Kiss, la banda i la marca

Els Kiss originals, molt abans d'esdevenir una marca.

"Som més que una banda, som una marca". Ho declara Gene Simmons, en una entrevista que publica aquest mes la revista Popular 1 i en referència al seu grup de tota la vida. Kiss, una formació estimada i odiada a parts iguals. En el meu cas, sóc incapaç d'imaginar una adolescència sense cançons com "Detroit Rock City", "Love Gun", "Shout It Out Loud" o "Rock and Roll All Nite" -d'acord, la seva etapa sense maquillatge em sembla com a mínim discutible, i no pas pel canvi de look, sinó per motius estrictament musicals-. Des dels catorze anys i fins bastant més tard d'haver assolit la majoria d'edat, vaig acumular no només discos de Kiss, sinó també ninots, còmics i qualsevol cosa que tingués relació amb els quatre emmascarats -repeteixo, la seva etapa posterior al maquillatge mai m'ha interessat tant-. Però, des de fa alguns anys, els tinc cada vegada més mania. Sí, segueixo cremant adrenalina amb temes com els anteriorment citats, però em fa mal comprovar quanta raó té Simmons quan diu que, més que un grup, Kiss és una marca. Una marca que serveix per a vendre cotxes, enganxines, preservatius i fins i tot taüts. I sí, en una mesura cada vegada menor, música. Cada vegada menor, perquè em sembla vergonyosa la manera com Simmons i Paul Stanley han substituït sense miraments els restants components històrics del quartet per mercenaris amb més tècnica que ànima. I sobretot, perquè em sembla insultant el contingut dels seus darrers dos discos. Dos treballs on també predomina la tècnica per sobre de l'ànima i que, sobretot en el cas del recent "Monster" (2012), demostren fins a quin nivell ha caigut la seva inspiració -al citat darrer disc hi ha temes que gairebé podrien passar per plagis d'originals dels Yardbirds i MC5, entre d'altres-. I això últim és molt més preocupant que el fet d'haver convertit un bon grup de rock'n'roll en una simple marca.





Audio: "Rock and Roll All Nite" - Kiss