dimarts, 14 de maig del 2013

El misteri de Low

LOW
Casino L'Aliança de Poblenou, Barcelona
13 de maig de 2013

"You could always count on your friends to get you high, that's right / and you could always count on the 'rents to get you by, you could fly / and now they make you piss into a plastic cup, and give it up". Tota una metàfora dels temps que corren, la que canten Low a "Plastic Cup". El tema inicial del seu darrer disc, "The Invisible Way" (2013), va obrir també el concert que el trio de Duluth oferia la nit passada al Casino L'Aliança de Poblenou. Un concert que, potser també com a signe dels temps, es degustava molt millor des de les localitats barates. Les que es trobaven al pis superior i permetien observar l'escenari des de la distància, tot emmarcant-lo en la immensitat d'un teatre a les fosques.

Il·luminació austera, projeccions retallades per les siluetes dels components del grup i contacte mínim amb el públic -Alan Sparhawk tan sols s'hi va adreçar en comptadíssimes ocasions, les cançons van dir la resta-. Tot plegat, no feia sinó reforçar i refermar l'etern misteri d'una base rítmica minimalista i l'electricitat continguda de la guitarra d'Sparhawk. Repàs gairebé total a "The Invisible Way" -sense dubtar-ho, una de les obres definitives del que portem d'any-, destacant moments com el crescendo final d'"On My Own" o el regust casolà de "Just Make It Stop". En l'apartat retrospectiu, caramels tan deliciosament agredolços com "Especially Me" o "Murderer". I finalment, els músics sortint discretament de l'escenari enmig d'una ovació tan intensa com l'hora i mitja que acabàvem de viure.


L'APUNT 

Sovint ens queixem que determinats artistes només trepitgen Barcelona en el marc dels festivals. Per molt que Low toquessin sols i en un teatre, el concert d'ahir no era cap excepció -en lloc de concentrar tota la programació en un cap de setmana, en aquest cas es reparteix al llarg de diversos mesos- i s'emmarcava en un festival patrocinat per una entitat bancària. La qual cosa, si m'ho permeten, sap greu. Sobretot, quan el nom de l'entitat de torn apareix a les entrades del concert molt més gran que el del propi grup. I sobretot quan aquesta mateixa entitat es dedica, com qualsevol altra del seu gremi i paral·lelament al patrocini d'esdeveniments culturals, a ordenar execucions hipotecàries que deixen famílies senceres sense sostre.

Sí, tot això ho sabia perfectament quan vaig adquirir l'entrada -tot i que potser en aquell moment no vaig aturar-me a analitzar-ho-. I sí, possiblement aquesta era l'única manera que la gira de Low passés per Barcelona. I no, no em penedeixo d'haver assistit a un concertàs com el d'ahir, perquè en termes estrictament artístics no hi trobo discussió possible -dilemes ètics al marge-. Però quan grups com el de Minnesota acaben tocant sota el paraigües d'un banc -o d'una marca de cervesa, o de telefonia mòbil, o d'ulleres de sol...-, potser ens hauríem de plantejar moltes coses. Per començar, si encara té sentit aplicar conceptes tan buits com indie o alternatiu en un negoci musical cada dia més corporativista.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada