dimarts, 30 de desembre de 2014

Sam Destral - "Zoo" (2014)



Porto més d'una setmana provant d'escriure aquest article. L'he començat una vegada i una altra, li he donat voltes i més voltes, i no me n'acabo de sortir. Al principi vaig atribuir el meu bloqueig a un possible esgotament personal, hipòtesi descartada tan bon punt em vaig adonar que podia escriure sense problemes sobre qualsevol altra cosa. Després ho vaig atribuir al fet que aquest any ja he escrit considerablement sobre Sam Destral i els temes que han acabat conformant el seu segon disc. Sí, això començava a explicar-ho tot. Però hi havia quelcom més. Hi havia la impressió inicial que "Zoo" (2014, El Mamut Traçut) és un dels discos més ben parits que s'han fet a casa nostra en molt de temps, i una de les obres definitives que s'han enregistrat en català des que Antònia Font, Mishima, Raydibaum, Mazoni i companyia van dignificar ara fa deu anys allò que d'altres havien embrutat durant la dècada anterior. Després de no sé quants dies escoltant-lo compulsivament, aquella impressió inicial s'ha anat consolidant. Fins al punt d'atrevir-me a dir amb veu ben alta que Sam Destral és ara mateix un dels artistes més grans que hi ha en aquest país, que "Zoo" és un clàssic en potència que hauria d'escalar rànquings com l'escuma, i que si no ho fa és perquè aquella tan nostrada indústria no va entendre res ara fa deu anys i encara no ha tret el cul dels despatxos dels noranta.

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja puc parlar de música. I parlant de música, el primer que crida l'atenció -ho venia fent des que alguns temes del disc van debutar en directe, el passat mes de maig a la NAUB1- és el salt de gegant que ha fet Destral en tan sols un any. El que separa "Zoo" del seu debut oficial, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). El que va de la immediatesa del pop i el (anti)folk a la complexitat d'unes estructures enriquides pels passatges experimentals (les capes de soroll de "No ets gran"), els apunts progressius o, fins i tot, unes oportunes pinzellades de flamenc ("Patufet"). I per tota la coherència amb què Xavier Friedrich (Grushenka) ha sabut assistir al gandesà des de les tasques de producció. Un ventall sonor que s'ha ampliat al mateix temps que l'autor passava de cantar cançons sobre noies -que no pas cançons d'amor- a signar solemnes cants al dubte existencial i a totes les incerteses que genera el pas del temps. La por de fer-se gran i el distanciament dels coetanis van empènyer Destral a compondre per al públic infantil. I va ser d'aquesta manera, pensant en els més menuts, com paradoxalment va créixer més que mai a nivell compositiu.

Fixem-nos per exemple en el tema que titula el disc. Una perla d'allò més rodona que continua gairebé sense voler-ho la tradició outsider d'un Sisa, un Quimi Portet, un Albert Pla o un Adrià Puntí. Un zoològic de doble lectura que els més menuts interpretaran com una faula innocent, i on els seus pares reconeixeran clarament alguns dels rostres que veuen cada dia a les portades dels diaris. És "Zoo" un dels plats forts del disc, juntament amb "Cançó del pallasso trist". Llum, malenconia i la història d'un pallasso que mai somreia. La millor metàfora possible d'un món on les coses no solen ser allò que semblen. Un món on allò que es presenta senzill a ulls dels infants esdevé més i més complicat a mida que aquests infants es van fent adults. Un món ple d'absurds i de contradiccions que, no obstant, convida a viure, a imaginar i a somiar. El fascinant món que tots plegats habitem i que Sam Destral ha transformat en sis atemporals simfonies de butxaca. "No ets gran, ets més petit del que et creus", proclama el mantra inicial del disc. De vegades, fer-se petit és la millor manera de créixer. I vistos els resultats, Sam Destral es troba a tocar de l'eternitat. Gran no, enorme.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada