dimarts, 20 d’agost de 2013

Elysium (2013)

Si "Elysium" s'hagués escrit, produït i estrenat fa quatre o cinc dècades, probablement hauria estat un clàssic de la ciència-ficció. Perquè el seu punt de partida no desentona amb molts clàssics del gènere -tant en cinema com en literatura- datats durant els 60 i els 70. Però s'ha escrit, produït i estrenat durant la segona dècada del segle XXI. Uns temps en què la indústria cinematogràfica a gran escala té com a raó de ser les xifres i no pas els continguts. Per tant, un cop superat el citat punt de partida, no hi ha res més enllà d'una successió d'efectes especials i escenes d'acció per a omplir minuts. I un guió l'interès del qual decau al mateix ritme que es buida el pot de crispetes -malgrat un Matt Damon i una Jodie Foster que han viscut moments molt millors-. Però tornem al citat punt de partida. Un futur apocalíptic en què el planeta Terra es troba superpoblat, contaminat i en plena decadència. Les principals fortunes del món han creat un satèl·lit artificial, Elysium, on porten a terme una existència idíl·lica, sense necessitat de treballar, sense crim i sense malalties. D'acord, oblidem-nos del futur apocalíptic i dels efectes especials, i tornem a l'any 2013. Canviem la gent que viu a Elysium per tots aquells que, des de la seguretat dels seus ingressos i sense necessitat de viure fora del planeta, es neguen a veure la realitat que els envolta. I canviem el planeta Terra per aquells carrers on habita la gent desnonada, aturada i ocupada precàriament. I ens adonarem que la realitat pot superar la ficció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada