De la llibertat a la vergonya

"Ja ningú parla de llibertat. És un valor que ha desaparegut del nostre vocabulari polític. L'hem substituït per la igualtat d'oportunitats, que sona semblant però és exactament el contrari, un procediment de selecció de les elits. Com explica Owen Jones, una conseqüència d'això és que pertànyer a la classe treballadora ha deixat de ser quelcom de què sentir-se orgullós per a esdevenir quelcom de què avergonyir-se. Per això intentem desesperadament imitar la vida dels rics amb els nostres sous mileuristes i les nostres feines precàries. Jo crec que el que hauria de ser motiu de vergonya són la riquesa i els privilegis". César Rendueles, filòsof, sociòleg i autor de l'assaig "Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital" (2013, Capitán Swing), en declaracions recollides per Rockdelux a la seva edició de novembre.

Personalment, i en un món on tot es barreja i es confón, jo no sé si pertanyo a la classe treballadora, a la classe mitjana-baixa, a la classe acomodada-però-no-gaire o simplement a la classe d'una generació sense perspectives clares de futur. En qualsevol cas, és molta la gent d'aquesta classe -cada vegada més abundant- que sembla avergonyir-se d'estar on està. Com si trobar-se a l'atur o en una feina precària fos culpa seva i no d'un sistema que uns quants s'escarrassen a mantenir malgrat haver-se demostrat totalment insostenible. Jo no me n'avergonyeixo. Potser perquè conceptes com creixement professional, competitivitat o recuperació econòmica no signifiquen tant per a mi com solidaritat, cooperativisme o canvi de xip. Potser perquè jo tampoc crec en aquest fals concepte de la igualtat d'oportunitats -fals en un sistema on les oportunitats de cada individu vénen condicionades per l'entorn on neix i es desenvolupa-. Potser perquè, en el fons, el que em faria vergonya seria quedar-me a casa mirant la tele en comptes de sortir al carrer a defensar el que és de tots.

Igualtat d'oportunitats?