divendres, 31 d’agost del 2012

La relliscada de Clint Eastwood

Sóc un gran admirador de Clint Eastwood, com a actor i com a director -dues de les meves pel·lícules preferides de la passada dècada, "Mystic River" (2003) i "Million Dollar Baby", tenen la seva empremta-. Per això em dol veure'l en fregats tan lamentables com el d'ahir a Tampa, Florida, on el cineasta va donar suport al candidat republicà a la presidència dels Estats Units, Mitt Romney. Ja feia temps que coneixia la postura política d'Eastwood, i la respecto malgrat no compartir-la. Per tant, no és això el que em dol, sinó que defensi aquesta postura sense cap mena d'argument i servint-se únicament de la demagògia, rebaixant-se d'aquesta manera al nivell de qualsevol polític ordinari. L'actor va escenificar una paròdia d'entrevista al president Obama, representat amb una cadira buida a la qual va preguntar sobre les promeses electorals incomplertes. No sé pas què hauria respost Obama de trobar-se present, però sí que sé què li hagués respost jo. Que moltes d'aquestes promeses no s'han pogut fer realitat perquè algú s'ha ocupat d'impedir-ho. I aquest algú són els senadors i congressistes republicans als quals Eastwood dóna suport. No vull utilitzar adjectius com patètic o lamentable, perquè em semblen incompatibles amb una figura com la de Clint Eastwood. Per això em dolen escenes com aquesta.

dijous, 30 d’agost del 2012

Seven Nation Army

Dijous nit, Festa Major de Granollers. Acaben de tocar els Nens Eutròfics i els Surfing Sirles i un dj està fent una boníssima sessió d'indie, new wave i electrònica. Sona "Seven Nation Army" dels White Stripes i la plaça embogeix. Hordes de granollerins coregen el clàssic riff de baix com si es tractés d'un d'aquells massius càntics de graderia de futbol. La pregunta no és si tota aquesta gent coneix els White Stripes o simplement li sona el riff d'haver-lo escoltat en qualsevol anunci televisiu o retransmissió esportiva. No, la pregunta és quants d'ells són conscients que l'antiga meitat d'aquella formació -i autor del tema que tant sembla agradar-los-, Jack White, visitarà Barcelona aquest diumenge. I si m'ho pregunto és perquè, ironies de la vida, aquest mateix matí s'ha anunciat que el seu concert ha canviat d'ubicació: del Sant Jordi Club a la sala Razzmatazz, un recinte més petit. En altres paraules, i com en el cas de Rancid fa tan sols un mes, White no deu haver generat a casa nostra la demanda d'entrades que es podia esperar d'algú amb la seva trajectòria. Em pregunto on s'amagaran diumenge tots aquells que corejaven el riff de "Seven Nation Army". Suposo que al mateix lloc on s'amagaven molts dels que ara es passegen pel món amb samarretes dels Who i la diana mod quan aquests van haver de suspendre un concert a Barcelona pel mateix motiu. És possible que en aquest país la música ja només serveixi per a vendre alcohol, samarretes, politons i qualsevol cosa que no siguin discos ni entrades de concerts? Tot plegat, molt trist.

The White Stripes.

Els Nens Eutròfics i Els Surfing Sirles a la plaça del Cony

ELS NENS EUTRÒFICS + ELS SURFING SIRLES
Festa Major de Granollers (Plaça Barangé, aka Plaça del Cony)
29 d'agost de 2012


Novament, el país es trobava paralitzat per un Madrid-Barça. I novament, els quatre afortunats de sempre ens ho estàvem passant molt millor en un derbi on ningú perdia i tothom guanyava -sobretot el públic-. Doble cartell de luxe que, durant unes escasses hores, va transformar una ciutat tan fosca i decadent com Granollers en un dels millors llocs del planeta. Els Surfing Sirles i Els Nens Eutròfics. Dues visions diferents però complementàries de la unió entre la poesia sense embuts i el rock'n'roll més desacomplexat. Versos aguts i sense pèls a la llengua, de vegades amb un to canalla, d'altres poca-solta, de la mà de Martí Sales en el cas dels primers i Josep Pedrals en el cas dels segons. I en ambdós casos, bandes compactes formades per músics tan imprevisibles com únics en la seva espècie. Van obrir la nit els Nens Eutròfics, desafiant un ambient gèlid -producte de la coincidència horària amb el futbol- a base de bon humor i un discurs enginyós que recupera una sèrie d'elements perduts en el temps, que anys enrere eren signes d'identitat del pop cantat en català i que, francament, es trobaven a faltar darrerament. Un to desenfadat i una lírica tan rebuscada com directa que esbossa somriures a la vegada que fa moure els peus i evoca la memòria col·lectiva del primer Zeleste, la Dharma d'"Atlàntida" i aquell component outsider d'uns Umpah-pah en estat de gràcia. Tot seguit, els Sirles van sortir a matar i metafòricament ho van aconseguir. El seu repertori està farcit de hits instantanis de la talla de "Pubilla", "El trineu" o "Som del Montseny", que van sonar ahir al vespre tan forts com frescos, tan robustos com immediats, i més incendiaris que mai. Un dels millors concerts que els recordo haver vist fer -i com en el cas de The Missing Leech, n'acumulo uns quants-. Sense cap mena de dubte, el moment definitiu d'aquesta Festa Major d'un poble d'stars anomenat Granollers.

Els Nens Eutròfics.

Els Nens Eutròfics.

Els Surfing Sirles.

Els Surfing Sirles.

Els Surfing Sirles.



dimecres, 29 d’agost del 2012

Charles Douglas: Not Your Kind of Music

Al seu moment -febrer de 2011- ja vaig parlar de l'enorme i agradable sorpresa que m'havia suposat la reedició de "The Lives of Charles Douglas" (1999). El tercer -i probablement millor- disc que l'escriptor nord-americà Alex McAulay havia publicat sota el pseudònim musical de Charles Douglas. Un àlbum de culte que una revista britànica -no recordo si Mojo o Uncut- havia definit com el millor disc mai gravat de música novaiorquesa. I probablement no li faltava raó: la presència de tota una Moe Tucker (The Velvet Underground) a la bateria i les tasques de producció és un bon reclam, però no deixaria de ser una simple anècdota sense cançons tan majúscules com "Earlybird School", "A Boy Like Me" o l'eterna "Summertime". Un cocktail on ressona el millor rock novaiorquès de les tres dècades anteriors, amb la pròpia Velvet, Jonathan Richman i Television al capdavant, Talking Heads, Ramones i els primers Blondie a la rereguarda i en certa manera anticipant-se a uns Strokes que aleshores començaven a treure el cap pel Lower East Side. Doncs bé, Broken Horse -el mateix segell que va reeditar "The Lives of..."- presenta ara "Not Your Kind of Music - The Basement Tapes 1995-1999". Brillant títol per a un recopilatori que reuneix bona part del material enregistrat per Douglas abans d'aquell tercer disc. Seixanta-set cançons -algunes de les quals amb prou feina sobrepassen el minut de durada- repartides en dos discos compactes i més de dues hores de música. Un repertori heterogeni que ens presenta a un Douglas molt més dispers del que es mostraria a "The Lives of...", però gairebé igual d'inspirat. Art rock de baixa fidelitat, folk-punk directe i desacomplexat, electrònica casolana, un to entre naïf i poca-solta i títols tan suggerents com "Monkey Island", "Dennis Wilson" o "Acid Tripping in the Delta". Un altre cocktail sense cap desperdici on ressonen, a banda dels anteriorment citats, noms com els de The Moldy Peaches, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeahs -tots ells, per cert, posteriors a l'enregistrament d'aquest material-. Una bona col·lecció que ressegueix el camí recorregut per Douglas abans d'arribar a la seva obra mestra i traça una bona radiografia d'un geni a reivindicar.






Audio: "Name" - Charles Douglas

dimarts, 28 d’agost del 2012

Granollers, ciutat de zombies

Granollers és una ciutat morta. Durant la darrera dècada, ha perdut els tres cinemes que tenia al centre, diversos establiments dedicats a l'oci i la cultura han anat tancant i actualment l'oferta és gairebé nul·la -malgrat estar parlant d'una capital de comarca amb més de 60.000 habitants-. Per això em sembla irònic que, en plena Festa Major -l'únic moment de l'any en què sembla haver-hi vida en aquesta ciutat un cop han tancat les botigues-, s'organitzi una desfilada de zombies pels carrers del centre. Més que irònic, metafòric, molt metafòric. Zombies, morts vivents. Granollers, una ciutat morta que només viu durant la Festa Major -i perquè és gratis, que sinó ni així-. A la fotografia, un zombie caminant en la foscor de Granollers, el vespre passat.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Recomanació: Frozy de gira per Catalunya

FROZY és un grup britànic de pop independent, immediat i molt fresc. Gravacions de baixa fidelitat, guitarres i bases rítmiques que remeten al so C-86 i una actitud que els acosta al moviment antifolk són part de les seves credencials. La resta són tres discos autoeditats que fins ara els han permès compartir cartell amb gent com Kimya Dawson, Daniel Johnston o Jad Fair. Aquest cap de setmana realitzaran una minigira per Catalunya, compartint un parell de concerts amb THE MISSING LEECH, alter ego del manresà Maurici Ribera i heroi indiscutible de l'escena antifolk autòctona. Aquestes són les dates:


Divendres 31 d'agost - BARCELONA (+ The Missing Leech)
Luchador Records (c/. Ferlandina, 39)
19:00 - Entrada gratuïta

Dissabte 1 de setembre - PUIG-REIG (+ The Missing Leech)
Claap - 23:00

Diumenge 2 de setembre - MANRESA (+ Painted With Plums)
Ca la Samsona - 19:00




Un graffiti a Portbou


Color enmig de les runes.

diumenge, 26 d’agost del 2012

Elliott Murphy torna a Hostalets


ELLIOTT MURPHY & THE NORMANDY ALL STARS
Pista Coberta Joan XXIII, Hostalets de Balenyà
25 d'agost de 2012


És ben sabut que el nord-americà establert a París Elliott Murphy té predilecció per tocar en pobles petits, nuclis urbans allunyats de les grans ciutats per on no acostumen a passar les gires d'artistes internacionals. A Hostalets de Balenyà ja hi havia tocat deu vegades i, com es pot apreciar cada cop que trepitja aquest municipi osonenc, s'hi sent com a casa. Gairebé quatre anys després de la seva darrera visita, tornava amb motiu de la Festa Major i per gentilesa de la sempre activa K.O.K. Ho feia a la pista coberta de les escoles Joan XXIII -l'amenaça de pluja desaconsellava tocar a la plaça Josep Espona, on estava previst fer-ho inicialment- i al costat dels seus ja inseparables Normandy All Stars, banda d'acompanyament cada dia més sòlida on destaca la figura del guitarrista Olivier Durand. Tot un geni de les sis cordes que brillaria en més d'una ocasió durant gairebé dues hores i mitja de concert en què material recent com "Rain, Rain, Rain", "Pneumonia Alley" o "Poise'n Grace" s'alternaria amb clàssics majúsculs com "You Never Know what You're In For", "Last of the Rock Stars" -amb una incursió al "Shout" dels Isley Brothers-, "Take Your Love Away"Diamonds by the Yard" o el "Drive All Night" amb què va tancar el concert a petició popular. Tampoc van faltar sorpreses com "Euro Tour", "Everything I Do (Leads Me Back to You)" -el duet gravat originalment amb el seu bon amic Bruce Springsteen, les parts vocals del qual van córrer a càrrec de Durand- o un "Just a Story from America" -en clau ska- que feia temps que no tocava per aquí, al costat de versions com "Gloria" (Them), una sorprenent revisió de "Heroes" (David Bowie) o un "Rockin' in the Free World" (Neil Young) amb tota la banda desendollada i cantant a pèl. Un d'aquells detalls que fan especials els concerts d'Elliott Murphy, i que als 63 anys el consoliden com un exemplar gairebé únic a la seva espècie. Aquella on també destaquen cognoms com Waits, Reed, Richman, Dylan o els citats Young i Springsteen.

Elliott Murphy.

Elliott Murphy.

Olivier Durand.

Elliott Murphy & Olivier Durand.

Elliott Murphy & Olivier Durand.

Elliott Murphy & Olivier Durand.

Laurent Pardo.

Alan Fatras.


Audio: "Drive All Night" - Elliott Murphy

dissabte, 25 d’agost del 2012

Recomanació: Els Surfing Sirles + Els Nens Eutròfics a Granollers

Cansats de l'estiu, la calor i tanta festa major? Doncs prenguin nota perquè això els agradarà. Dos dels grups més frescos i desacomplexats de l'actual panorama català compartiran escenari a la Festa Major de Granollers. ELS SURFING SIRLES i ELS NENS EUTRÒFICS, dues formacions dedicades en cos i ànima al rock més directe, canalla i poca-solta, amb poetes d'alçada a les tasques vocals -Martí Sales en el cas dels primers i Josep Pedrals dels segons-. I dues bones mostres de com fer música independent en català sense caure en costumismes forçats ni resultar tan previsible i monòton com un discurs de José Montilla. Els podran veure i escoltar aquest dimecres, 29 d'agost (23h.) a la plaça Barangé (coneguda popularment com la plaça del Cony). Entrada gratuïta i un doble cartell que promet ser històric.



divendres, 24 d’agost del 2012

Gintònic a la moda

Interessant reflexió la que planteja el periodista Francesc-Marc Álvaro a la columna publicada el passat 22 d'agost pel diari La Vanguardia. Una columna on explica les incomoditats que un amic seu, amant incondicional dels gintònics, sent cada cop que li ve de gust demanar un d'aquests combinats a la barra d'un bar. El motiu? Aquesta moda -tan passatgera com qualsevol altra- que de cop i volta ha envaït Barcelona i que, com bé apunta l'amic d'Álvaro, ha convertit el fet de prendre un gintònic en "una prova d'erudició sobre cogombres, tòniques i etcètera" -una mostra més d'aquest esnobisme que tant ens va per aquí-. La mateixa moda que ha empès l'amic en qüestió a optar cada cop més per la cervesa en comptes dels seus apreciats gintònics. I jo l'entenc perfectament. La veritat, ja fa temps que vaig deixar de prendre habitualment aquesta beguda, no pas a causa de cap moda sinó pels efectes que la ginebra acostuma a tenir sobre el meu organisme -no parlo tant de borratxeres com de ressaques que no marxen ni amb aigua calenta-. Però he experimentat la mateixa sensació en altres àmbits, com per exemple el del consum cultural. Perquè sí, a mi el que em fot és que tots aquells que durant mitja vida m'han criticat l'afició als còmics, ara de cop i volta corrin cap al cinema quan s'estrena una pel·lícula sobre Batman, Spiderman o fins i tot aquella lamentable adaptació de Thor. De la mateixa manera que em fot veure tota la fauna post-moderna que inunda certs festivals de música ballant soul com si acabessin de descobrir la sopa d'all, quan tu ho has fet tota la vida al marge de modes i revivals. I de la mateixa manera que també em fot veure com proliferen les samarretes de Joy Division -totes elles amb la caràtula d'"Unknown Pleasures" com a patró- entre un públic que mai ha tingut ni tindrà curiositat per noms com els de Parálisis Permanente o el Pop Group. Això, per no parlar d'unes altres samarretes, les dels Who -i les de la diana mod dels nassos-, que proliferen en una ciutat -sí, Barcelona- on Pete Townshend i companyia van haver de suspendre un concert per l'escassa demanda d'entrades. Però tornant a l'article de La Vanguardia, és interessant el fragment en què l'amic del columnista recorda que "jo sóc molt del gintònic, des dels anys  en què vaig treballar i estudiar a Londres, quan aquí el personal només bebia conyac, whisky Dyc i algun cubata". Ai, el pas del temps i els eterns contrastos. Entre el gintònic elegant i el whisky destrossafetges de garrafa. Entre la Londres que personifica el primer, i la Barcelona de postal que confón la modernitat amb la impostura i les tendències efímeres. Coses que no canviaran mai, per moltes cocteleries de disseny que tinguem a l'Eixample.

The Missing Leech i Liannallull al Gessamí


THE MISSING LEECH + LIANNALLULL
El Gessamí, Sant Esteve de Palautordera
23 d'agost de 2012


Sol passar. Mentre mig país estava pendent d'un Barça-Madrid, al peu del Montseny s'estava vivint quelcom molt més intens. The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera, oferia el seu primer concert a Catalunya després d'una apoteòssica gira argentina. I com a cirereta, la nit es tancaria amb un miniconcert sorpresa i improvisat dels sempre infal·libles Liannallull. Però comencem pel principi. El Maurici venia amb jet lag -com a mínim, això va assegurar en més d'una ocasió-, però ningú ho hauria dit. Fent gal·la de la seva espontaneïtat i servint-se d'un repertori que és pura dinamita, va posar la sala de potes enlaire amb material nou com "Friends of Nacho Cano" o "1998", rareses que portaven temps sense sonar en directe i clàssics indiscutibles del seu cançoner com "TV Crusaders", "Somriu" o "Gojata beroia". A mig concert, Jordi Espinach (Liannallull) i Mau Boada (Les Aus, Esperit! i fins fa poc també a Liannallull) es van posar respectivament a la guitarra i la bateria per a acompanyar al Maurici en una potent "Confusions" en clau folk-punk i un "Unicorns psicodèlics" que, fent honor al seu títol, va desembocar en un final àcid i còsmic com pocs. Brillant. Un dels millors concerts de The Missing Leech que he vist mai (i en porto uns quants). Acte seguit i aprofitant la presència al local del baixista de Liannallull, Pablo Acosta, Espinach i Boada van tornar a pujar a l'escenari de manera espontània, ara sota el paraigües d'aquesta formació, per a oferir un concert llampec, breu però molt intens. Una jam altament lisèrgica va precedir a unes "Prou ja de porqueria!" i "Romanço moralista de la Lluna" que van sonar més crues i directes que mai. La cosa no podia haver començat millor, però els límits horaris manen i tan sols hi va haver temps perquè el Jordi, ara tot sol -la resta d'instruments ja havien estat silenciats- interpretés la primera estrofa d'"Homes de debò". Punt i final d'una nit molt més rodona que qualsevol pilota de futbol.

The Missing Leech: Maurici Ribera solo.

The Missing Leech: Maurici Ribera amb Jordi Espinach i Mau Boada.

Pablo Acosta, Jordi Espinach i Mau Boada: Liannallull per sorpresa.




dijous, 23 d’agost del 2012

Dins de l'abisme


Passatges. L'obra de Dani Karavan. Un salt al no res. La llum al final del túnel i les pedres que trenquen el mar. Els penya-segats i les restes de l'incendi. Visions extremes i el record de Walter Benjamin que tot ho inunda.






El Portbou de Walter Benjamin


Amb els seus penya-segats i la seva geografia extrema, Portbou és l'escenari perfecte per a la concepció romàntica del suïcidi. Però el suïcidi de Walter Benjamin no va tenir res de romàntic. Va arribar a l'estació de Portbou fugint de l'Alemanya nazi i de la França col·laboracionista de Vichy. Però entrar a Portbou el setembre de 1940 era sortir del foc per caure a les brases de l'Espanya franquista. Els agents que el van identificar tenien ordres de deportar-lo, però li van permetre fer nit al poble degut al seu complicat estat de salut. Era la nit del 26 de setembre i Benjamin, jueu i comunista a l'Europa més fosca, sabia que no hi havia res pitjor que la deportació. Per això va optar per a un suïcidi que va comentre a l'habitació número 4, a la segona planta de l'Hotel de Francia, un edifici convertit actualment en una finca particular. Les seves restes descansarien durant tot el decurs de la II Guerra Mundial al nínxol número 563 del cementiri de Portbou. Un cop finalitzat el conflicte, les autoritats franquistes van dipositar-les a la fossa comuna del propi cementiri. Dècades després, amb la democràcia ja recuperada i davant la impossibilitat d'identificar les restes de Benjamin, el consistori va erigir una làpida a mode de monument funerari. Des de 1994, el monument Passatges, de l'escultor israelià Dani Karavan, recorda la figura de Benjamin al mateix penya-segat sobre el qual es troba el cementiri.


L'antic Hotel de Francia, on va morir Benjamin, al número 5 del carrer del Mar.

El nínxol 563 (detalls obviats per respecte a la família que l'ocupa actualment).

La làpida de Walter Benjamin.

El monument Passatges, erigit el 1994 en memòria de Benjamin.


"La història no és només la dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món" (Walter Benjamin).

La fi del món


Vies, turons, penya-segats, el mar i França a l'altre costat. Costa d'imaginar en plena era Schengen i en uns temps en què Google Maps pot carregar-se en qüestió de segons tot el romanticisme que atribuïm a un lloc determinat, però no fa pas tants anys, anar a Portbou era com anar a la fi del món. Paisatge extrem, un poble perdut i l'última frontera entre l'Estat Espanyol i la República Francesa. Durant gairebé quatre dècades, la porta cap a un lloc millor. Ara mateix, probablement també, tot i que el sentit sigui més metafòric perquè creuar aquesta porta ja no suposi jugar-te la vida. No puc evitar pensar en tot això mentre passejo per aquella silenciosa estació. Un infinit oceà de vies i combois parats amb un túnel a cada banda. Un s'obre a l'Empordà. L'altre connecta amb Europa. Va ser aquell el túnel per on Walter Benjamin va arribar a la població on respiraria per darrer cop.








dimecres, 22 d’agost del 2012

Not-takeaway pizza

Camino pels carrerons del Gòtic. Acabo de sortir d'un concert i em ve de gust picar alguna cosa perquè no he sopat. Entro en aquell local on fan aquelles pizzes tan bones (i barates) per a emportar. Demano dues porcions de margarita. I és aleshores quan llegeixo un cartell que em deixa de pedra: el menjar que s'adquireixi en aquest establiment s'haurà de consumir a l'interior del mateix i en cap cas es podrà emportar ni menjar fora. Parlem d'un local minúscul on ni tan sols hi ha taules ni cadires, que es veu atapeït amb què hi entri una desena de persones i que sempre, des que el conec, s'ha dedicat a vendre porcions de pizza per a emportar. Li pregunto a l'encarregat què ha passat i m'explica que és un tema de llicències. Coses de polítics, aquesta gent a qui paguem entre tots i que de vegades no saps ben bé en què pensen a l'hora d'aprovar lleis i ordenances d'allò més absurdes. D'una banda, et diuen que cal fomentar l'activitat emprenedora per a sortir de la crisi. I de l'altra, posen pals burocràtics a les rodes d'un emprenedor que havia posat en marxa el seu propi negoci. Feia temps que em preguntava si a l'Ajuntament de Barcelona hi abundaven els polítics i tècnics massa curts de gambals. Molt em temo que ara ja tinc la resposta.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Sixto Rodriguez - Searching for Sugar Man


Algú va anomenar-lo el Bob Dylan hispà. Descendent de mexicans i establert al centre de Detroit, Sixto Rodriguez va editar a principis dels anys 70 dos discos de folk-rock de lletres compromeses i textures que enllaçaven el Dylan de mitjans dels 60 amb la psicodèlia de la Costa Oest. Dos àlbums que van passar desapercebuts a tot el món excepte -per estrany que pugui semblar- a Sud-àfrica, on Rodriguez va esdevenir un referent per als sectors progressistes de la societat blanca, aquells que s'avergonyien de la tirania de l'Apartheid. Des d'aleshores, ambdós discos han mantingut l'estàtus d'obres de culte, i del seu autor poca cosa se n'ha sabut -fins i tot s'havia arribat a especular amb la possibilitat que hagués mort-. Per això és admirable la tasca del director suec Malik Bendjelloul, que ha portat la figura de Rodriguez a la gran pantalla. Ho ha fet a través de "Searching for Sugar Man", un documental que va molt més enllà del simple relat biogràfic per a dur a terme una autèntica feina de detectius. I és que Bendjelloul ha traçat totes les pistes deixades pel nostre home des de Ciutat del Cap fins a Detroit per acabar-lo trobant i donar fe que es troba ben viu, treballant al mateix negoci de la construcció al qual s'havia dedicat abans d'iniciar l'ascens a les llistes sud-africanes. Una cinta que podria donar a Rodriguez una segona oportunitat -i més en temps de retorns inesperats com els que corren- i que, des de la seva estrena el passat 27 de juliol, ha despertat crítiques molt més que entussiastes a la premsa anglosaxona. Em pregunto, però, si acabarà arribant a les nostres pantalles un documental sobre un músic totalment desconegut. I més quan treballs similars sobre figures consagrades com Joe Strummer o Bob Marley han tingut una difusió mínima en aquest país. Creuem els dits...

dilluns, 20 d’agost del 2012

Recomanació: Elliott Murphy als Hostalets de Balenyà

ELLIOTT MURPHY va debutar el 1973 amb "Aquashow", un disc gairebé perfecte on el folk-rock abraçava el rock'n'roll més primitiu, es tenyia de literatura i s'avançava a la imminent explosió punk. Trets d'identitat que segueixen definint quatre dècades després la personalitat artística d'aquest inquiet novaiorquès establert a París. Alguns de vostès hauran sentit a parlar d'ell per les seves connexions amb gent com Bruce Springsteen, Talking Heads, Modern Lovers, la Velvet Underground o els New York Dolls. Simples anècdotes per a un personatge que s'explica únicament a través d'una obra en moviment constant, on figuren títols com els monumentals "Night Lights" (1976) i "Just a Story from America" (1977) i que ja en etapa de maduresa ha brindat sorpreses tan majúscules com el doble "Strings of the Storm" (2003) o el que fins ara és el seu darrer treball, l'homònim "Elliott Murphy" (2010). Rodones col·leccions de cançons que sempre multipliquen per deu el seu potencial quan Murphy les interpreta en un escenari. Ho farà el proper dissabte, 25 d'agost (22,30h.), a la plaça Josep Espona dels Hostalets de Balenyà (Osona), acompanyat dels seus inseparables Normandy All Stars -on destaca la presència del gran Olivier Durand a la guitarra-. Concert gratuït, organitzat per la K.O.K. dins dels actes de la Festa Major 2012.


diumenge, 19 d’agost del 2012

Scott McKenzie (1939-2012)

Quan era petit, els diumenges al matí solia esmorzar a la taula del menjador de casa meva mirant la televisió o, a partir dels onze o dotze anys, escoltant la col·lecció de vinils del meu pare. En aquella col·lecció hi figurava aquest single. "San Francisco (Be Sure to Wear Some Flowers in Your Hair)", d'un pintoresc personatge anomenat Scott McKenzie. Jo, evidentment, no tenia ni idea de qui era el tal McKenzie. Ni de què eren els hippies i l'Estiu de l'Amor del qual havia estat himne dècades enrere el tema en qüestió. Ni havia sentit parlar mai de folk-rock, àcids i psicodèlia. Ni tan sols sabia situar San Francisco en un mapa. Però la cançó em va enganxar. Fins al punt que, quan anys després vaig trepitjar la ciutat californiana, no va trigar a venir-me al cap aquella melodia eterna. I fins al punt que de vegades encara flipo quan penso que una vegada vaig tocar aquella mateixa cançó, damunt d'un escenari, acompanyant a Nick Garrie -amb nosaltres hi havia també Maurici Ribera, que mesos després posaria en marxa el seu projecte The Missing Leech-. La veritat és que no he seguit mai la carrera de McKenzie. De fet, només conec un altre tema seu i és "What's the Difference", la cara b de "San Francisco". En tots aquests anys, l'única cosa que he sabut d'ell va ser una visita a Catalunya com a membre d'una encarnació de The Mamas & The Papas que, francament -i a risc d'equivocar-me-, prefereixo no haver vist. Doncs bé, acabo de llegir que McKenzie va morir ahir a Los Angeles, als 73 anys. Sigui com sigui, això va per a ell.






Audio: "San Francisco (Be Sure to Wear Some Flowers in Your Hair)" - Scott McKenzie

Micros Oberts: 18 d'agost de 2012

Una altra bona alternativa a les marees humanes de les festes de Gràcia. En aquest cas, un open mic a Inusual Project, en ple cor del Raval. Una proposta per ara poc habitual a Barcelona i que la gent de Micros Oberts desenvolupa amb periodicitat mensual, oferint sempre una bona radiografia d'allò que es cou als subterranis més inquiets de la Ciutat Comtal. Com a mostra, ahir vam poder escoltar entre d'altres el folk compromès d'un Ruben H que apuntava al Neil Young dels 70 i als dies daurats del Laurel Canyon, el folk-punk lisèrgic de Hugh (una barreja entre Tymon Dogg, Rocky Erikson i Syd Barrett), la poesia desbocada de Marcus, el folk-pop de gran profunditat de Time Will Tell (fins fa poc Alba Tor Trio), el rock d'escola Mark Lanegan de Kenneth & Dante (a qui va acompanyar Hugh a la percussió) o les excursions en clau free jazz de Thomas i el propi Hugh (al saxo i la percussió, respectivament). La propera cita tindrà lloc el 22 de setembre. No se la perdin.

Ruben H invocant el Neil Young de "Zuma".

Hugh, recuperant el punk lisèrgic de Ladbroke Grove.

Marcus disparant versos de precisió.

Time Will Tell, de Suzanne Vega a Beth Gibbons i més enllà.

Kenneth, Dante i Hugh, intensitat màxima.

Hugh i Thomas, free jazz mínim però expansiu.


http://www.facebook.com/MicrosOberts