Fa cosa d'un any vaig publicar en aquest mateix blog un article referint-me al Canet Rock. Avui en podria escriure un de nou, però no cal perquè diria exactament el mateix (si en tenen ganes, poden llegir l'original aquí). El cas és que ja el tornem a tenir aquí. Des d'aquesta tarda i fins demà a la matinada torna el nou Canet Rock. Nou, perquè el seu esperit no té res a veure amb el del festival original per molt que així ens ho vulguin vendre. Ho sento, però uns Ultravox incipients, La Banda Trapera del Río, Pau Riba en la seva etapa més trencadora o els Blondie de "Parallel Lines" (1978), segueixen trobant-se a anys llum de Txarango, Els Amics de les Arts, Lax'n'Busto o aquesta broma de mal gust anomenada La Banda Impossible. I encara menys amb Josep Maria Mainat cantant cançons de La Trinca. Un cartell que pretén oferir una radiografia musical de Catalunya, però que es queda en un d'aquells pessebres oficialistes a què ja estem (massa) acostumats. Tan trist, tot plegat, com la gala dels Premis Nacionals de Cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada