In_Cult: Xarim Aresté a la B1

XARIM ARESTÉ

NAUB1, Granollers

30 de novembre de 2013

És molt probable que Xarim Aresté ni tan sols en fos conscient, però les seves botes eren tota una declaració de principis. Botes de batalla, desgastades per les incomptables hores de servei i amb bona part de les seves respectives superfícies cobertes amb restes de fang sec. En uns temps en què determinades actuacions de rock'n'roll s'assemblen més a una desfilada de models que a un concert, reconforta comprovar que encara hi ha músics que es passen més hores al local d'assaig que a l'estilista. Perquè si d'una cosa pot presumir Aresté és d'autenticitat. Sí, autenticitat. Un concepte maltractat i banalitzat com pocs a aquestes alçades, però que en el seu cas no respon a tòpics sinó a una realitat palpable. La d'un repertori -i una manera d'interpretar-lo- tan natural i espontani com aquelles botes que han servit en mil i una batalles.

Batalles com les que el propi Aresté ha lliurat en tota mena d'escenaris, ja sigui acompanyant a d'altres o defensant els seus propis arguments al capdavant de Very Pomelo i en solitari. Fent gala en tot moment d'un adn que incorpora tota la profunditat de la música nord-americana d'arrels. Absorbint el bo i millor d'una tradició que enllaça Robert Johnson amb la Creedence i The Band amb Neil Young. I el més important, traslladant-ho a la seva llengua i la seva manera de fer sense perdre ni un gram de frescor pel camí. Ni un gram d'aquell mojo que l'allunya d'imitadors i usurpadors diversos i li atorga línia directa amb els seus ídols i mestres.

Amb el seu concert a la NAUB1 -compartint escenari amb un disc jockey d'excepció com és Jaume Pla (Mazoni), i comptant puntualment ni més ni menys que amb Paul Fuster a la bateria- va cloure les jornades d'agitació cultural In_Cult. Ho va fer al capdavant del seu projecte solista. Reduint l'estructura de Very Pomelo a un power trio en flames. Prescindint dels recursos de la banda mare i sonant més bàsic, cru i directe que mai. Condensant el blues elèctric entès a la manera de Cream, Led Zeppelin o la Jimi Hendrix Experience, i transformant-lo en una supernova de proporcions atòmiques. Reivindicant la força d'una guitarra, un baix, una bateria i els lascius aguts de la seva veu per sobre de qualsevol posat o estilisme. No ho dubtin, el fang acumulat en aquelles botes és fruit d'hores i hores de trajecte. Tantes com anys porta Aresté venent la seva ànima al mateix diable que va comprar la de Robert Johnson en una cruïlla de camins.

Cançons sense posats ni estilismes.

El power trio en acció.

Amb Paul Fuster a la bateria.

Botes de batalla i electricitat als pedals.