dimecres, 7 d’agost de 2013

Floyd al tren

Un està fins als nassos de pujar a un tren o a un autobús i haver d'aguantar aquells personatges que confonen el transport públic amb aquell espai particular on poden fer el que els roti perquè són els més llestos del seus respectius barris. Per exemple, escoltar música a tot volum mitjançant un aparell de telefonia mòbil, com si no s'haguessin inventat els auriculars. No només em sembla una manca de respecte cap a la resta de passatgers, sinó que a sobre la gran majoria d'aquests individus tenen el gust en alguna part molt oculta de les seves anatomies. Potser per això avui, abans de baixar d'un tren, m'ha fet il·lusió comprovar que un noi aparentment molt jove escoltava Pink Floyd amb el seu mòbil. I no, no molestava a ningú. Es trobava en un racó buit del vagó, amb un posat més aviat tímid, i la música sonava a un volum prou discret -potser escoltar Pink Floyd, i qui diu Pink Floyd diu My Bloody Valentine o Duke Ellington, educa les neurones d'una manera, i escoltar les garrulades de torn que solen sonar en aquests casos les educa d'una altra manera-. De fet, m'he hagut d'acostar fins on es trobava per estar segur que sonava el que em pensava. I sí, sonava "The Dark Side of the Moon". I ha estat al felicitar-lo -perquè coses així no es veuen massa sovint- quan ell m'ha mostrat tot orgullós una samarreta que combinava elements de diferents caràtules de discos clàssics de la banda britànica. I no ho negaré, els meus Floyd preferits són els de Syd Barrett, però què volen que els digui, detalls com aquest li alegren a un el dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada