Wilco és una banda de contrastos. La seva trajectòria es defineix per un debat gairebé constant entre el format cançó i els apunts experimentals que han fet dels de Chicago una mena de resposta nord-americana a
Radiohead. La diferència amb els britànics, és que
Jeff Tweedy i companyia no han evolucionat sense possibilitat de fer marxa enrere sinó que han alternat les seves dues vessants sense que això restés coherència a la continuïtat dels seus discos. Fixin-se en el seu penúltim llançament, aquell
"Star Wars" (2015) de textura i embolcall tan directes i immediats que semblava una mena de
back to basics, un nou punt de partida cap a una etapa on a priori guanyava pes la versió més àgil i melòdica de la bandas. Res més lluny de la realitat, tal i com apunta la seva recent continuació. Un
"Schmilco" (2016) amb caràtula de l'il·lustrador català
Joan Cornellà, on Wilco recuperen no tan sols el seu registre més íntim i reposat (
"If I Ever Was a Child", des d'ara mateix un dels seus grans temes, funcionarà millor en auditoris que en grans festivals a l'aire lliure, i tres quarts del mateix es pot afirmar de
"Cry All Day" i
"Someone to Lose"), sinó també el seu esperit més aventurer (la calidoscòpica guitarra de
"Common Sense" o les dissonàncies polirrítmiques de
"Quarters"). I tot plegat tenyit d'un regust
lo-fi que atorga a l'oient l'agradable sensació d'escoltar una de les bandes més grans del món com si toqués a la seva sala d'estar. Un luxe, i un nou episodi perdurable en una trajectòria que en va plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada