Vint anys d'"In Utero"

Reproduïa la setmana passada un fragment d'una entrevista on Kurt Cobain recordava com havia descobert el punk. I avui que fa exactament vint anys de l'edició d'"In Utero", darrer disc d'estudi de Nirvana, jo mateix he recordat el meu primer contacte amb aquell àlbum. Recordo caminar pel carrer i topar-me amb una paret forrada amb cartells promocionals de l'aleshores nou àlbum dels de Seattle. Recordo l'àngel sobre el fons groguenc. Recordo les lletres marronoses que anunciaven el nom del grup i el títol del disc. I les ganes boges d'escoltar-lo. Per sort, jo no vaig haver-me d'esperar tant com Cobain. Al cap de poques setmanes, un amic em mostrava aquella mateixa imatge a la caràtula d'una cinta i l'escoltàvem en un radiocassette que es trobava a les últimes, però que atorgava a tot plegat molt més encant que qualsevol reproductor d'mp3. Inici potent amb "Serve the Servants". Animalades com "Scentless Apprentice" o "Tourette's". Passatges inquietants com "Heart-Shapped Box" -encara no n'havia vist el videoclip-. I títols com "Rape Me" o "Frances Farmer Will Have Her Revenge on Seattle". Per a un marrec que tot just descobria el rock'n'roll i en un món encara sense internet, escoltar "In Utero" per primera vegada va ser una revelació. Literalment. Pocs dies després, l'amic en qüestió m'havia copiat el disc en una cinta verge que acabaria gastant de tant escoltar-la. Una cinta de la qual em vaig desfer quan vaig adquirir l'àlbum en cd. I sí, el cassette es trobava a aquelles alçades totalment inservible, però ara mateix em sap greu haver-lo llençat. Perquè m'havia fet viure momentassos que mai em proporcionarà la caixa escurabutxaques amb què la discogràfica de torn commemora aquest mateix mes l'aniversari del disc. En qualsevol cas, i com sempre dic en aquestes ocasions, si la reedició ha de servir perquè algú escolti "In Utero" per primera vegada, benvinguda sigui.