Deu anys sense Link Wray

El pioner del power chord ens deixava el 5 de novembre de 2005.

Diu la llegenda que Link Wray va arribar a coincidir amb John Lennon i Yoko Ono en un ascensor de Manhattan. El guitarrista va saludar el matrimoni i Lennon, que tenia a Wray entre els seus ídols d'adolescència, es va limitar a dir "Yoko, aquest és Link Wray". Timidesa de fan? O bé una demostració més de l'imprevisible caràcter de l'autor d'"Imagine"? Sigui com sigui, s'ha especulat molt al voltant d'aquella trobada i, sobretot, dels hipotètics resultats d'una col·laboració que mai es va arribar a produir. Corria l'any 1971, Lennon acabava d'aterrar a Nova York tot deixant enrere la desfeta dels Beatles i Wray es trobava a la ciutat buscant l'enèsima oportunitat en un negoci que el maltractaria fins al final dels seus dies. Com en tantes altres ocasions, l'oportunitat no es va acabar de materialitzar i el pioner del power chord va tornar a actuar en bars de mala mort i davant de públics compostos per bandes de motoristes i militars amb ganes de gresca. Wray mai esdevindria una icona social com Lennon, però ningú podia plantar-li cara en termes d'autenticitat.

Nascut el 1929 a Carolina del Nord, Fred Lincoln Wray Jr. ja havia viscut ell sol unes quantes vides abans de dedicar-se de ple al rock'n'roll. Durant la infància i l'adolescència, la sang shawnee que corria per les seves venes li havia portat més d'un problema en un entorn on les barreres racials es trobaven encara a l'ordre del dia. Per si això fos poc, i després de combatre a la Guerra de Corea, va contreure una tuberculosi que el va mantenir hospitalitzat durant un any i li va fer perdre un pulmó. Un historial que ajuda a entendre la cruesa i la mala llet que van definir les seves gravacions durant gairebé cinc dècades. L'essència de peces com "Rumble", editada com a single l'any 1958 i censurada en diversos estats nord-americans que hi van veure una suposada incitació a la violència -cal no oblidar que, com bona part del repertori de Wray, el tema era instrumental-.

Amb censura o sense, "Rumble" va esdevenir l'espurna de nombroses flames que van del surf al punk i del psychobilly al grunge passant per noms propis tan il·lustres com els de Pete Townshend, el propi Lennon o fins i tot Quentin Tarantino -qui no va dubtar a fer-la sonar en una de les escenes de "Pulp Fiction" (1994), si bé la peça no va entrar al disc de la banda sonora-. Però malgrat tot, la seva condició d'outsider el mantindria lluny dels focus mediàtics i sobretot del reconeixement assolit per molts dels seus deixebles. Dos discos enregistrats i signats juntament amb Robert Gordon a finals dels 70 -i connectats amb un altre incondicional com era i segueix essent Bruce Springsteen, autor d'aquell "Fire" que el duet es va fer pràcticament seu- van aportar una escletxa de llum a la seva figura, però la dècada dels 80 va suposar un nou retorn a l'anonimat i el seu exili definitiu a Dinamarca, on va viure fins que el seu cor va dir prou el 5 de novembre de 2005, avui fa deu anys.

Wray va arribar a visitar casa nostra en una única ocasió. Va ser el 10 de novembre de 2000 a la sala La Capsa del Prat de Llobregat i en el marc d'un festival on també actuaven Deke Dickerson, Phantom Surfers i The Church Keys. Un servidor va tenir la sort d'assistir-hi i saludar el propi Wray abans de l'inici de les actuacions. La trobada va durar poc més d'un minut, però l'empremta que em va deixar perdura a data d'avui. No oblidaré mai la seva mirada d'aprovació, la serenor del seu rostre ni la fragilitat que desprenia el seu tacte quan ens vam donar la mà. Al cap d'unes hores, quan ell ja es trobava damunt l'escenari i jo a primera fila, se'm va acostar i em va posar la guitarra davant mateix dels morros. El moment, s'ho poden imaginar, va ser indescriptible. No tan sols tornava a tenir Link Wray cara a cara sinó que estava tocant la seva guitarra. Cinc anys més tard ens hauria deixat, però el seu record no m'abandonarà mai.