dilluns, 16 de desembre del 2013

Una trajectòria clàssica

NEKO CASE
Sala Apolo, Barcelona
15 de desembre de 2013

En essència, la segona visita de Neko Case a Barcelona, la nit passada a l'Apolo, no va ser molt diferent de la primera, fa cosa de mig any al Parc del Fòrum i en el marc del Primavera Sound 2013. La nord-americana va emmarcar temes del seu nou disc -"The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (2013), encara inèdit durant aquella primera presa de contacte-, en un repertori centrat a repassar una trajectòria que a aquestes alçades ja hauria de considerar-se clàssica. Amb el savoir faire de qui no té res més a declarar que dianes com "This Tornado Loves You""People Got a Lotta Nerve""Maybe Sparrow" o "Hold On, Hold On". I amb una banda d'acompanyament capaç de redefinir qualsevol repertori -a destacar la presència de Kelly Hogan als cors-. 

La gran diferència entre ambdós passis, per tant, residia en l'entorn. No és el mateix poder degustar tal delicatessen en una sala de concerts que haver-ho de fer enmig de les marees humanes del Fòrum i a plena llum del dia. Llàstima que no tothom ho entengui així. Si Case va donar-se un bany de multituds al Primavera, ahir l'aforament no arribava ni de bon tros a la mitja entrada. I sí, podem tornar a buscar mil i una explicacions: la crisi, la mandra del diumenge al vespre, la proximitat del Nadal o la caiguda d'un meteorit al costat de casa. Però la més realista a hores d'ara és que en aquest país ens agraden molt la festa i els festivals, i molt poc la música. Cap problema. Ahir érem pocs, però molt ben avinguts. I el més important: tots anàvem a escoltar música i no a parlar. I va ser un autèntic gustàs.

Prèviament havia trencat el gel Joana Serrat amb una altra demostració de força escènica i repertori solvent. Una veu dolça de tons càlids, una sòlida banda d'acompanyament i un munt de taules acumulades, primer als carrers de Dublín i posteriorment en escenaris d'arreu de Catalunya. Alternant novetats amb temes del seu primer disc oficial, "The Relief Sessions" (2012), la vigatana va reivindicar-se com un dels valors a l'alça del folk i el so Americana a casa nostra. El seu segon disc s'està coent sota la producció de l'exArcade Fire Howard Bilerman. I ahir es va posar els caps de cartell a la butxaca -la pròpia Hogan va lloar les seves virtuts des de l'escenari i via Twitter-. Però el millor encara ha d'arribar, no en tinguin cap dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada