Sobre Bruce Springsteen i el fet de sentir-se viu

El Boss, anys abans d'omplir estadis a Barcelona.

Parlava ahir amb un amic que avui es passa el dia fent cua davant les portes d'accés a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. L'objectiu? Ser dels primers d'entrar quan s'obrin aquestes portes, i presenciar de tan a prop com li sigui possible el concert que hi oferiran Bruce Springsteen i la seva E Street Band. Però això no és tot. Quan s'acabi el concert, anirà corrents cap a casa, dormirà unes quantes hores mal comptades, i demà a primera hora del matí tornarà a encaminar-se cap a l'estadi per seguir el mateix ritual de cara al segon concert del Boss a la Ciutat Comtal. Jo, que també aniré a aquests concerts però m'ho prendré amb més calma -en altres paraules, hi aniré quan les portes ja siguin obertes, veuré el concert des de lluny i, espero, m'ho passaré igual de bé-, no ho podia entendre. I així li vaig transmetre, intentant fer-lo entrar en raó. Però aleshores ell em va explicar els seus motius, que són de pes. I qui va acabar entrant en raó vaig ser jo.

Resulta que el meu amic porta anys a les llistes de l'atur i ara mateix no té dret a cap prestació, víctima com tantes altres persones d'una crisi que paguem els que menys culpa en tenim. Sense feina, sense recursos que li permetin viure sense l'assistència familiar i sense futur en un país que s'ensorra per moments. L'únic que li queda és la música, i per a ell la música passa inevitablement per Bruce Springsteen. Perquè el de New Jersey va ser qui el va introduir de ben petit al rock'n'roll -entès, molt més que com quatre notes o acords, com un estil de vida-. "Sense ell, jo no existiria", deia. I és clar, quan tot és negre i no es veu la llum al final del túnel, veure de prop el teu ídol i vibrar amb unes cançons que ho són tot per a tu, no té preu. Al costat d'això, dormir poc i passar un dia sencer fent cua per entrar en un estadi no significa res. I no ho dic amb ironia. Qualsevol que sigui capaç de posar-se a la seva pell ho entendrà. "Necessito sentir-me viu", em deia. I avui s'hi sentirà, per primera vegada en molt de temps i malgrat les circumstàncies a les quals s'ha d'enfrontar a diari -i a les quals s'haurà de tornar a enfrontar quan demà a la nit s'encenguin els llums després de l'últim bis-.

El meu amic va citar una frase del propi Springsteen perquè jo acabés d'entendre el seu raonament. En una entrevista concedida l'any 1983 on se li preguntava quina era exactament la seva feina, el de New Jersey va respondre una cosa de l'estil de "sortir allà fora i dir-li a la gent que no es rendeixi". En altres paraules, fer-los sentir vius, tornant a les paraules del meu amic. La qual cosa va més enllà del concepte d'entreteniment o del simple fet de sortir a tocar unes cançons que les masses entonaran com a himnes. Perquè la música, l'art, serveix per a coses com aquesta. No pas per a vendre politons. Ni per a omplir rankings en revistes especialitzades. I molt menys per pensar-nos que el fet d'escoltar un grup de culte islandès ens fa ser millors que la veïna que escolta la modernitat de torn. Potser faríem bé de recordar-ho de tant en tant, tots plegats.



Audio: "We Are Alive" - Bruce Springsteen