La 'salvatjada' d'Oliver Stone

La narcomadrina Salma Hayek.

Diumenge a la nit. Surto del cinema i em sento com un estrany. Camino entre gent que torna a casa tapada amb banderes, samarretes i bufandes del Barça -alguna n’hi ha del Madrid, però són poques-. El seu equip -que també seria el meu si m’agradés el futbol- acaba d’empatar a casa amb l’etern rival, i alguns s’ho prenen més bé que d’altres. Jo segueixo anant a la meva. Els Who, Nirvana i els Neurotic Outsiders cremen el meu ipod mentre reflexiono sobre la pel·lícula que acabo de veure. L’última d’Oliver Stone. “Salvajes” (2012), adaptació a la gran pantalla d’un dels nombrosos volums de ficció que el sempre brillant Don Winslow ha dedicat a l’univers dels narcos mexicans i les seves connexions amb els baixos fons dels Estats Units.

Podria ser la continuació lògica de la seva obra totèmica. “El poder del perro” (2005). Brutal i realista crònica de gairebé tres dècades de lluita impossible contra el narcotràfic, els cártels que se’n retroalimenten i els seus tentacles geopolítics a escala global. “Salvajes” (2010) és la cara més o menys gamberra de la moneda. L’acció es desenvolupa en un altre univers, però en l’espai temporal immediatament posterior als fets explicats a “El poder del perro”. Tot i que aquí no hi ha vides al límit, tragèdies personals de dimensions èpiques ni decisions que poden canviar la història de països sencers, sinó dos surfistes californians que es forren venent herba fins que topen frontalment amb el cártel de Baja i s’adonen que estan més fotuts que un vegetarià en una fàbrica d’embotits.

El llibre és una passada, com no podria ser menys a mans de Winslow. La pel·lícula, per molt que el propi Winslow hagi posat cullerada al guió, és un desastre de cap a peus. Alteracions imperdonables de la sinopsi -només cap a la meitat hi ha algun moment aprofitable, però no pas memorable-. Uns personatges que al llibre acaben formant part del teu cercle social, però resulten al cel·luloide menys creïbles que un ministre del PP parlant d’economia -a excepció d’una oportuníssima Salma Hayek a la pell de la temible narcomadrina Elena-. I un final tan desconcertant com absurd: va ser Stone qui va voler fer Winslow content? O va ser a la inversa?

Tant se val, es podrien haver estalviat aquest final. De fet, es podrien haver estalviat tota la pel·lícula. Perquè fins i tot aquella estètica ultracaliforniana a mig camí entre la psicodèlia i el surf de cap de setmana té un regust de cartró-pedra més mullat que la bodega del Titanic. En definitiva, si volen un consell llegeixin el llibre. I no perdin de vista la seva preqüela, “Los reyes de lo cool” (2012), obra també de Winslow i de moment sense versió cinematogràfica -i que duri, vista l'experiència-. La tinc a les mans i crec que m’ho passaré tan bé com amb “Salvajes” -el llibre, no pas la pel·lícula-.