dissabte, 31 d’agost del 2013

Pornofolk i gegants

LES FILOMENES
Festa Major de Granollers @ Plaça de la Porxada
31 d'agost de 2013

Hi ha coses que només poden passar durant una festa major. Per exemple, estar-se celebrant un concert i haver-se de parar després de la primera cançó perquè una comitiva de geganters irromp en plena plaça fent més soroll que el propi concert. Això és exactament el que els ha passat aquest migdia a Les Filomenes, protagonistes d'un accidentat concert-vermut a la Festa Major de Granollers. El coitus interruptus -així ha definit l'incident la percussionista del grup- ha obligat a aturar l'actuació del quartet durant gairebé mitja hora -òbviament, la culpa no era dels geganters, que es limitaven a desenvolupar una activitat del programa festiu, sinó d'una organització que havia passat per alt la coincidència horària-. I, quan finalment s'hi han tornat a posar, les quatre Filomenes semblaven tan marejades per tot plegat com el propi públic. En qualsevol cas, s'ho han pres amb tot el bon humor que requereix el pornofolk. Sí, pornofolk. L'etiqueta amb què aquestes noies del Bages defineixen el seu discurs. Que no és cap altra cosa que la música popular de tota la vida, aquella que els nostres avis ballaven a les festes locals, amanida amb lletres més o menys picants. Una bona manera de refrescar un gènere tan reivindicable com és el folk d'acordió i contrabaix.


Vermut pornofolk.

Coitus interruptus amb els gegants.


Fire!

CORREFOC
Festa Major de Granollers
30 d'agost de 2013






Star Dust?



divendres, 30 d’agost del 2013

Pertinència

Bob Geldof.
"El rock'n'roll ja no té rellevància. L'era del rock'n'roll ha mort. Totes aquelles batalles culturals han estat guanyades. Elvis va guanyar. Little Richard va guanyar. I havent guanyat, esdevé pírric, perquè el rock'n'roll necessita un context on existir. L'acta de defunció definitiva és la ubiqüitat dels mitjans. Tothom té la manera de dir qualsevol cosa però ningú té res a dir"Bob Geldof reflexiona sobre el paper del rock'n'roll en un món immediat i globalitzat com l'actual, en una entrevista signada per Mark Paytress i publicada a l'edició de setembre de Mojo. Personalment, crec que s'equivoca quan diu que ningú té res a dir -un altre tema és que la indústria no faci cap cas a qui realment diu coses-, però trobo interessant la reflexió sobre les batalles culturals. En efecte, en una era marcada pel revivalisme podem trobar discursos artístics i estètics que evoquen temps pretèrits, però que mai tindran el mateix impacte que haurien pogut tenir en aquells temps. Per entendre'ns, moure els malucs com Elvis Presley resultava trencador i provocador el 1956, però no pas en un món on Madonna i Lady Gaga eleven les temperatures de pavellons sencers, per molt que alguns romàntics de l'òrbita rocker no se'n vulguin adonar. És possible, doncs, que de la mateixa manera que hem perdut la vocació de sorprendre'ns, haguem perdut la capacitat d'escandalitzar-nos.

"Ens trobem a la segona dècada del segle XXI, però encara estem penjats del segle passat", afegeix Geldof, "el segle XX s'ha acabat! Internet ha alterat moltíssim les coses. Hem construït una societat rusc, on tots som formigues obreres, connectats entre nosaltres i dient què fa cadascú, i la major part de tot plegat són absurditats irrellevants. Però com trobes la pertinència de tot plegat? Per mi la música era aquesta pertinència. M'explicava a mi, un noi perdut del sud de Dublin, que no estava sol". La pertinència de certes creacions artístiques en plena era de la societat rusc, un altre debat. Pensin sinó en els milers de persones que assisteixen a un concert de Bruce Springsteen i viuen cada cançó, cada retrat de la classe obrera nord-americana, com si es tractés de la seva pròpia biografia. Oblidant-se, és clar, que cap dels personatges sobre els quals canta Springsteen pagaria 60 euros ni faria cues quilomètriques per a accedir a un concert de rock. Perquè no s'ho poden permetre, i perquè la litúrgia del ramat d'ovelles en què s'ha convertit el rock de masses -sigui Springsteen, els Stones o el Primavera Sound- no va amb ells. Ara bé, tothom que hagi seguit al de New Jersey durant els darrers anys sabrà que ha utilitzat el seu art per a retratar els temps actuals i posar-se al costat dels més dèbils. I aquesta és la batalla que ha de lliurar ara mateix el rock'n'roll. El problema és que, a gran escala, només la lliuren veterans en edat de prejubilació -i ho dic amb tots els respectes, faltaria més- com Neil Young o el propi Springsteen. Potser el dia en què els creadors joves deixin d'apuntar únicament als blogs de temporada i als macrofestivals i es concentrin a vincular l'art amb el seu context, el rock'n'roll haurà retrobat la pertinència a la qual es refereix Geldof.



Pete Doherty, The Real Thing

Pete Doherty.
No vaig poder assistir al concert que Pete Doherty va oferir setmanes enrere a Barcelona, i no en tinc encara cap referència. Però sí que vaig ser al primer show en solitari que el líder dels Babyshambles va fer a la ciutat, l'abril de 2011 a la sala Apolo. A nivell musical i artístic, m'atreviria a dir que allò va fregar el caos -en el millor i el pitjor dels sentits, els motius ja se'ls poden imaginar-. Però el públic aplaudia. Aplaudia més quan Doherty pixava fora de test o es tacava de vi la camisa, que no pas quan tocava qualsevol cançó del disc que havia vingut a presentar -el notable "Grace/Wastelands" (2009)-. Però aplaudia. I li reia les gràcies. A ningú semblava importar-li en absolut la música. Però tothom reia les gràcies de l'enfant terrible oficial del rock'n'roll contemporani.

Sí, en aquests temps que corren fins i tot la condició d'enfant terrible implica com a mínim una pinzellada d'oficialitat. I sí, les masses que riuen les gràcies i esgoten les entrades dels shows de Pete Doherty -com a mínim en aquesta banda dels Pirineus- són d'aquelles que van als concerts perquè toca, sovint més mogudes per la curiositat o la morbositat que no pas per la pròpia música. Però que res de tot això els enganyi: Doherty és real. Un tipus tan autèntic que ni tan sols encaixa en un negoci que irònicament porta dècades nodrint-se de figures com la seva. De la mateixa manera que ho van ser al seu moment Johnny Thunders, Sid Vicious o Kurt Cobain.

Com a mostra, l'article que signa Sylvia Patterson a l'edició de setembre de la revista britànica Q. Un article que pretenia de bon principi analitzar el retorn discogràfic dels Babyshambles -"Sequel to the Prequel" veurà la llum oficialment la setmana que ve-, però que acabaria esdevenint un despropòsit digne només d'un personatge com Doherty. D'entrada, el protagonista de tot plegat es presenta a l'entrevista amb onze dies de retard -això no és res, si tenim en compte que la resta de Babyshambles han hagut d'esperar-lo durant anys perquè enregistrés les veus del nou disc-.

Quan finalment apareix, ho fa en un estat digne de qui va anar a París a desintoxicar-se, però en comptes d'això va acabar instal·lant-s'hi i descobrint les bondats de l'heroïna xinesa. És en aquest estat com parla sense embuts de la seva relació amb Amy Winehouse, de la cara bruta d'un negoci anomenat rock'n'roll i dels seus problemes constants amb unes lleis que no contemplen l'addicció com a malaltia, sinó com a delicte. "Com la veu ell, l'addicció?", es pregunta la periodista. I la resposta no pot ser més reveladora: "La veig com una forma de vida egoïsta. Tinc un fill de nou anys i no puc estar per ell". Una forma de vida, no para d'insistir-hi, que ell mateix ha escollit. De banalitzar-la ja se n'ha encarregat l'opinió pública.


dijous, 29 d’agost del 2013

Golejada a tres bandes

LES BICYCLETTES BLANCHES + LIANNALLULL + DUO CAPHRE
Sala Underground, Barcelona
28 d'agost de 2013

De vegades, el fet de no agradar-te el futbol també té els seus avantatges. La nit passada, mentre el país es tornava a paralitzar en nom d'un partit on no es marcaria ni un sol gol, un grapat de melòmans i noctàmbuls de procedència diversa presenciàvem tota una golejada a tres bandes. Les Bicyclettes Blanches, Liannallull i Duo Caphre. Un triple cartell d'autèntic luxe. Tres grups que aixecarien passions si toquessin en qualsevol festival, però que quan toquen en una sala petita -l'hàbitat natural de la música independent, per si algú ja no se'n recorda-, deixen en evidència la realitat d'aquesta Barcelona que només és capital musical en plena temporada de macrofestivals. I no s'enganyin: la culpa no era del futbol. De no haver-hi hagut partit, l'excusa hagués estat la pluja, la crisi o, en el més realista dels casos, la manca de públic en una Barcelona que, com bé canten els propis Liannallull, no sona.

Però parlem d'allò que realment importa, la música. Van trencar el gel els badalonins Duo Caphre. Una hora d'improvisació i experimentació pures i dures. Un viatge sense retorn que va començar un pèl insípid, però que va enfilar-se ràpidament un cop els seus components van trobar el rumb. Un rumb que els portaria pels diferents estadis del sorollisme i el minimalisme, pel krautrock i per l'electrònica à la Suicide, acompanyats esporàdicament de tot un infiltrat a la bateria com era Xavi Garcia (Liannallull). Els minuts finals del concert, amb el guitarrista assegut al peu d'escenari i el cantant divagant entre el públic, van ser deu mil vegades més punk que tota la munió de còpies dels grups del 77 que circulen per Barcelona i el seu extrarradi.

Liannallull van ser els segons a pujar a l'escenari. Ho van fer amb un set similar al de mesos enrere a la NAUB1 de Granollers. Un repertori basat principalment en el seu últim disc, "Els Radicals" (2013), amb excepcions com una frenètica "Jo no vull el vostre paradís", una accelerada "Homes de debò" o, ja com a bis, l'himne subterrani "Barcelona no sona". Electricitat, molta electricitat i mala llet, deixant la vessant folk dels del Baix Montseny en un segon terme i potenciant la seva cara més àcida i estrident. I tornant-se a reivindicar com una de les propostes més sòlides del veritable underground català. Aquell que prefereix cantar veritats en comptes d'acumular posicions en rànquings -el tema que titula el seu darrer treball és un himne en potència per a la generació post-15-M-. Aquell que no respòn als temps actuals amb costumismes de postal, sinó amb descàrregues com la d'ahir.

Definitivament, tocar després de Liannallull no és gens fàcil. Igualar la intensitat del seu directe suposa una tasca gairebé impossible. Però Les Bicyclettes Blanches se'n van sortir amb molt bona nota. Augmentada a trio amb la incorporació d'un bateria, la formació nord-americana va optar també per mostrar la seva vessant més elèctrica. El baix com a fil conductor, una guitarra que treia espurnes i un torrent de psicodèlia penetrant i colpidora, amb ecos de My Bloody Valentine, la Velvet Underground més deixada anar i els primers Deerhunter. Escriu un cronista a l'última edició de Rockdelux que el concert d'Elvis Costello a la sala Razzmatazz va ser "una de les grans vetllades que veurà Barcelona enguany, encara que mitja ciutat no se n'adonés". Hi estic totalment d'acord, però hi afegeixo un apunt. La d'ahir va ser una altra d'aquestes grans vetllades. I aquest cop va ser més de mitja ciutat la que no se'n va adonar, inclosa la totalitat de la premsa especialitzada. Ells s'ho perden.

Les Bicyclettes Blanches.

Liannallull.

Duo Caphre.


dimecres, 28 d’agost del 2013

'ReCreation'

John Lennon McCullagh.
John Lennon McCullagh. No és cap broma. El noi es diu així. Té 15 anys i és un dels molts singer/songwriters que es passegen pels pubs britànics, en el seu cas practicant un folk-blues que mira sense dissimular al Greenwich Village dels 60. El tema és que un bon dia va estar de sort. Tot un Alan McGee -sí, el de Creation Records, i sí, el que va descobrir a The Jesus and Mary Chain, Primal Scream i Oasis, per citar-ne només a tres- el va veure tocar en un pub de Rotherham -el poble de l'extrarradi de Sheffield d'on és originari McCullagh-. I li va agradar tant que va decidir fitxar-lo per al seu nou segell discogràfic, 359 Music. Un projecte que McGee ha impulsat després d'una temporada allunyat d'un negoci que l'havia esgotat i avorrit.  I una discogràfica que no pretén fer el joc a una indústria sempre a la recerca de The Next Big Thing.

Tess Parks.
"No volem ser els més grans", declarava setmanes enrere el seu impulsor al setmanari NME. "És una plataforma de llançament per a nous artistes, i potser per a d'altres de més vells que han estat ignorats. Actualment, a la Gran Bretanya ningú ofereix cap oportunitat a ningú. Estem fent una bona obra". Potser per això, perquè la cosa va de música i no de generar titulars, McGee treballa únicament amb artistes que li agraden, independentment del seu registre. Fins i tot amb músics que, passats els 40 anys, són qualsevol cosa menys un hype en potència, com és el cas de Gun Club Cemetery i el seu rock de barra de bar de tota la vida. O de la canadenca Tess Parks i els seus ressons de Mazzy Star -però quins ressons!-. No, probablement cap d'aquests noms podrà desfer-se de l'ombra del seu descobridor. Però resulten ara mateix més frescos que qualsevol producte de laboratori cridat a ser durant dos mesos la gran esperança blanca del rock'n'roll.

dimarts, 27 d’agost del 2013

When the rain comes...


Les sardanes electròniques de Cinemascope a la Festa Major de Granollers s'han suspès a causa de la pluja. Llàstima, no pas d'aquesta pluja que m'encanta, sinó de la suspensió. Perquè la cosa prometia moltíssim. Tant de bo hi hagi més ocasions.

Piano jazz a l'hora del vermut


ALBERT MARQUÈS TRIO
Festa Major de Granollers @ Plaça de Perpinyà
27 d'agost de 2013

Tant de bo escenes com aquesta fossin més habituals a Granollers. Un concert de jazz, en ple centre de la capital vallesana, un dimarts laborable a l'hora del vermut. I, damunt l'escenari, noms d'excepció com el del bateria Marc Miralta o el del pianista Albert Marquès. Aquest darrer, granollerí establert a Nova York, ha demostrat com de bé se li han posat els aires de la Big Apple amb un repertori evocador dels dies daurats del carrer 52.


Let There Be Drums

CONCENTRACIÓ DE BATERIES
Festa Major de Granollers @ c/. Anselm Clavé
26 d'agost de 2013

Hi ha una setmana a l'any en què Granollers deixa de ser una ciutat dormitori. Una setmana durant la qual hi ha als seus carrers vida més enllà de l'horari comercial. La setmana de la Festa Major. Un breu espai temporal durant el qual es permet fins i tot fer soroll. Cosa, no cal dir-ho, que es mereix tota una celebració. I qui millor per a celebrar el soroll que una vintena de bateries sonant a la vegada en ple centre de la capital vallesana. Soroll, molt de soroll. I música, moltíssima música.

dilluns, 26 d’agost del 2013

Recomanació: Les Bicyclettes Blanches + Liannallull + Duo Caphre

El nord-americà McKenzie Parker i la francesa Magnolia Santibanez són LES BICYCLETTES BLANCHES. Un duet establert a Brooklyn, actiu des de 2005 i autor d'una dotzena de referències discogràfiques on la psicodèlia més hipnòtica va de la mà amb l'escola C-86 i la filosofia lo-fi. Presentaran el seu darrer disc, "The City of Lights" (2013), aquest dimecres, 28 d'agost (20,30h.), a la sala Underground de Barcelona (c/. Granada del Penedès, 19 - metro: Diagonal). Compartiran cartell amb dues de les propostes més fresques de casa nostra, el garage-punk lisèrgic dels sempre impactants LIANNALLULL i l'experimentació marciana de DUO CAPHRE. Si volen un consell d'amic, aquesta vegada passin del futbol. El cartell realment s'ho val.



Recomanació: Jazz i electrosardanes

Amb el seu permís, els recomano dues propostes musicals emmarcades en el programa de la Festa Major de Granollers, i que tindran lloc el proper dimarts, 27 d'agost, a la plaça Perpinyà:

-ALBERT MARQUÈS TRIO. Nascut a Granollers i establert actualment a Nova York, aquest jove pianista és ara mateix un dels noms més destacats del jazz català. El seu currículum inclou col·laboracions amb gent com David Mengual o Jordi Bonell, a més d'haver acompanyat a tot un gegant internacional com és Leon Parker. L'acompanyaran en aquest retorn a la seva ciutat músics com el bateria Marc Miralta. Inici de l'actuació: 12,30h.

-SARDANES ELECTRÒNIQUES amb CINEMASCOPE. El també granollerí Xavier Bonfill integra, juntament amb els barcelonins Cels Campos i Àlex Flaqué, un dels grups més originals de l'underground català. Una orquestra electrònica amb totes les de la llei. I un projecte amb l'experimentació i el risc com a raons de ser. Probablement per això aquest cop s'han proposat un repte que no deixarà indiferent a ningú: interpretar un repertori de sardanes tradicionals en clau digital. S'ho pensen perdre? Inici de l'actuació: 18,30h.



Imaginin-s'ho

Philippe Petit passejant-se pel sostre del món.
Quina sort que existeixin a l'univers catòdic racons com el Canal 33. El germà petit de l'emissora autonòmica catalana. I un oasi on l'art de fer televisió pot manifestar-se al marge del futbol, la Fórmula 1 o la teleescombraria de torn. La nit passada, sense anar més lluny, el 33 emetia el documental "Man on Wire" (2008). Va ser un gustàs revisar-lo i, sobretot, quedar-me amb un detall en el qual mai abans havia reparat. S'ha parlat molt del dia en què Philippe Petit va caminar per una corda fluixa entre les Torres Bessones de Nova York. Però no s'ha parlat tant de tota la gent que aquell dia va veure en directe quelcom irrepetible. Imaginin-se vostès que surten del metro o baixen del bus per anar a treballar, un dilluns a primera hora del matí, i es troben una escena com aquella davant dels nassos. I imaginin-se poder-la recordar durant la resta de les seves vides, conscients d'haver estat testimonis de quelcom únic. El segle XX tenia aquestes coses. Espontaneïtat i imaginació. Gent amb voluntat de fer coses perquè sí, sense cap motivació lògica. I masses disposades a deixar-se sorprendre. Conceptes que s'han perdut en una era digital marcada per la immediatesa i el pragmatisme, on l'espontaneïtat ha estat substituïda per xarxes socials on guanya punts qui la diu més grossa, i la imaginació per pantalles d'ordinador o telèfon mòbil.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Kool Herc is alive!

Clive Campbell, aka DJ Kool Herc.
L'11 d'agost de 1973, Clive Campbell va fer de disc jockey en una festa organitzada per la seva germana en un bloc de pisos del Bronx. Ho va fer sota el nom artístic de DJ Kool Herc, i va introduir una tècnica que aniria perfeccionant amb el temps i que consistia a aïllar els breaks instrumentals de vells vinils de soul, funk i rock'n'roll, barrejar-los i alternar-los per a donar lloc a una sessió continuada de ritmes ballables. S'havia inventat el que més tard s'anomenaria hip-hop -a més de definir la figura del dj tal i com l'entenem actualment-. El gènere encara va trigar alguns anys a sortir del Bronx en forma de discos signats per gent com Afrika Bambaataa o Grandmaster Flash and The Furious Five. Però quan ho va fer, va canviar per sempre més la cara del negoci musical. La part negativa de tot plegat és que, com en tota història d'èxits i triomfs, al darrere de tot plegat hi ha un gran damnificat. I en aquest cas, la víctima és el propi Campbell, ignorat durant gairebé quatre dècades pel mateix negoci que ell va fundar sense ser-ne conscient en una block party del Bronx.

La revista britànica NME publicava el passat 10 d'agost un exhaustiu repàs als inicis del hip-hop, fent-se ressò de la importància de Kool Herc no només en la gestació d'aquest gènere, sinó en l'evolució de la música popular de l'última meitat de segle. Actualment, afectat per una malaltia de la qual no es pot tractar perquè no disposa d'una assegurança mèdica -la qual cosa equival als Estats Units a una total desprotecció en casos com el seu-, lamenta aquesta injustícia històrica però es mostra disposat a tornar a punxar on sigui que el demanin. No deixa d'impactar, en aquest sentit, que un personatge amb el seu pes històric hagi d'aprofitar una testimonial aparició a NME per apel·lar a la hipotètica bona voluntat de qualsevol promotor que estigui disposat a portar-lo de gira al Regne Unit -"Feu córrer la veu! M'encantaria tornar per aquí"-. "Encara estic viu", insisteix. I a mi em fa pensar en casos com el de Rodriguez, també injustament ignorat durant dècades, i fins i tot donat per mort abans de trobar-se de la nit al dia en boca de mig planeta. Em pregunto si també caldrà un documental per a fer justícia a tot un Kool Herc. I, en qualsevol cas, espero que aquesta justícia li arribi en vida, i no pas quan la indústria tingui sobre la taula un altre cadàver per a exprimir. Perquè, no en tinguin cap dubte, ni el més modern dels dj's que passen pel Sónar faria el que fa de no haver-se celebrat aquella festa al Bronx.

dissabte, 24 d’agost del 2013

divendres, 23 d’agost del 2013

The Titanic Sails at Dawn

Mick Farren.
"Reunir els Beatles no salvarà el rock'n'roll. Quatre xavals tocant per als seus contemporanis en un brut soterrani, segurament sí que ho faran". Ho proclamava Mick Farren a l'article "The Titanic Sails at Dawn", publicat per New Musical Express el 19 de juny de 1976 -i recordat per la mateixa revista el passat 10 d'agost, amb motiu de la recent mort de l'escriptor i músic underground-. L'article en qüestió resumia la raó de ser d'un moviment, el punk, que s'estava gestant aleshores a ambdós costats de l'Atlàntic, i que al cap de pocs mesos esclataria a escala global. Amb el temps, el punk ha estat absorbit per la indústria fins a esdevenir un producte com aquell rock de masses que Farren criticava el 1976. Però precisament per això, i perquè les reunions de grups pretèrits es troben cada vegada més a l'ordre del dia, el contingut d'aquell article es manté a dia d'avui més vigent que mai.

dijous, 22 d’agost del 2013

Space Is the Place

SUN RA ARKESTRA
Mas i Mas Festival @ Sala Apolo, Barcelona
21 d'agost de 2013

M'avorreix el culte a l'eterna joventut que impera generalment en l'àmbit del pop i el rock. M'avorreixen tots aquests grups que venen estilismes i cares boniques en comptes de cançons de veritat. Suposo que per això valoro com a graus d'experiència elements que per norma general han esdevingut un tabú en un negoci tan banal, com són els cabells blancs o les arrugues. O el fet de dedicar-se a la música passada una franja d'edat -ja siguin els 30, els 40 o els 50- en la qual se suposa que tot fill de veí hauria de lliurar-se a tasques més profitoses. I per això m'emociona veure en directe a gent com tot un Marshall Allen. Als seus 89 anys, el saxofonista i multiinstrumentista segueix pujant als escenaris i mantenint viu l'esperit de la Sun Ra Arkestra. Dues dècades després de la mort del propi Sun Ra, Allen és l'únic supervivent de la formació original. I el líder d'una Arkestra que, sense haver introduït cap canvi dràstic al seu discurs, manté intactes l'esperit i el misteri dels seus dies daurats. Una posada en escena que combina la ciència-ficció futurista i els motius de l'Egipte dels faraons. I un calidoscopi de jazz còsmic on hi tenen cabuda estàndards interpretats amb ofici i, sobretot, improvisacions en clau bop i jams galàctiques que eleven el concepte de caos sonor. Allen alterna el paper protagonista amb el de secundari de luxe, mentre la resta de la banda -onze músics en total, comptant el líder- navega per un repertori tan elàstic com multicolor, escenifica coreografies àcides i fins i tot toca un tema amb part de la formació passejant-se enmig del respectable. Una lliçó d'història amb el present com a punt de partida.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Quina vergonya

Es fan públiques imatges on membres de les joventuts del PP valencià apareixen realitzant salutacions feixistes i envoltats de simbologia franquista. En un país normal com Alemanya els hagués caigut el pèl, però a Espanya la cosa s'acaba amb una reprovació per part del partit. I ara ve el pitjor de tot: el secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, ha comparat aquests símbols amb les banderes independentistes i republicanes. Novament, la vella estratègia de la dreta rància d'aquest país, sempre disposada a titllar de feixista o terrorista tot allò que vagi més enllà de la seva estretor de mires. Novament, aquestes declaracions tindrien conseqüències en qualsevol país normal, però no passen d'anècdota a l'Espanya de pandereta. Potser s'ha oblidat el senyor Castellano que l'independentisme és una opció política tan legítima com qualsevol altra si es defensa democràticament -tal i com s'ha fet fins ara a Catalunya-. Però sobretot s'oblida que les banderes republicanes, aquelles que tant el molesten -a ell i a tots els de la seva classe-, representen un govern i un model de país construïts democràticament i enderrocats per la força d'un cop d'estat i d'una guerra civil que la dreta va guanyar amb el suport, precisament, de les aleshores potències feixistes europees -Alemanya i Itàlia-. Que el resultat d'aquesta guerra civil van ser quatre dècades de règim dictatorial de signe feixista. I que van ser precisament alts càrrecs d'aquest règim els fundadors del partit que ara no para de veure feixistes i terroristes sota cada pedra. El PP. El mateix que governa Espanya amb majoria absoluta. Quina vergonya, senyors, quina vergonya.


Luis Noriega - Donde mueren los payasos (2013)

Imaginin-se un país tan corrupte on la vida política ha estat substituïda per una eterna enquesta d'opinió -només entre la població connectada a internet, faltaria més-. Imaginin-se que aquesta enquesta serveix a un líder populista per a mantenir-se indefinidament al poder, i resta qualsevol sentit a tota mena d'oposició, vingui de la dreta o de l'esquerra -la qual cosa fa innecessària la convocatòria d'eleccions-. Imaginin-se que tot el sistema de torn compta amb el suport de mitjans de comunicació oficials i forces de seguretat progovernamentals. I imaginin-se que un bon dia entra en joc un pallasso i es carrega aquest sistema tot deixant en evidència la seva gran absurditat. "Donde mueren los payasos" (2013), primera obra llarga del colombià Luis Noriega, és una sàtira política ambientada en un estat fictici -o no especificat- de l'Amèrica Llatina, però funciona perfectament com a metàfora del sistema polític de qualsevol país occidental -sobretot si entenem el citat líder no com una persona física aferrada al poder sinó, per exemple, com una alternança de partits a l'estil PP-PSOE-. Els aviso, no és fàcil de llegir: múltiples personatges i un estil narratiu rebuscat poden arribar a confondre el lector en més d'una ocasió. Però val la pena intentar-ho. Perquè riuran. Però sobretot perquè veuran retratat el nostre sistema polític com el que és realment: la més absurda de les comèdies.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Elysium (2013)

Si "Elysium" s'hagués escrit, produït i estrenat fa quatre o cinc dècades, probablement hauria estat un clàssic de la ciència-ficció. Perquè el seu punt de partida no desentona amb molts clàssics del gènere -tant en cinema com en literatura- datats durant els 60 i els 70. Però s'ha escrit, produït i estrenat durant la segona dècada del segle XXI. Uns temps en què la indústria cinematogràfica a gran escala té com a raó de ser les xifres i no pas els continguts. Per tant, un cop superat el citat punt de partida, no hi ha res més enllà d'una successió d'efectes especials i escenes d'acció per a omplir minuts. I un guió l'interès del qual decau al mateix ritme que es buida el pot de crispetes -malgrat un Matt Damon i una Jodie Foster que han viscut moments molt millors-. Però tornem al citat punt de partida. Un futur apocalíptic en què el planeta Terra es troba superpoblat, contaminat i en plena decadència. Les principals fortunes del món han creat un satèl·lit artificial, Elysium, on porten a terme una existència idíl·lica, sense necessitat de treballar, sense crim i sense malalties. D'acord, oblidem-nos del futur apocalíptic i dels efectes especials, i tornem a l'any 2013. Canviem la gent que viu a Elysium per tots aquells que, des de la seguretat dels seus ingressos i sense necessitat de viure fora del planeta, es neguen a veure la realitat que els envolta. I canviem el planeta Terra per aquells carrers on habita la gent desnonada, aturada i ocupada precàriament. I ens adonarem que la realitat pot superar la ficció.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Hesitation Marks

Foscor, decadència, corrosió i urgència sobre ritmes ballables. Perfectes metàfores sonores per als temps que corren. "Come Back Haunted" i "Copy of A" són els dos temes que Nine Inch Nails han avançat d'un proper disc, "Hesitation Marks", la sortida del qual es preveu per al proper mes de setembre. La cosa promet, i seria bo que els poguéssim veure en directe per aquestes latituds. En aquest sentit, suposo que els festivals de torn ja deuen moure fils. I aquest cop no em queixaré. Perquè potser sigui l'entorn alienador i domesticat d'un macrofestival el més adequat perquè Trent Reznor ens desperti a bufetades.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Little Red Car Wreck - Motor Like a Mother (2001)

Petites joies que redescobreixes tot remenant calaixos i prestageries, i que et tornen a il·luminar la cara anys després d'haver-les punxat per primera vegada. Vaig adquirir aquest compacte fa molt de temps, ara no recordo si a Londres o a Nova York. El vaig trobar tirat de preu en una cubeta de discos de segona mà, i em van cridar l'atenció tant la caràtula com els títols d'algunes cançons. "Motor Like a Mother", enregistrat el 1997 però editat el 2001 per Yoyo Recordings, és l'únic disc de Little Red Car Wreck, duet amb seu a Olympia (Washington) i format per Mary Water (guitarra, veu i ànima del projecte) i Pat Maley (bateria i sintetitzadors). Tretze cançons repartides en trenta minuts justos -ni un segon més-. I un deliciós regust lo-fi que els acosta a contemporanis com Jeffrey Lewis o els Moldy Peaches -"Brush Your Teeth" té un aire a "Lucky Number Nine"-. Suposo que l'àlbum en qüestió deu estar més que descatalogat, però internet fa miracles i potser els permet agenciar-se'n una còpia. En cas afirmatiu, no ho dubtin: els prometo mitja hora d'allò més entretinguda.



dissabte, 17 d’agost del 2013

Tragèdia

La tragèdia no és que se separi un dels teus grups de música preferits. La tragèdia és saber que també s'ha trencat una llarga amistat. Saber que si mai els tornes a retrobar, no serà a tots a la vegada. Saber que un capítol s'ha tancat. Tant de bo no sigui per sempre.

divendres, 16 d’agost del 2013

36 years


16 d'agost de 2013. 36 anys sense Elvis.


Doblet antifolk a Gràcia

TOBY GOODSHANK / L.A. BOOBS + THE BURNING HELL
Alfa Bar, Barcelona
15 d'agost de 2013

Possiblement el millor refugi contra les aglomeracions de les Festes de Gràcia. Un doble cartell d'autèntic luxe que portava per primera vegada a Barcelona els canadencs Burning Hell, i que tornava a presentar a casa nostra un dels noms forts de l'antifolk novaiorquès, Toby Goodshank. Va obrir aquest darrer, repassant una discografia tan extensa com multicolor però centrant-se especialment en l'encara recent i altament recomanable "Minus Días" (2013). També va tenir temps d'interpretar uns temes sota el paraigües d'L.A. Boobs, el duet que forma amb Deenah Vollmer i que acosta les formes del hip hop a la filosofia antifolk. El darrer tema, assajat i estrenat aquesta mateixa setmana durant la seva estada a Catalunya, és un hit en potència i una de les peces més refrescants que he escoltat en mesos. Tot seguit, The Burning Hell van sorprendre amb un folk-pop de carrer, de vegades amb apunts d'skiffle o fins i tot tonalitats centreeuropees, amb lletres enginyoses sobre la nostàlgia, la quotidianitat i les relacions amoroses basades en l'engany. A destacar també una improvisada però oportuna revisió de "Dancing in the Dark" (Bruce Springsteen) que van portar al seu terreny sense perdre pel camí ni una gota de l'esperit original. Toby Goodshank, L.A. Boobs i The Burning Hell actuaran demà al Darnius Fest.

Toby Goodshank.

Deenah Vollmer (L.A. Boobs).

L.A. Boobs.

The Burning Hell.

Ariel Sharratt (The Burning Hell).

Mathias Kom (The Burning Hell).


dijous, 15 d’agost del 2013

Antifolk a la Ciutadella

TOBY GOODSHANK / L.A. BOOBS
Parc de la Ciutadella, Barcelona
14 d'agost de 2013

Davant la dificultat creixent de trobar a Barcelona espais on organitzar concerts per a propostes poc habituals, el millor és inventar-se'ls. Probablement sense saber-ho, un grapat de ments inquietes i melòmanes van invocar ahir l'ètica situacionista transformant un racó del Parc de la Ciutadella en un improvisat escenari. El protagonista era Toby Goodshank, nom de referència de l'escena antifolk de Nova York, que va actuar tant en solitari com amb el projecte L.A. Boobs -duet que comparteix amb Deenah Vollmer-. Un entorn privilegiat, un ambient únic, un concert per al record i la mostra més evident que pot haver-hi vida més enllà dels circuits convencionals. Toby Goodshank i L.A. Boobs tornaran a actuar aquesta nit a Barcelona, en aquest cas en una sala, l'Alfa Bar de Gràcia, i compartint escenari amb els canadencs Burning Hell. A dos quarts d'11 i amb entrada gratuïta.








dimecres, 14 d’agost del 2013

Promeses d'Alabama

ALABAMA SHAKES
Sala Apolo, Barcelona
13 d'agost de 2013

Llegia dies enrere una entrevista en què Brittany Howard es preguntava literalment "per què nosaltres". Es referia a per què la formació que encapçala, Alabama Shakes, ha esdevingut un dels grups del moment a escala mundial, tant a nivell de crítica com de públic. I un servidor es preguntava exactament el mateix. I, per molt que m'agradin, m'ho segueixo preguntant després d'haver presenciat el seu primer concert a Barcelona. Sí, els Shakes són bons, molt bons. Boníssims, si volen, i no seré jo qui ho discuteixi. Una màquina ben engreixada de rock i soul amb accent de Muscle Shoals, i una vocalista -Howard- amb prou veu i carisma per deixar en evidència a qualsevol hype o carn de revival. El seu debut, "Boys & Girls" (2012), va ser tota una sorpresa, i el seu directe és prou solvent tenint en compte la seva curta trajectòria discogràfica. En altres paraules, prometen. Però el present no s'alimenta només de promeses, i la realitat és que als Shakes els va gran ara mateix un escenari com el de l'Apolo. Per entendre'ns, i per molt bons que siguin, de grups com aquest en trobaran a grapats tocant cada nit en qualsevol antre perdut de la geografia nord-americana -i no vull infravalorar els Shakes, sinó valorar justament a la resta-. Alguns fins i tot visiten Barcelona de tant en tant, en sales sovint minúscules i sense cap maquinària promocional que els permeti accedir als canals oficials i oficialistes. I sense que passin per caixa tots aquells que van als concerts només perquè toca. Que trist, en aquest sentit, que centenars de persones celebressin els hits de torn com si s'acabés el món, i en canvi no paressin de parlar durant els moments més intensos del concert, aquells en què la banda treia el peu de l'accelerador i la Howard xiuxiuejava com un àngel. Perquè era precisament durant aquests moments quan la promesa enfilava el camí cap a la realitat. Un bon concert, sí, molt bo. Un concertàs, si volen, i novament no seré jo qui ho discuteixi. Però no em negaran que hauria guanyat moltíssim en una sala més recollida i amb un públic menys nombrós però més respectuós.



dimarts, 13 d’agost del 2013

Javier López Menacho - Yo, precario (2013)

"Lo primero que tienes que hacer es quedarte en calzoncillos. La coordinadora siempre está presente, así que a partir de ahora será nuestro ritual. Nosotros nos bajamos los pantalones, ella permanece de pie". Les tres primeres frases de "Yo, precario" (2013) no només defineixen metafòricament la totalitat de l'obra, sinó també la realitat d'una generació -la dels que ens acostem o tot just sobrepassem els 30- que es debat constantment entre la precarietat laboral i l'atur. Javier López Menacho (Jerez de la Frontera, 1982) explica al seu debut literari la seva pròpia experiència com a treballador precari. Una acumulació de contractes que dinamitarien la moral de qualsevol ésser humà i sous que amb prou feina permeten arribar a final de mes. I una persona amb estudis universitaris que es veu obligada a fer de mascota d'una coneguda marca de xocolatines per a poder pagar el lloguer del pis. Una lectura ràpida i una mirada molt profunda al dia a dia d'una generació enganyada i estafada. Impagable també la coberta, obra del sempre oportú Miguel Brieva. En primer terme, el treballador precari amb la dignitat tapada per una disfressa d'snack. Al fons, l'apocalíptica ressaca de la bombolla immobiliària -i de tot un sistema que, s'ha demostrat, no funciona-. A l'esquerra, la bandera de torn amb què l'Espanya de pandereta pretén tapar-se les misèries quan s'imposa la realitat. I a la dreta un televisor, amic inseparable del ciutadà espanyol mitjà, on es visualitza -com no podia ser de cap altra manera- un partit de futbol. Més clar, l'aigua.




“¿Por qué había yo de estar avergonzado? ¿Era por el hecho de ponerme un disfraz? ¿Por hacer algo que a la mayoría de mortales les daría pudor? ¿Era porque mucha gente considera indigno este tipo de oficio o se trataba de una cuestión psicoanalítica que yo no era capaz de descifrar? ¿O, simplemente, me daba vergüenza mi falta de alternativas laborales? Me dije que nunca más me iba a avergonzar, y que lo que estaba haciendo era motivo de orgullo. No sólo hago lo que considero necesario para subsistir, sino que de verdad le veo a mi trabajo muchos aspectos positivos. Quizás no tantos como se pudiera encontrar, y seguro que le encuentro muchos más de los que pudiera ver la gente (aún resuenan en mi cabeza las palabras de quienes me han dado a entender que ser mascota era poco más que hacer un ridículo espantoso), pero en serio que se los veo. Estoy aprendiendo los límites del mercado laboral, la degradación de la dignidad humana alrededor de la idea de que para vivir hay que trabajar.

Tengo casi treinta años y siento que me han robado la esencia. Tiene que ver con el trabajo. En algún momento interioricé que sólo es hombre quien trabaja y puede hacerse cargo de sí mismo. Yo no tengo trabajo estable y ni siquiera he aprendido a cuidar de mí. Mi único activo es no poseer nada. No tengo hipoteca, no tengo familiares a mi cargo, no tengo coche, no tengo piso, no tengo trabajo”.

“Lo peor es la minusvalía moral que te provoca. Ya no el paro en sí, sino el sentirte parado. Sientes que el mundo lo habita una raza de superhombres que tienen trabajo, unos tipos polifacéticos y formados, a años luz de evolución. En ese mundo se puede cenar y tomar tres cervezas y luego un cubata, y después comprar un kebab de vuelta a casa y seguir viviendo de la misma manera. Un ciclo de satisfacción del que tú sólo conoces media parte. Esa otra gente vive en el mundo del desayuno fuera de casa. El mundo donde el partido de pádel del jueves está en la primera posición de las preocupaciones. El mundo donde un compañero de trabajo te cae mal. El mundo donde es normal viajar a conocer otros lugares, el mundo de las vacaciones, del puente o de los fines de semana. El mundo tal y como debería ser”.


dilluns, 12 d’agost del 2013

Art més enllà de l'espectacle

"Desde la academia siempre se caracteriza al surrealismo como una reacción contra la tradición artística precedente que inaugura un nuevo "estilo", que, a su vez, es superado por otra reacción posterior. Pero lo que atacan los surrealistas no es una forma de arte o un "estilo" anterior, sino la institución, la posición que juega el arte en la sociedad burguesa y la alienación que conlleva. (...) Para los surrealistas, el arte (o la mercancía) no puede ser simple imagen de lo que le falta al hombre. El arte o la cultura entendidos así son tan alienantes para el surrealista como la religión lo era para Feuerbach: "Cuanto más pobre es el hombre, más rico es su dios". La civilización capitalista hace una división entre los momentos superiores y los inferiores de la vida, entre lo "racional" y lo "irracional", entre lo público y lo privado; el artista burgués se separa de la vida cotidiana porque la ve como algo banal y vacío. Pero lo que es banal y vacío es la vida cotidiana burguesa, no la vida cotidiana como tal. Por eso el surrealismo busca unidad y comunicación en todos los momentos de la vida, y esta pretensión de restablecer una conexión entre el arte y nuestras vivencias, más allá del esteticismo o del fetichismo mercantil de la sociedad del espectáculo, es lo que convierte la esperanza de la revolución social en una condición esencial para esta integración entre el arte y la vida".

MARC CASANOVAS. "Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria" (2012)


dissabte, 10 d’agost del 2013

Recomancions: Toby Goodshank + The Burning Hell i Darnius Fest

Torna als escenaris catalans tot un pilar de l'escena antifolk novaiorquesa. TOBY GOODSHANK, excomponent dels històrics Moldy Peaches, col·laborador habitual de gent com Jeffrey Lewis o The Wowz i autor de més de quinze discos en solitari que mostren una personalitat musical tan oberta com vibrant. Presentarà el darrer, "Minus Días" (2013), aquest dijous, 15 d'agost (22,30h.), a l'Alfa Bar de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal/Fontana), compartint cartell amb la banda canadenca THE BURNING HELL. Un combo de refrescant indie pop que ha compartit segell discogràfic amb noms com els de Great Lake Swimmers o Arcade Fire. Entrada gratuïta i sense IVA.

D'altra banda, tant Toby Goodshank com The Burning Hell es troben al cartell del DARNIUS FEST, que tindrà lloc els propers dies 16, 17 i 18 d'agost en diversos espais de la localitat gironina de Darnius. Un paratge idíl·lic, amb el pantà de Boadella com a marc de fons, i una aposta per propostes tan inquietes com arriscades, tant d'aquí com de fora -de Tori Sparks a Xavier Sabater, passant per The Missing Leech o Mad'zelle-. Tot plegat, amb el segell de qualitat de la promotora Fressa Ent.




divendres, 9 d’agost del 2013

El Gran Germà al telèfon

Durant els darrers dies he hagut de fer diverses trucades al servei tècnic i comercial del meu operador de telefonia i internet. No importa el nom de l'operador, perquè la pràctica a la qual em referiré no és comuna només a totes les firmes del sector, sinó gairebé a qualsevol gran empresa que disposi d'un servei d'atenció telefònica. El cas és que, després de cada trucada efectuada des del meu terminal, jo en rebia una altra en què una màquina em demanava que valorés l'atenció rebuda prèviament. El Gran Germà que, en comptes de controlar els seus treballadors amb càmeres, ho fa mitjançant un sistema encara més pervers. Sí, pervers. Perquè aquesta valoració no te la demanen quan són ells els que et truquen a hores intempestives per a vendre't serveis que tu no vols ni has demanat. I perquè, en moltes ocasions, si el nivell de l'atenció rebuda no és el desitjat, no és pas per culpa del teleoperador, sinó de la pròpia companyia. Però qui s'emporta la nota negativa és el pobre treballador, no pas els directius que només saben pensar en xifres i resultats.

M'explico. Durant una d'aquestes trucades em va atendre una noia jove -per la seva veu, m'atreviria a dir que molt: la candidata ideal per a aquell eufemisme que les empreses anomenen període de prova- i amb un excés d'amabilitat que m'hauria fet impossible enfadar-me amb ella per molt que ho intentés. El cas és que a l'hora de tramitar unes dades, el sistema informàtic es va penjar i això va fer que la durada de la trucada s'allargués i s'allargués -en altres paraules, jo pagava més, la companyia incrementava per tant la seva facturació però la teleoperadora cobrava exactament el mateix sou probablement paupèrrim-. Ella, preveient que jo em podia arribar a enfadar, em va oferir disculpes de mil maneres diferents i, quan es va veure obligada a demanar-me que tornés a trucar passades unes hores, gairebé li cau el món a sobre. Haurien d'haver escoltat vostès el to tremolós amb què em va dir que la companyia em trucaria perquè jo efectués la valoració de torn. "Tranquila", li vaig dir, "la meva valoració és totalment positiva". Per com va exclamar de felicitat al donar-me les gràcies, semblava que li acabés de salvar la vida -o, com a mínim, el lloc de treball-.

Al parlar de valoració positiva, em referia evidentment a l'atenció rebuda per part de l'operària -va ser molt amable en tot moment, i no era culpa seva el mal funcionament del sistema informàtic-, no pas a un servei que podria haver valorat negativament amb tota la raó del món. És clar que si la meva valoració hagués estat negativa, qui s'hagués carregat el mort hauria estat aquella pobra noia que va fer la seva feina tan bé com va poder -i més-, conscient que el Gran Germà la vigilava des d'algun punt de la línia telefònica. És el que tenen les feines precàries. A sobre d'aguantar unes condicions laborals pèssimes a canvi d'un sou miserable, saps que a la mínima pots saltar perquè la companyia ja procurarà cobrir el teu lloc amb algú més eficient -és a dir, dòcil i mecànic-. I perquè la Reforma Laboral projectada per l'empresariat caciquista d'aquest país -i aprovada per la dreta rància que ens governa- ha abaratit l'acomiadament fins a posar-lo a preu de saldo. Per això em rebenta sentir que els espavilats de la patronal volen abaratir-lo encara més. L'objectiu, diuen, és fomentar l'ocupació. La realitat, només cal observar-la, és que fomenten la precarietat i l'atur. I amb ells, la por i la transformació dels treballadors en dòcils ovelles disposades a tot a canvi de res.

Un autobús de greix

Qui s'ha menjat un entrecot al roquefort?
Coses que es llegeixen a la premsa. Resulta que els operaris de manteniment del clavegueram de Kingston upon Thames -al sud-oest de Londres- van topar amb una acumulació de quinze tones de greix solidificat. Una bola de porqueria del tamany d'un autobús que, evidentment, obstruïa el tub on s'havia format. Obviant les bromes fàcils al respecte, un no pot evitar preguntar-se què ha estat del fatberg -vocable britànic que es podria traduir com 'iceberg de greix'- un cop retirat. I és que, si fos per mi, tan peculiar troballa hauria acabat en un museu. O encara millor, al davant d'un restaurant -a poder ser, d'aquells tan selectes on el menjar no es cobra al preu que val, sinó al que pot permetre's pagar la seva exclusiva clientel·la-. I no, no ho dic amb voluntat provocadora. Les clavegueres, així com els abocadors, no són sinó la cara oculta de les ciutats modernes. Allò que no veiem però hi és. El lloc on va a parar tota la merda que produïm sense voler-ne ser conscients. Perquè no, aquest autobús de greix no s'ha generat tot sol, i tota la matèria que l'integra ve de la superfície. Seria bo, per tant, que tots els que vivim en aquesta superfície poguéssim veure de tant en tant amb els nostres propis ulls tot allò que enviem al soterrani invisible del clavegueram i els abocadors. Residus que, per molt desagradables que resultin a la vista, el tacte i l'olfacte, són creació nostra. I de ningú més.

dijous, 8 d’agost del 2013

Avantguardes i revolució

"Si algo caracteriza a las vanguardias históricas es el rechazo del mercado y del mundo burgués como principio organizativo de la vida. La cúspide de este rechazo lo encontramos en las vanguardias revolucionarias del período de entreguerras: el constructivismo, el agitprop en Rusia, el expresionismo y las técnicas de montaje herederas directas del dadaísmo de John Heartfield o Brecht en Alemania y el surrealismo en Francia. (...) La victoria de Stalin y Hitler acabará con estos movimientos (de la misma forma que posteriormente el posmodernismo, como lógica cultural, resultará de la derrota política de otra generación radical a finales de los 70).

MARC CASANOVAS. "Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria" (2012)


Quedin-se amb la primera frase. I pensin en moltes de les expressions artístiques contemporànies que se'ns presenten com a avantguardistes quan en molts casos no fan sinó afusellar sense escrúpols discursos pretèrits -d'exemples en trobaran de sobra als camps de la música i la moda-. No rebutgen cap mercat, sinó que tenen vocació de mercaderia, i no cal dir que tampoc rebutgen cap món burgès -ni cap establishment-, sinó que s'hi integren o directament en formen part. Potser per això, perquè la cultura i l'art han esdevingut en termes generals una mercaderia més -i no pas perquè ja estigui tot dit-, ni tan sols en temps d'emergència com els que corren sorgeixen en aquests àmbits respostes tan trencadores com el dadaisme, el surrealisme o el punk en la seva accepció original.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Floyd al tren

Un està fins als nassos de pujar a un tren o a un autobús i haver d'aguantar aquells personatges que confonen el transport públic amb aquell espai particular on poden fer el que els roti perquè són els més llestos del seus respectius barris. Per exemple, escoltar música a tot volum mitjançant un aparell de telefonia mòbil, com si no s'haguessin inventat els auriculars. No només em sembla una manca de respecte cap a la resta de passatgers, sinó que a sobre la gran majoria d'aquests individus tenen el gust en alguna part molt oculta de les seves anatomies. Potser per això avui, abans de baixar d'un tren, m'ha fet il·lusió comprovar que un noi aparentment molt jove escoltava Pink Floyd amb el seu mòbil. I no, no molestava a ningú. Es trobava en un racó buit del vagó, amb un posat més aviat tímid, i la música sonava a un volum prou discret -potser escoltar Pink Floyd, i qui diu Pink Floyd diu My Bloody Valentine o Duke Ellington, educa les neurones d'una manera, i escoltar les garrulades de torn que solen sonar en aquests casos les educa d'una altra manera-. De fet, m'he hagut d'acostar fins on es trobava per estar segur que sonava el que em pensava. I sí, sonava "The Dark Side of the Moon". I ha estat al felicitar-lo -perquè coses així no es veuen massa sovint- quan ell m'ha mostrat tot orgullós una samarreta que combinava elements de diferents caràtules de discos clàssics de la banda britànica. I no ho negaré, els meus Floyd preferits són els de Syd Barrett, però què volen que els digui, detalls com aquest li alegren a un el dia.

Suècia nega l'entrada a Omar Souleyman

Omar Souleyman.
Ho acabo de llegir en un portal digital. Omar Souleyman no va poder actuar el passat cap de setmana en un festival a Estocolm al no ser-li permesa l'entrada a Suècia. El motiu? Les autoritats sueques no deixen entrar al país ciutadans sirians -nacionalitat de Souleyman- per evitar que demanin asil polític -un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, per cert-. El titular de torn no l'ha generat la pròpia mesura, sinó el seu efecte sobre un músic reconegut internacionalment -en altres paraules, a saber quants casos hi ha hagut abans sense que ningú en parlés-. Però el més repugnant de tot plegat és que una persona pugui no ser acceptada en un país determinat en funció de la seva nacionalitat. I si tot plegat els sembla una simple anècdota, els convido a reflexionar-hi, perquè n'hi ha per a prendre-s'ho molt seriosament.

dimarts, 6 d’agost del 2013

Divorcis i relacions tempestuoses


Anys feia que no escoltava a Tammy Wynette i les seves cançons sobre divorcis i relacions tempestuoses. Ahir al vespre les vaig recuperar, copa de bourbon a la mà, i segueixen sonant igual de bé que sempre. I no podia parar de pensar què hauria passat si no hagués mort massa aviat, si hagués arribat viva a uns temps en què la seva veu s'hauria cotitzat a l'alça a mans d'un Jack White o un Rick Rubin.