Una imatge evocadora

JOLIE HOLLAND

BARTS Club, Barcelona

24 de febrer de 2015

No entenc l'obstinació d'alguns artistes en prohibir que es facin fotografies durant les seves actuacions, però la respecto. No l'entenc, perquè a aquestes alçades resulta poc més que una utopia esperar que ningú utilitzi un dispositiu mòbil en gairebé qualsevol context -dit sigui de passada que encara entenc menys a la gent que paga l'entrada d'un esdeveniment per a passar-se'l fent fotografies-. Però la respecto perquè crec que a un espectacle s'hi va a viure una experiència vital, i no a alimentar perfils socials. Ahir, abans que Jolie Holland s'enfilés a l'escenari del BARTS Club, una veu va demanar per megafonia que no s'enregistrés el seu concert ni se'n fessin fotografies. La pròpia artista hi va insistir més tard, ja durant la recta final de l'actuació. M'atreviria a dir que ahir sí que es va assolir la utopia, i que tothom o gairebé tothom es va abstenir de fer fotografies -a excepció dels fotògrafs professionals, que per alguna cosa són fotògrafs professionals-. Jo també. Per això encapçalo aquesta crònica amb una imatge promocional de Holland. Perquè no em sembla ètic, en un espai que no és públic, prendre imatges de qui m'ha demanat explícitament que no ho faci. I perquè, amb una imatge tan evocadora com la de la Holland tocant la guitarra a escassos metres dels meus ulls, francament no sentia cap necessitat de mirar ni d'escoltar res més.

La Holland. Durant les darreres setmanes hem sentit molt a parlar tant dels elogis que al seu dia li va dedicar Tom Waits com de comparacions més que afortunades amb Joe Henry. Reclams ben presents al text promocional del concert d'ahir, però que no haurien d'eclipsar la naturalesa singular d'una artista que no requereix cap més argument a favor que una discografia en constant ascens i un directe dels que conviden a treure's el barret -i a prendre's un bourbon a la seva salut, escoltin-. Per les formes, pel repertori, per l'execució i per aquella elegància innata de la texana i els quatre elements que l'acompanyen. Guitarra, baix, bateria i una veu que es projecta humil però tan profunda com un cançoner que beu de múltiples fonts i es reinventa sobre la marxa.

Del folk i el hillbilly més terminal al blues més corrosiu, i fins i tot a fantasmagòrics esclats de noise que desemboquen ocasionalment en autèntiques orgies de free jazz. Ahir, sense anar més lluny, el quartet va encarar la recta final amb un galàctic tour de force on cada músic va poder-se lluir en el millor dels sentits. Posant tota la carn a la graella i fent amb els seus instruments tot allò que no s'ensenya a les escoles de música. Peces tradicionals, un homenatge a Lou Reed extret del cançoner de David-Ivar Herman Dune, temes inspirats en les figures de Joe Tex i Jack Kerouac, i moments tan definitius com aquell "On and On" que va fer saltar espurnes quan el passi tot just acabava de començar. En una sala que semblava feta per a l'ocasió -llum de tonalitats vermelles, escenari petit i capacitat per a poc més d'un centenar d'ànimes- i amb la classe de qui pot interrompre el concert per a comprovar el nivell de reverb del seu amplificador sense que això alteri el ritme ni la intensitat dels esdeveniments. L'ofici, senyors, l'ofici.


L'APUNT
"Demà sortim de Barcelona a les set del matí, i hem de conduir durant deu hores". Ho explicava Holland durant el concert. I efectivament, després de tocar ahir a la capital catalana, avui té programada una actuació a La Rochelle, en plena costa atlàntica francesa. Sovint, viure de la música vol dir això. I, en cas de trobar-te malament -com era el cas de Holland la nit passada-, no poder trucar a la feina per dir que no hi vas. Que en prenguin nota tots aquells que tenen per costum reclamar que el consum cultural sigui gratis perquè es pensen que els artistes viuen instal·lats en mansions daurades. I que en prenguin nota també tots aquells músics tan nostrats que encara es pensen que sortir de gira és anar a tocar per les capitals de província o de comarca. Aquells que pretenen viure dels seus concerts sense fer cap més quilòmetre dels que separen Vic de Barcelona, Tarragona de Girona o Lleida de València -els de les subvencions, per dir-ho sense embuts-.