dijous, 1 d’agost de 2013

Un concert de somni

Ho he somiat aquesta nit. Entrava en un parc inexistent d'alguna ciutat també inexistent on s'estava celebrant un festival de música -també inexistent, no cal dir-ho-. No semblava pas cap macrofestival, sinó un simple esdeveniment de petit format. Un únic i minúscul escenari per on anaven passant grups de garatge que ningú coneixia més enllà dels seus respectius barris. La sorpresa arribava quan un d'aquests grups feia pujar, sense ni tan sols anunciar-los, dos convidats sorpresa. Paul McCartney, amb el seu aspecte actual, i John Lennon, amb el mateix look de la caràtula de "Let It Be" però amb més edat -posem-li uns 40 anys, els que tenia al moment de la seva mort-. El cas és que ambdós es mantenien en un gens discret segon pla, sense mirar-se però amb la mateixa cara de complicitat de quan tenien vint-i-pocs anys, mentre el grup de torn començava a tocar un tema dels Beatles. No recordo quin, però formaria part del primer o el segon disc, i no era dels més coneguts. En acabar, McCartney marxava de l'escenari cap a la zona de backstage i Lennon començava a passejar-se entre el públic, sense que ningú se li tirés a sobre. Potser perquè tots els presents en aquell festival inexistent sabíem que no es pot abraçar un record -ho va cantar Johnny Thunders amb tota la raó del món-. Potser, en el meu cas, perquè amb qui m'hauria agradat mantenir una breu conversa, era Macca. Seu va ser el primer concert al qual recordo haver assistit -Barcelona, octubre de 1993-. I seva és part de la culpa que la música m'agradi com m'agrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada