El vaig descobrir dissabte passat, a la
Fira de la Música de Cardedeu. El seu estand era diferent de la majoria. De fet, ni tan sols tenia estand. Únicament un micròfon, un amplificador, un peu de guitarra i una taula on venia còpies del seu únic disc, el notable
"The Humbling of the Goat" (2014).
Terry Patrick Ryan és un irlandès establert a l'Empordà que es dedica a fer cançons tan intenses com profundes. Tempos lents, malenconia i un ampli ventall de recursos que li permeten enllaçar el folk amb el rock d'arrels i les pinzellades cèltiques amb desenvolupaments gairebé progressius -
"Ador'd" fins i tot remet als
Pink Floyd més reposats-. Tot això, a través d'una veu greu i penetrant, i d'una guitarra que toca literalment com ningú. Perquè aquesta és l'altra. Més enllà de les cançons, veure'l tocar la guitarra és tot un espectacle. Frega i rasca les cordes traçant formes gairebé impossibles, i construeix autèntiques simfonies tot picant amb els dits el llom de l'instrument. Únic en la seva espècie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada