les ganes de controlar el pas del temps, ha estat dirigit per Fede Canal Santiagelli, Fabián García i Assiah Alcázar. Vegin-lo aquí.