dissabte, 1 de febrer del 2014

Vint anys de "Dookie"

Avui fa vint anys que es va editar "Dookie", el tercer disc de Green Day. L'àlbum que va catapular el trio de la Bay Area a dalt de tot, centrant de passada l'atenció mediàtica en la prolífica escena punk-hardcore californiana. I, coses de la indústria, generant un seguit de denominacions tan absurdes com neopunk o punk revival. Etiquetes al marge, "Dookie" va ser l'àlbum que va posar el punk al punt de mira de la generació grunge. Perquè a aquestes alçades i després d'una evolució plena d'alts i baixos pot costar de creure, però durant els 90 Green Day era una banda de punk rock. I de les bones. De les que havien crescut des de baix. De les que havien tocat i picat pedra en tota mena de forats. De les que, malgrat la pressió mediàtica, es mantenien fidels a les seves arrels i donaven suport a companys de gremi com D Generation emportant-se'ls de gira com a teloners. De les que no havien de presumir d'autenticitat perquè tenien arguments superiors, com les cançons del disc que ens ocupa.

Quaranta minuts i catorze temes on no hi faltava ni hi sobrava res. Inici demolidor amb "Burnout", melodies enganxoses com les de "Having a Blast", "Welcome to Paradise" o "Sassafras Roots", canvis d'intensitat tan potents com els de "Longview" o "She", i un final per la porta gran amb "F.O.D." i la gamberrada oculta "All By Myself". Himnes generacionals com "When I Come Around" o l'eterna "Basket Case" -d'acord, ja fa anys que n'estem tots empatxats, però provin d'escoltar-la sense prejudicis i atreveixin-se a negar que és enorme-. I una caràtula -obra de Richie Bucher- tan fresca com el propi disc. A nivell personal, no puc dir que "Dookie" em descobrís el punk -quan es va editar, els Sex Pistols ja formaven part de la meva vida-, però sí que em va ensenyar moltes coses. La primera, que era possible posar un cassette -eren els 90, amics- d'un grup contemporani al cotxe dels meus pares i escoltar-lo fins al final comptant amb les seves respectives aprovacions. La segona, que aquest món està ple de ressentits que es tapen les vergonyes a cop de menyspreu: tan bon punt van encapçalar les llistes d'èxits, Green Day van esdevenir una de les dianes preferides dels gurús de l'autenticitat. Tal i com els havia passat abans als propis Nirvana. Tal i com els passaria també a Oasis i Blur, i fins i tot a Manel. En fi, ells s'ho perden.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada