divendres, 22 de setembre de 2017

Mojo: Teen Spirit


De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica.

dijous, 21 de setembre de 2017

N.W.A. - "Fuck tha Police" (1988)


La intenció d'aquest post no és atacar ni criminalitzar cap col·lectiu professional. La intenció d'aquest post és denunciar la utilització per part de l'Estat espanyol de les forces i cossos de seguretat amb finalitats polítiques i fins i tot totalitàries. La intenció d'aquest post és protestar contra la persecució d'opositors polítics, els atacs a la llibertat d'expressió i la detenció de càrrecs electes que aquests dies ha dut a terme la Guardia Civil a Catalunya. Que soni ben fort aquest tema de N.W.A.

#Democracy


La plaça de la Porxada de Granollers, ahir a la nit. Un clam que ja no té res a veure amb la independència o la no independència, ni tan sols amb el referèndum. La batalla -perquè, sí, això és una batalla- és entre un estat que ja ni tan sols s'esforça en dissimular el seu tarannà totalitari, i el desig de qui vol viure amb dignitat al marge d'identitats, sentiments i ideologies. Entre qui arresta persones i càrrecs electes en funció de les seves idees i de qui creu que els conflictes polítics es resolen fent política. #Democràcia #Democracia #Democracy

dimecres, 20 de setembre de 2017

#Democràcia


Davant del que ha passat aquest matí a Barcelona. Davant la persecució de ciutadans i càrrecs electes per part d'un Estat cada vegada més totalitari. Davant la negació per part d'aquest Estat de qualsevol sensibilitat que discrepi d'una Constitució aprovada tot just sortint de quatre dècades de dictadura, sota la mirada de l'estament militar i no votada per cap ciutadà espanyol que actualment tingui menys de 57 anys. Davant tots aquests fets, només pot haver-hi una resposta. Democràcia.

Johnny Sandlin (1945-2017)

JOHNNY SANDLIN
(1945-2017)

La nissaga Allman Brothers Band es troba de dol aquest 2017. Si a principis d'any era Butch Trucks qui ens deia adéu i durant la passada primavera ens acomiadàvem de Gregg Allman, ahir ens deixava Johnny Sandlin. Membre dels Hour Glass amb uns joves Gregg i Duane Allman, posteriorment passaria a la història com a productor. Entre les obres en les quals va treballar destaquen títols clàssics dels propis Allman Brothers com "Brothers and Sisters" (1973) -abans havia treballat com a tècnic de so a "At Fillmore East" (1971) i "Eat a Peach" (1972)-.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Prophets Of Rage


Prophets Of Rage
són gent de Public Enemy, Rage Against The Machine i Cypress Hill. Practiquen rap amb guitarres i ritmes contundents, i tot el que canten ho canten sense pèls a la llengua. No sé si seran l'antídot contra Trump, però feia molts anys que cap d'ells havia arribat a sonar d'aquesta manera.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Mig segle d'"Smiley Smile"


L'episodi és prou conegut. Brian Wilson projectava una continuació encara més ambiciosa de "Pet Sounds" (1966), l'obra capital dels Beach Boys i un dels discos més influents i venerats del segle XX. El cas és que la salut mental de Wilson, les complicacions tècniques i l'abandonament del projecte per part de Van Dyke Parks van motivar que allò que havia d'esdevenir "Smile" acabés passant a la història com el paradigma dels discos perduts i inacabats. El naufragi va ser considerable, però un cop abortades les sessions Wilson i la resta de la banda van reciclar part del cançoner d'"Smile" en una versió estripada de l'àlbum inicialment projectat. El resultat va ser "Smiley Smile" (1967), editat tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic irregular on la sensibilitat pop de la banda californiana convivia amb l'ànsia experimental de Wilson. Una mena de "Pet Sounds" a baixa fidelitat on passatges gairebé naïf com "Wind Chimes" o "Vegetables" alternaven amb dos dels singles més definitius dels Beachs Boys, "Heroes and Villains" i l'etern "Good Vibrations" -aquest últim s'havia enregistrat durant les sessions de "Pet Sounds" i havia vist la llum gairebé un any abans-.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sid Vicious al Mur de Berlín


Sid Vicious no serà recordat com el millor baixista de la història. Però sí que era el millor fent d'ell mateix, i tractant-se de qui ens ocupa això és tot un mèrit. Observar-lo fent l'animal davant mateix d'un dels checkpoints del Mur de Berlín és com sobreposar dos dels capítols més extrems i a priori incompatibles de la història del segle XX. Molt fan del videoclip de "Holidays in the Sun", dels Sex Pistols.

"Never Mind the Bollocks" a judici


Pocs discos han nascut envoltats per tanta polèmica com "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" (1977). Ho explica el periodista Pat Gilbert en un extens reportatge publicat aquest mes de setembre per la revista Mojo i centrat en el judici a què va ser sotmès un venedor de discos de Nottingham que havia gosat posar-lo a la venda: segons l'acusació, el sol fet d'exposar la caràtula del primer àlbum dels Sex Pistols -on apareixia la paraula bollocks, que en anglès significa collons- violaba l'Acta de Publicitat Indecent de la legislació britànica. Però com apunta al mateix article la també periodista Caroline Coon, el que s'estava jutjant anava molt més enllà d'una portada discogràfica exposada a l'aparador d'una disqueria: "No era la paraula 'collons' el que s'estava jutjant sinó els Sex Pistols. Havien esdevingut molt influents i les altes esferes volien aixafar-los, tal i com ja havien intentat silenciar bandes com els Rolling Stones deu anys abans". Finalment els magistrats van declarar innocent el disquer, un veredicte que al seu moment es va interpretar com una victòria de la llibertat d'expressió sobre la censura. I un cas que m'ha fet pensar en alguns dels episodis que han tingut lloc aquests darrers dies a casa nostra.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Harry Dean Stanton (1926-2017)

HARRY DEAN STANTON
(1926-2017)

En certa manera Harry Dean Stanton era com Philip Seymour Hoffman o John Goodman. Actors que no segueixen ni encaixen en cap dels patrons de la maquinària de Hollywood, eterns secundaris de pes que rarament salten a primera línia -Stanton ho va fer de la mà de Wim Wenders a "Paris, Texas" (1984)- però són capaços amb la seva sola presència d'arrodonir qualsevol metratge que requereixi els seus serveis. Ho sabien prou bé, en el cas que ens ocupa, Scorsese, Coppola, Stone, Peckinpah i sobretot David Lynch. Ho sabia també Tom Waits, qui una vegada va explicar això en una entrevista: "Harry Dean Stanton em va dir que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren. Estava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Stanton va viure la seva vida al màxim, n'eren testimonis totes i cada una de les arrugues d'aquell rostre castigat i alhora agraciat per dècades d'experiència. I quan ja no havia de demostrar res a ningú es va despenjar publicant el seu debut discogràfic -"Partly Fiction" (2014)- a l'edat de 88 anys. Se n'ha anat una raresa en el millor dels sentits.

Quatre dècades de "Talking Heads: 77"


El mateix dia en què Marc Bolan passava a millor vida veia la llum el primer àlbum de Talking Heads. El mateix dia en què se n'anava una de les poques icones del rock dels 70 que havien aconseguit anar de la mà amb el punk, es publicava el plàstic que avançava el punk per l'esquerra i plantava la llavor de tot el que vindria a continuació. "Talking Heads: 77" sol emmarcar-se als inicis de la New Wave i considerar-se com un precursor del que molt aviat s'anomenaria post-punk. Ens trobem per tant davant d'un debut que deixava enrere els postulats sonors i estètics del punk abans fins i tot de la publicació d'obres capitals d'aquest gènere com "Never Mind the Bollocks". Onze pistes que invocaven el calendari aleshores present -el 77 del títol- per a interpretar-lo en clau de futur. Guitarres angulars, ritmes hipnòtics i un vocalista histriònic, David Byrne, que tant podia donar veu a un assassí en sèrie com portar la filosofia a la pista de ball. El so de la baixa Manhattan en un moment en què aquesta no dictava tendències però les incubava. Avui fa 40 anys de la seva publicació.

40 anys sense Marc Bolan

Marc Bolan (1947-1977).
Tal dia com avui de fa 40 anys, exactament un mes després de la mort d'Elvis Presley, passava a millor vida Marc Bolan. El líder de T.Rex, veterà de l'escena mod i del folk àcid, pioner del glam i icona de masses durant la primera meitat de la dècada dels 70, havia passat uns anys de declivi tant artístic com personal i tot just acabava de protagonitzar un retorn per la porta gran que li havia valgut la complicitat de l'aleshores flamant escena punk londinenca. Un renaixement que quedaria tràgicament interromput per un fatal accident de circulació al centre de Londres.

divendres, 15 de setembre de 2017

50 anys de "Something Else by The Kinks"


Mentre uns exploraven els confins més àcids del rock i altres injectaven electricitat al blues més vigorós, la banda dels germans Davies acomiadava el Summer of Love amb tota una col·lecció de vinyetes costumistes que apuntaven musicalment cap a altres latituds. "Something Else by The Kinks" (1967), editat avui fa 50 anys, era el cinquè disc d'estudi dels Kinks i l'últim que arribarien a enregistrar a les ordres de Shel Talmy -que va compartir amb Ray Davies les tasques de producció-. Però sobretot l'àlbum on van refermar l'ampliació del ventall estilístic que havia començat a materialitzar-se un any abans a "Face to Face" (1966): quedaven definitivament aparcats els patrons beat dels seus inicis en favor d'un pop elegant i ric en matisos, que preferia emmirallar-se en gèneres com el music hall o fins i tot la música barroca que no pas en les avantguardes lisèrgiques que havien captivat bona part dels seus contemporanis. El resultat va ser un plàstic que amb prou feina encaixava enlloc però esdevindria clau a l'hora de definir el llenguatge pop britànic de les dècades posteriors. D'arguments no n'hi faltaven: de l'agredolça "Death of a Clown" a la gairebé naïf "Tin Soldier Man", passant per l'eterna postal londinenca que és "Waterloo Sunset", publicada mesos abans com a single i considerada com una de les cançons més icòniques de la història de la Gran Bretanya.

De leyes y razones

En China también se cierran páginas web. Y quien las cierra también lo hace con la ley en la mano. Obviamente no estoy poniendo el Reino de España al nivel de la República Popular China, simplemente apunto que ley no siempre equivale a virtud y mucho menos a razón. Que mientras de ley solamente puede haber una, razones pueden haber tantas como sensibilidades coexistan. Y que un estado que se llame de derecho debería atender a todas estas razones en lugar de ampararse en la ley para privilegiar a unas en detrimento de las otras.

dijous, 14 de setembre de 2017

Grant Hart (1961-2017)

GRANT HART
(1961-2017)

Poques bandes han arribat a reinventar-se de la manera que Hüsker Dü ho van fer a partir de "Zen Arcade" (1984). El plàstic amb el qual van deixar enrere la visceralitat hardcore dels seus inicis per a abraçar les textures líriques i sonores d'allò que s'acabaria anomenant post-hardcore, i un dels pilars fundacionals del rock alternatiu de les passades tres dècades. Un camí que va seguir el seu successor, un "New Day Rising" (1985) que molts consideren com a punt de partida de l'emocore. Ens ha deixat qui va ser el seu baterista -i principal compositor juntament amb Bob Mould-, Grant Hart. Escoltin-lo a la peça titular del citat "New Day Rising". Un contundent inici de disc marcat per un ritme de bateria urgent, primitiu i aclaparador.

Jessi Zazu (1989-2017)

JESSI ZAZU
(1989-2017)

Those Darlins em van alegrar (molt) la vida durant una bona temporada. Després els vaig perdre la pista, però de tant en tant encara m'agrada recuperar el seu debut homònim de 2009. Tota una col·lecció de cançons que tant podien remetre a Everly Brothers i Wanda Jackson com a Ramones i les Headcoatees. Avui ens hem assabentat de la mort de qui va ser la seva vocalista i guitarrista, Jessi Zazu, també coneguda com a Jessi Darlin, víctima d'un càncer. 28 anys tenia, i moltes coses per dir que malauradament ja mai podrem escoltar. Toca recuperar una vegada més aquell plàstic de 2009. Que la vida pugui arribar a ser tan injusta no vol dir que no s'hagi de celebrar. Jessi Zazu ho va fer fins al final.

"Only old people know how to rock"


Em pensava que es tractava d'una broma, d'un fotomuntatge més o menys graciós. Però no ho és. La samarreta en qüestió la poden adquirir vostès a través d'una pàgina web dedicada a la venda de merchandising oficial i com poden veure compta amb l'aprovació del mateix Mick Jagger. La qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia, però em pregunto com hauria reaccionat el cantant dels Rolling Stones si algú li hagués dit cinc dècades enrere que un dia protagonitzaria una escena com aquesta. Queden lluny els dies en què The Who cantaven "I hope I die before I get old"...

dimecres, 13 de setembre de 2017

Alice Cooper parla sobre Bob Ezrin

Bob Ezrin i Alice Cooper.
"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin". Vincent Furnier aka Alice Cooper explica la importància que Bob Ezrin va tenir en la consolidació del so i de la llegenda de l'Alice Cooper Group, en una entrevista signada per Stevie Chick i publicada a l'edició de setembre de Mojo.

De les seves paraules se'n poden extreure dues reflexions. La primera, que la tasca del productor va o hauria d'anar més enllà del propi procés de gravació: Ezrin va estudiar la banda d'Alice Cooper, hi va observar un potencial i en va saber treure profit en el millor dels sentits. La segona, que hi va haver una època en què els grups de rock'n'roll podien passar-se, si calia, vuit mesos perfeccionant-se en una granja, un soterrani, un garatge o el que fos. Que anaven a totes i no s'hi valia dir "demà treballo" perquè la banda era la seva feina i la seva forma de vida. I és clar, que aquells vuit mesos se'ls passaven fent rock'n'roll i no pas relacions públiques. Ben bé, eren altres temps i certes coses funcionaven d'una altra manera.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Virgil Howe (1975-2017)

VIRGIL HOWE
(1975-2017)

Reconec que durant els darrers anys havia perdut la pista de Little Barrie. I això que quan van irrompre al panorama independent de principis de segle a cop de funk, psicodèlia i rock essencialment britànic em van atrapar a l'instant. I que quan van actuar a l'Apolo en el marc del Primavera Sound 2011 van oferir un concert digne d'emmarcar i sobretot de recordar. Estic posant-me al dia ara mateix: si una cosa bona tenen aquests temps d'immediatesa digital és que un pot accedir en qüestió de segons a títols tan degustables com "Death Express" (2017). L'últim disc dels de Nottingham, editat fa tan sols un parell de mesos, carregat de bones cançons i amb un títol malauradament premonitori. Aquesta setmana ha mort de forma sobtada qui fins ara havia estat bateria de la formació, Virgil Howe -fill d'Steve Howe (Yes) i germà de Dylan Howe (The Blockheads, Wilko Johnson)-. Tenia 41 anys i, per tant, molta música per fer que malauradament ja no podrem gaudir.

The War On Drugs - "A Deeper Understanding" (2017)


Parlar avui de The War On Drugs equival pràcticament a fer-ho d'Adam Granduciel i els músics que l'acompanyen. Però que bé que funciona l'equació sobre el terreny, i que bé que li ha anat a Granduciel autoexiliar-se a Los Angeles. "A Deeper Understanding" (2017) no es troba a l'alçada del seu predecessor, no podia estar-hi de cap manera perquè "Lost in the Dream" (2014) va adquirir de bon principi un caràcter gairebé canònic -el plàstic que arrodonia el discurs dels nord-americans i el catapultava a les més altes esferes, ni més ni menys-, però n'és la millor continuació possible. Deu talls que prenen el citat "Lost in the Dream" com a punt de partida des del qual eixamplar horitzons i admetre nous matisos. Segueixen dominant el relat les formes de Neu! i l'Springsteen dels 80 (atenció a "Holding On"), però de tant en tant comencen a treure el cap Tom Petty, Cocteau Twins i fins i tot Fleetwood Mac ("Pain"). Talls com "Up All Night", "In Chains" o "Knocked Down" mantenen una essència generalment nocturna, però on abans hi havia ansietat i incertesa ara hi ha espurnes de llum que rebaixen la tensió. Granduciel continua cantant des del seu interior i a partir dels seus propis dimonis, però ho fa com qui vol treure ferro a l'assumpte. El disc californià de The War On Drugs, en tots els sentits.

Equidistància i coherència

Una cosa és l'equidistància i una altra de molt diferent la coherència. En termes polítics l'equidistància no sol existir ni falta que fa: només faltaria que un no pogués pensar i opinar com li donés la gana, respectant això sí als que pensen i opinen en sentit contrari al seu. I és aquí on entra en joc la coherència. Ahir vaig llegir molts articles i posts a Facebook crítics amb el procés independentista, la majoria dels quals anaven plens de conceptes com "nacionalisme", "manipulació" o fins i tot "mentides". No parlo ara d'articulistes cavernaris que esmorzen amb el Sant Crist en una mà i la bandera preconstitucional a l'altra, sinó de postures obertament progressistes que presumeixen de contemplar tot aquest embolic (sí, ho han encertat) des de l'equidistància. Amb alguns hi vaig trobar punts d'acord, amb altres no hi vaig coincidir en absolut però em van convidar a reflexionar, i una minoria directament em van semblar morralla hiperventilada. Sigui com sigui, el que demanaria a tota aquesta gent és que el proper 12 d'octubre ens tornin a il·luminar amb les seves reflexions equidistants sobre nacionalismes, banderes i monotemes. Per una qüestió de coherència.

dilluns, 11 de setembre de 2017

De radicals i colpistes

Salta a la vista. Tota la gent que es manifesta ara mateix al centre de Barcelona són radicals colpistes al servei de la dreta catalana més burgesa. Sobretot els que parlen davant de càmera pel 324 amb aquest to entre "bonrollista" i "tietaire". Dissimulen, proven de passar desapercebuts, però no poden enganyar a ningú. Volen semblar tietes i padrines josefines, però en realitat són perillosíssims radicals colpistes manipulats i adoctrinats pel clan Pujol i l'esquerra abertzale (que com tothom sap són la mateixa cosa). Sisplau, que vingui ja la Guardia Civil a buscar paperetes i a posar una mica d'ordre, que això ja no s'aguanta per enlloc.

L'Estaca segons Toni Harlock


Si les cançons diuen coses, l'Estaca que canta Toni Harlock diu molt més que tots els càntics que s'escoltaran aquesta tarda al centre de Barcelona. No és aquest el lloc ni el moment de descobrir l'art i l'ofici de Harlock -qui encara el desconegui, que faci una escolta a la seva banda The Harlock-, però sí que val la pena apuntar el valor que té el fet d'aproximar al seu registre una cançó tan carregada de significat com propensa a ser banalitzada en el marc de les dinàmiques de masses. Harlock la canta amb una intencionalitat que ni el seu propi autor va ser capaç d'assolir durant molts anys i que va molt més enllà de reivindicacions puntuals i discursos emocionals. Harlock canta a la dignitat i a tot allò que aquest concepte implica, ni més ni menys. I quan l'escolto m'adono que és aquest país, el que canta Harlock, el que jo vull construir. A partir d'aquí, amics i amigues, les banderes (totes) us les podeu posar on us càpiguen.

Ens veiem l'1 d'octubre

Artículo 47 de la Constitución Española: "Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos".

Si quienes tanto se llenan hoy la boca con la sacrosanta Constitución (algunos de los cuales, por cierto, votaron en su contra en 1978 por considerarla "demasiado liberal"), hubieran puesto en la aplicación de artículos como este el mismo empeño que han puesto en registrar imprentas y sedes de periódicos locales, quizás (insisto: quizás) no estaríamos ahora donde estamos. Una constitución (o cualquier otro reglamento), señores Rajoy, Sánchez, Rivera, Iceta, Albiol, Arrimadas y compañía, no se liquida votando ni poniendo urnas. La liquidan ustedes mismos cada vez que se pasan por el forro aquellos artículos y capítulos que menos les interesan.

Bona Diada a tothom. Com va dir aquell, ens veiem l'1 d'octubre.

diumenge, 10 de setembre de 2017

Un bany de fuzz i ritmes hipnòtics

THE LIMIÑANAS
Festival Altaveu 2017
Can Massallera, Sant Boi de Llobregat
9 de setembre de 2017

Sembla que hagi plogut molt des que The Limiñanas van començar a treure el cap amb un discurs que conjugava psicodèlia primitivista amb esperit yé-yé. En realitat ha passat poc més d'un lustre, temps durant el qual han crescut els de Perpinyà fins a consolidar-se com a septet, compartir estudis de gravació amb Peter Hook i Pascal Comelade, i enriquir el seu registre amb rítmica kraut, apunts de shoegaze i essències frontereres que tant poden remetre a Calexico com a la banda sonora d'un spaghetti western. Ahir van assumir al Festival Altaveu tot el repte d'actuar després dels Flamin' Groovies, prova de foc que van superar amb un directe fresc, dinàmic i sense fissures. Un bany de fuzz, ritmes hipnòtics i melodies contagioses on no van faltar títols com "Garden of Love", "Prisunic" o "The Train Creep A-Loopin" -tots tres procedents del seu plàstic més recent, "Malamore" (2016)-. Si l'escena pop francesa viu en l'actualitat un moment extraordinari, The Limiñanas en són portaveus de ple dret.

Entusiasme melòman

Chris Wilson, més que una llegenda de culte.
THE FLAMIN' GROOVIES
Festival Altaveu 2017
Can Massallera, Sant Boi de Llobregat
9 de setembre de 2017

Cyryl Jordan i Chris Wilson sumen entre tots dos més de 120 anys, bona part dels quals se'ls han passat pujant i baixant d'escenaris de totes mides i colors. La qual cosa no els ha restat ni un sol gram d'aquella vitalitat gairebé adolescent que sempre han transmès i contagiat tant a l'estudi com en directe. Quan presenten peces compostes o prèviament interpretades per gent com Chuck Bery, NRBQ o Paul Revere and The Raiders, ho fan amb el mateix entusiasme melòman de qui acaba de veure la seva vida canviada per qualsevol d'aquests artistes. Tant és que els anys no perdonin ningú, que la veu de Wilson s'arrossegui més del que canta o que Jordan toqui més d'un solo fora de temps. Quan entonen títols com "You Tore Me Down", "Teenage Head" o "Shake Some Action" la màgia es manifesta com el primer dia. The Flamin' Groovies van encapçalar ahir la segona jornada del Festival Altaveu amb un passi que va alternar versions, composicions noves i himnes com els anteriorment citats. I si bé han vist els de San Francisco temps millors, no es pot negar que la seva simple presència escènica segueix essent aclaparadora. Dir banda de culte és fer curt.

dissabte, 9 de setembre de 2017

The Fall - "New Facts Emerge" (2017)


Els trenta segons de la peça introductòria, "Segue", sonen com Tom Waits despertant d'una ressaca de tres dies. Però el més sorprenent és que tot plegat serveixi com a preàmbul de "Fol de Rol", sis minuts i mig de riffs monolítics, ritmes contundents i un Mark E. Smith que sona visceral a més no poder als seus 60 anys. Patrons que es mantindran al llarg d'un "New Facts Emerge", el disc número 32 de The Fall, que fa honor al seu títol amb talls com "Brillo de Facto", "Victoria Train Station Massacre" o "Second House Now". La primera és probablement el més a prop que la banda de Manchester ha arribat a situar-se de les coordenades metàl·liques. La segona sona com si Nick Cave se n'anés a tancar bars amb Queens Of The Stone Age. I "Second House Now" comença com un protorockabilly en fase terminal i desemboca en tota una explosió de post-punk marca de la casa. Dir incombustible és dir poc quan es parla de Mr. Smith.

Don Williams (1939-2017)

DON WILLIAMS
(1939-2017)

Don Williams no tans sols era un dels grans exponents del country en la seva vessant més elegant i sofisticada. La trajectòria del Gentle Giant és en ella mateixa una mostra de com conjugar tot el pes de la tradició amb les essències i formes de gèneres com el pop. Autor d'una discografia monumental on els encerts es compten a grapats -"Tulsa Time", "I Believe in You" i "I Wouldn't Want to Live If You Didn't Love Me" són tan sols alguns dels seus èxits més recordats-, ens deixava ahir a l'edat de 78 anys.

divendres, 8 de setembre de 2017

120 anys de Jimmie Rodgers


Tal dia com avui de 1897 va néixer a la localitat de Meridian, Mississippi, una de les grans icones de la música del segle XX. Jimmie Rodgers no va ser tan sols un dels pioners i arquitectes del country, també en va esdevenir juntament amb la Carter Family un dels primers referents tant a nivell artístic com comercial. Peces com "Blue Yodel No. 1 (T for Texas)", "In the Jailhouse Now", "Frankie and Johnny" o "Waiting for a Train" són estàndards de la música dels Estats Units sense els quals no es podrien entendre etiquetes i conceptes com rock'n'roll o Americana.

Steve Earle - "Guitar Town" (1986)


Un any i mig tard, arriba la reedició carregada d'extres que commemora els 30 anys de "Guitar Town" (1986). El primer àlbum d'Steve Earle, i un dels fonaments del que durant les tres passades dècades hem etiquetat com a country alternatiu o Americana. Deu cançons repartides en poc més de mitja hora que van aportar al country aires renovadors i una necessària dosi de frescor en plena era dels cowboys urbans i les polítiques de Reagan. Deu peces que bevien de la tradició i de l'experiència acumulada pel texà al costat de noms il·lustres com Townes Van Zandt, i que eren per a la música d'arrels nord-americana allò que Bruce Springsteen havia estat per al rock metropolità amb àlbums com "The River" (1980) o "Nebraska" (1982) -entre els citats extres s'inclou una versió d'"State Trooper"-.

Produït per Emory Gordy Jr., "Guitar Town" començava amb dues d'aquelles peces que dinamitaven per si soles la fina frontera que pot arribar a separar el country més visceral del rock més orgànic. D'entrada, el tema titular, dinàmic exercici de country-rock de carretera amanit amb una inconfusible línia de guitarra twang per cortesia de Richard Bennett. Tot seguit, l'springsteeniana "Goodbye's All We've Got Left". La resta del plàstic jugava al seu aire amb gèneres com el rockabilly ("Hillbilly Highway", "Think It Over"), els mitjos temps d'èpica crepuscular ("Little Rock'n'Roller") o el folk-rock de tonalitats sèpia (la final "Down the Road"). Un any i mig tard, ha arribat la reedició de torn. Tant és: amb arguments com aquests no cal cap altre motiu -ni cap extra- per a recuperar sigui quan sigui un dels grans debuts del seu temps.

dijous, 7 de setembre de 2017

Queens Of The Stone Age - "Villains" (2017)


Quina entrada. Possiblement l'inici de disc més majestuós i dinàmic que mai hagin arribat a signar Queens Of The Stone Age. "Feet Don't Fail Me Now", cinc minuts que comencen embolcallats en el més absolut dels misteris i acaben desembocant en tota una explosió de rock elèctric, contagiós i ben engreixat. És la carta de benvinguda a "Villains" (2017), primer disc en quatre anys de Josh Homme i companyia. Nou talls produïts per tot un Mark Ronson que refermen els californians com una de les bandes de rock més sòlides i definitives del segle XXI, mitjançant un discurs que sap maridar classicisme i contemporaneïtat sense necessitat de caure en el reciclatge ni en la impostura. "The Way You Used to Do", per exemple, remet als T.Rex més crus i a la vegada passa la mà per la cara dels últims Black Keys. Tot seguit, "Domesticated Animals" potencia la vessant més pop de la formació -es nota l'empremta de Ronson- sense renunciar a les dosis necessàries d'adrenalina i mala llet. "Head Like a Haunted House" és tota una rodanxa de rock'n'roll garatger servida en calent, i "Villains of Circumstance" un final de plàstic tan èpic com àgil i tan etern com immediat. Potser "Villains" no és el disc més rodó que mai hagin lliurat QOTSA, però justifica molt més que la mastodòntica gira que són a punt d'encetar.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Holger Czukay (1938-2017)

HOLGER CZUKAY
(1938-2017)

Hi ha qui encara avui contempla l'etiqueta krautrock com un terme despectiu. La paraula que la premsa britànica es va inventar durant la primera meitat dels 70 per a definir tot un seguit de bandes alemanyes que havien fet la seva pròpia lectura de conceptes com la psicodèlia o la música progressiva. Un microcosmos que a la llarga acabaria deixant empremta en gegants com David Bowie o tota la generació post-punk, i de la qual Can van ser un dels principals pilars. Ens deixava recentment qui en va ser baixista, Holger Czukay, que va aparèixer mort a casa seva per causes que encara es desconeixen.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Mojo: I Just Can't Be Happy Today


Mojo dedica als Allman Brothers -i més concretament a la figura de Gregg Allman- la portada de la seva edició de setembre, però el compacte que l'acompanya commemora amb tots els honors el quarantè aniversari de l'estiu punk de 1977. "I Just Can't Be Happy Today", es titula, com la cançó dels Damned que enceta el plàstic. Captain Sensible i Dave Vanian a la caràtula, i un total de quinze peces on s'alternen pilars de la generació de l'imperdible -Vibrators, The Adverts, Alternative TV o els propis Damned-, pioners maleïts -The Brats, Electric Eels- i discursos derivats de tal ona expansiva -Television Personalities, Patrik Fitzgerald-. Una delícia, vaja.

"Atlantic City" a No Depression

Recomano la lectura d'aquest article sobre "Atlantic City", la cançó de Bruce Springsteen, publicat per Easy Ed a l'edició digital de No Depression -capçalera de referència pel que fa a músiques d'arrel nord-americana-. Una radiografia no només de la peça en qüestió -la millor del Boss segons Ed, una afirmació que personalment no arribo a compartir malgrat subscriure bona part dels seus arguments-, sinó també del lloc i el moment que la van inspirar.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Dave Hlubek (1951-2017)

DAVE HLUBEK
(1951-2017)

No he arribat a veure mai Molly Hatchet en directe, i a aquestes alçades dubto que hi acabi posant remei. Em va ser impossible assistir al concert que van oferir l'any passat a Barcelona, actuació on segons tinc entès ja no hi era present un dels fundadors i components històrics de la banda de Jacksonville. El guitarrista Dave Hlubek, que malgrat mantenir la seva condició de membre oficial de la formació havia abandonat les gires temps enrere per motius de salut. A ell sí que el vaig arribar a veure una vegada en un escenari. Concretament amb Skinny Molly, una mena de supergrup integrat per excomponents de Lynyrd Skynyrd i els propis Molly Hatchet que encara avui es dedica a interpretar amb moltíssima solvència els clàssics d'amdbós grups. Hlubek en va formar part durant els inicis, abans de tornar a la banda mare, on militaria fins al final dels seus dies. Ens ha deixat a causa d'un atac de cor.

Blaus Sound System Festival a El 9 Nou


Dissabte a la tarda una plaça de Granollers es va tenyir d'essències jamaicanes amb el primer Blaus Sound System Festival. M'hi vaig acostar i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Al quiosc fins dijous.

The Sandals - "The Endless Summer" (1966)


Quan Bruce Brown va estrenar el documental "The Endless Summer" l'any 1966 no tan sols va signar un dels grans documents audiovisuals al voltant del surf, també va esdevenir un dels realitzadors de referència d'aquesta mena de films i va donar una nova empenta tant al propi esport com a tota la cultura que l'envolta. Va ser tot un encert en aquest sentit encarregar-ne la banda sonora a una fins aleshores desconeguda banda californiana, The Sandals, que va fer-se un nom d'aquesta manera en l'univers instro surf que tant havia arribat a brillar durant la primera meitat de la dècada. Tot l'àlbum resultant és altament recomanable i alterna moments de màxima adrenalina amb d'altres que posen de manifest el gust de John Blakeley -guitarra solista i principal compositor de la banda- per la sofisticació pop. Però seria la peça titular, "Theme from The Endless Summer", la que definitivament marcaria un abans i un després en la trajectòria del grup. Elegant, majestuosa i amb un punt de malenconia, es pot situar perfectament al costat d'altres títols de surf en clau gairebé tardorenca com "The Lonely Surfer" de Jack Nitzsche. Música ideal per a degustar en plena recta final de la temporada estiuenca, quan les temperatures es suavitzen i els dies es van fent més curts. Música ideal per a un dia com avui.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Johnny Powers


El cas de Johnny Powers és ben curiós. Originari de Detroit, no sol figurar el seu entre els noms de referència del rockabilly dels 50 malgrat una discografia i una trajectòria tan prolífiques com incansables. Com tants altres adolescents nord-americans de l'època que es van iniciar en el món de la música practicant discursos derivats del country, va decidir dedicar-se al rock'n'roll -i de quina manera- tan bon punt va descobrir els discos d'Elvis Presley i companyia. Powers va arribar a gravar per una gran quantitat de segells independents, inclosos dos tòtems com eren Sun Records -el bressol del propi rockabilly- i Motown -ell va ser el primer artista blanc fitxat per la disquera de Berry Gordy-. És poc probable que cap altre músic hagi arribat a gravar per aquestes dues discogràfiques -de fet no se'n té constància-, la qual cosa fa del cas de Powers tota una raresa. Però si l'hauríem de tenir ben present és per les bondats d'una discografia on els encerts es compten a grapats i on talls com "Honey Let's Go (To a Rock and Roll Show)" o "Long Blond Hair" revelen com pocs la vessant més crua i visceral del rockabilly.

Sons jamaicans a la plaça del Peix

KING SIVA + ADALA + PAULA BU
Blaus Sound System Festival @ Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça del Peix, Granollers
2 de setembre de 2017

Un sound system al més pur estil jamaicà es va instal·lar ahir al migdia a la plaça del Peix, un dels racons més oblidats del centre de Granollers i (probablement per aquest motiu) també un dels escenaris urbans més agraïts que ofereix la capital vallesana. Durant tota la tarda i en el marc del que va esdevenir el primer Blaus Sound System Festival, diferents disc jockeys i col·lectius provinents de ciutats com Barcelona o Girona es van anar alternant als plats en delicioses seleccions de música jamaicana -sobretot reggae- punxada en format vinil. El final de festa va tenir com a protagonista a King Siva, que va oferir en directe una sessió de dub amb l'acompanyament vocal d'Adala (fora de la fotografia) i Paula Bu (a l'esquerra). Bona combinació per a una vetllada estiuenca.

dissabte, 2 de setembre de 2017

50 anys de Sealand


Avui fa 50 anys que Roy Bates va declarar la independència de Sealand, una micronació ubicada en una aleshores abandonada base aèria situada a deu quilòmetres de la costa al sud-est de la Gran Bretanya. Bates hi va arribar amb la intenció de fer-hi emissions de ràdio pirates -una pràctica molt habitual al Regne Unit durant aquella època, l'operació d'aquesta mena d'emissores des d'alta mar per tal d'esquivar la jurisdicció britànica-, però va acabar proclamant aquella construcció artificial com un territori independent i sobirà tal dia com avui de 1967. Des d'aleshores Sealand ha esdevingut tot un símbol del concepte micronació, la dinastia de Bates -al seu moment autoproclamat príncep, càrrec que ocupa actualment el seu fill- ha sobreviscut a un intent fallit de cop d'estat i molts contemplen aquest projecte com un espai de llibertat al marge del món que ens envolta. Però no tot és tan idíl·lic: els títols nobiliaris i diferents parcel·les de l'antiga base es troben a disposició de qualsevol que estigui disposat a pagar per ells. El que al seu dia era una utopia, avui és un negoci d'allò més rodó. I Bates, aleshores un outlaw que va desafiar la legislació britànica i va arribar-la a guanyar, un exitós home de negocis a l'alçada dels que es passegen a diari per la City londinenca. Tota una metàfora del que queda de la contracultura britànica de la dècada dels 60.

Spectroplaya

SPECTROPLAYA
FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça del Peix, Granollers
1 de setembre de 2017

Si Cabaret Voltaire, Suicide o Kraftwerk haguessin reinterpretat ritmes llatins i tropicals com la cúmbia, el merengue o fins i tot el reggaeton, molt probablement haurien sonat com Spectroplaya. Un trio barceloní -Sergio Pramas (veu, caixa de ritmes i sintetitzador), Oriol Romaní (guitarra i sintetitzador) i Frederic Font (sintetitzador i ordinador)- que es pot considerar ara mateix com una de les més grans i definitives gamberrades de l'underground musical autòcton, però també com una de les propostes més fresques, atrevides i originals de l'escena emergent catalana. Ara per ara només tenen una peça composta al seu nom, la contagiosa "Dame Long Tail", però el seu repertori és tan eclèctic com sorprenent. Hits estiuencs de la talla de "Vamos a la playa" (Righeira), "Lambada" (Kaoma) o "El Tiburón" (Proyecto Uno), deconstruïts i reformulats al seu aire com qui no vol la cosa. Els vaig descobrir la nit passada en el marc d'una festa major i els asseguro que ho estaven petant de valent. Però és que si algú s'atrevís a programar-los en qualsevol entorn d'avantguarda on el respectable es dediqués a seure i escoltar ho petarien igual, paraula.

divendres, 1 de setembre de 2017

Brighton 64 presenta "El tren de la Bruja"


El millor de tot no és el fet de poder escoltar (i tocar) abans d'hora un disc molt esperat. El millor de tot és saber que aquest disc et farà molta companyia durant els mesos que vénen. "El tren de la bruja" és el nou àlbum de Brighton 64 i és a punt de veure la llum a través de BCore. Molt aviat a la seva disqueria de confiança.

Les Dames de Foc i Alex Dee a El 9 Nou


Aquesta setmana he assistit al concert d'Alex Dee i a l'actuació de les Dames de Foc a la Festa Major de Granollers. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

T-Bone Walker - "I Got a Break, Baby" (1942)


Aquestes coses sempre fan de mal dir però, així com el consens popular apunta a Muddy Waters com la figura que va definir el blues elèctric com a estil en si mateix, T-Bone Walker és universalment contemplat com l'introductor de la guitarra elèctrica a l'àmbit del blues. Walker era de Dallas, i malgrat haver desenvolupat bona part de la seva carrera en ciutats com Chicago o Los Angeles és considerat com un dels pilars del blues texà -i un dels grans innovadors d'allò que es va anomenar jump blues-. Entre les seves peces més conegudes s'hi troba l'estàndard "I Call It Stormy Monday (But Tuesday Is Just as Bad", publicat l'any 1947, però un dels seus títols més reveladors és sens dubte "I Got a Break, Baby". Enregistrat l'any 1942, ben bé un lustre abans que el citat Waters comencés a experimentar amb l'electricitat, en una primera escolta pot passar per un més de tants blues propis de l'equador del segle passat. Però si hi parem atenció adonarem que alguns dels patrons definits aleshores per la guitarra elèctrica de Walker es mantindrien al llarg de les dècades posteriors i servirien com a punt de partida a alumnes avantatjats com Stevie Ray Vaughan. Escoltin sense anar més lluny el solo de guitarra que ocupa el primer minut de la pista, on fins i tot hi trobaran alguns dels moviments que el mateix Chuck Berry internacionalitzaria al cap de quinze anys en temes com "Johnny B. Goode" -ho poden comprovar a partir del minut 0:45-, i s'adonaran que el llegat del texà va molt més enllà del fet d'haver electrificat el blues.

dijous, 31 d’agost de 2017

Richard Price - "The Wanderers" (1974)


He complementat aquests dies la lectura de "Carrers salvatges" (2017), colpidor retrat del South Bronx de la dècada dels 70 per cortesia d'Àlex Gombau, amb una altra novel·la ambientada al que històricament ha estat el més castigat dels cinc districtes que conformen la ciutat de Nova York. "The Wanderers" (1974), debut literari de Richard Price i tota una col·lecció de relats independents però complementaris els uns dels altres que a la llarga inspirarien la pel·lícula del mateix títol dirigida per Philip Kaufman. El retrat d'un altre Bronx: el de les comunitats d'ascendència europea que cohabitaven a la meitat nord del districte durant els primers anys 60. Una vegada més ens trobem davant d'un univers poblat per bandes juvenils -la major part formades per italoamericans-, en aquest cas integrades en la societat de consum però amb les mateixes ganes de deixar enrere un entorn tan obsolet com opressiu. Dotze capítols farcits de sexe, violència, conflictes existencials i altes dosis de rock'n'roll -la hipotètica banda sonora del llibre va carregada de referències a Dion and The Belmonts, els Four Seasons, les Shirelles o Smokey Robinson and The Miracles-. Random House Mondadori en va publicar l'any 2013 una edició en castellà sota el títol de "Las pandillas del Bronx" amb traducció de Marc Viaplana.


"Su impulso reflejo de protección fue ver la televisión. Y con feroz concentración miró la tele durante horas y horas, hasta que sintió los músculos del cuello como un alfiletero. Y cuando solo quedaban cartas de ajuste, apagó el televisor y encendió la radio. Cuando la estación de radio acabó la transmisión, encendió su tocadiscos, se vistió con su mejor ropa y se puso a ensayar bailes, como si mientras pudiera oír a Kookie Byrnes o Cousin Brucie o Mad Daddy o Babalu o Murray the K o Dion o Frankie Valli; mientras hubiera algo que sonara a bop del bueno; mientras hubiera algo que valiera la pena, que le recordara la vigencia y el arrojo de ser un diecisieteañero enrollado, entonces estaba a salvo. A las seis de la mañana se derrumbó, temblando de cansancio. Era inútil. No podía eludirlo, por mucho que bailara. No podía meterse dos dedos en la garganta y vomitarlo, como en un exceso de Tango. La muerte era para siempre. Se quedó dormido y soñó que era una estrella del rock and roll".

Alex Dee Trio al FIMAC

ALEX DEE TRIO
FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus
Terrat de la biblioteca Can Pedrals, Granollers
30 d'agost de 2017

Alex Dee és de Màlaga, resideix a Barcelona i es dedica al funk sintètic d'acabats elegants sense fer cap lleig a discursos complementaris com l'r&b o el soul de textures sedoses. Amb els aguts elàstics de la seva veu com a principal tret identitari, es fa acompanyar actualment de Quim Saigi als teclats i Arnau Figueras a la bateria i els sintetitzadors. Un trio que és a punt de debutar amb un primer disc al seu nom i que ahir va actuar en un escenari singular, el terrat de la biblioteca granollerina Can Pedrals, en el marc del FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer). Una hora i mitja llarga durant la qual van alternar composicions pròpies amb clàssics dels seus principals referents: Michael Jackson, Prince i Marvin Gaye. Una llista on no haurien desentonat, d'haver-se donat el cas, Stevie Wonder, Lionel Richie o l'Smokey Robinson dels 70.

dimecres, 30 d’agost de 2017

The Bambi Molesters


Una de les bandes més veteranes de la música surf practicada al continent europeu, i també un dels discursos més versàtils que es poden escoltar actualment en el marc d'aquest gènere. The Bambi Molesters vénen de Croàcia i han sabut amanir el sempre oportú maridatge d'instro surf i sons fronterers amb essències de l'est d'Europa i fins i tot atmosferes pròpies d'estils com el post-rock. Porten dues dècades i mitja en actiu, que de seguida s'ha dit, i durant tot aquest temps han girat de forma gairebé constant tant pel seu compte com exercint de teloners per a gegants com R.E.M., a més de sonar en sèries televisives com Breaking Bad i entrar a l'estudi a les ordres de tot un Chris Eckman (The Walkabouts), qui va produir el que fins ara és el seu darrer àlbum, el més que notable "As the Dark Wave Swells" (2010). Un plàstic ideal per a acompanyar la recta final de la temporada estiuenca.

Foc Lab

Actuació de les Dames de Foc, la nit passada al Parc Torras Villà de Granollers.
Ja saben que no sóc molt de festes majors, però hi ha actes davant dels quals em trec el barret i un d'ells és l'espectacle que les Dames de Foc porten a terme cada any en el marc de la Festa Major de Blancs i Blaus, a Granollers. El nom ho diu tot: són dames i saben controlar el foc com ningú més, donant lloc a tot un esclat de colors (i de flames) en plena foscor. Enguany escenificaven Foc Lab, un laboratori on descobrien noves fórmules per a sorprendre el respectable. Però la sinopsi era el de menys: observar les dames jugant amb el foc i traçant amb ell formes impossibles és una experiència màgica en tots els sentits.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Malgrat el soroll de fons

LA IAIA
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de Maluquer i Salvador, Granollers
28 d'agost de 2017

No és el soroll de fons d'una festa major l'entorn més adequat per a degustar la fragilitat de La Iaia i el seu indie pop de ressons tardorencs. Si al seu segon disc -"On és la màgia?" (2014)- van abraçar els vigatans unes textures electròniques que els van anar com l'anell al dit, per a la seva continuació -"Tornar a ser tu" (2017)- han optat per un retorn a les essències més orgàniques del seu discurs. La qual cosa ha donat lloc a títols tan rodons com "He après a aparellar-me els mitjons" o "Mariona", que guanyen punts, molts, quan es traslladen a l'escenari encara que sigui en una plaça on el que compta no és la música sinó l'enrenou que aquesta pugui desencadenar. I si bé aquest entorn no era ni de bon tros el més propici per a dir el que havien vingut a dir, en van saber sortir ben parats: l'eufòria expansiva de "L'ós" es va contagiar entre el respectable fins a dibuixar tota una coreografia de braços enlaire, i "Declaració de principis" va presumir de tanta frescor o més que el primer dia -tot un final de festa, mai més ben dit-.

Las VVITCH

LAS VVITCH
FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus
Carrer de les Travesseres, Granollers
28 d'agost de 2017

A aquestes alçades és absurd debatre si l'estil musical que practiquen Las VVITCH és o no és trap. El duet que formen Gala i Ricardo -acompanyats en tot moment per DJ Momo- és directament la cosa més punk que li ha passat a Barcelona durant les últimes dècades. Ho és perquè predica un discurs marcadament social des del coneixement de causa i sense caure en els tristament habituals tòpics de manual -als seus temes hi ha cites a textos gairebé fundacionals de diversos corrents feministes-. I ho és perquè predica aquest discurs a partir d'una actitud que arriba a fregar els postulats situacionistes: prenent el trap com a punt de partida, Gala i Ricardo han confeccionat una lírica aguda i en ocasions àcida que posa de manifest el sexisme del gènere en qüestió -i de l'entorn que el motiva-, ja sigui invertint determinats papers o simplement dient les coses pel seu nom.

Ahir van actuar a la festa major de Granollers, i cridava l'atenció el fet que entre el públic que anava i venia no s'hi aturés cap dels adolescents que solen transitar la via urbana escoltant trap a tota castanya amb posat de mascle alfa -una fauna tan habitual a la capital vallesana com en qualsevol altre nucli urbà que els passi pel cap-. Com determinats espècimens punk que no acabaven d'entendre els discursos de Crass, Suicide o les Slits, no són pocs els milhomes que s'espanten cada vegada que Gala entona versos com "Escucha lo que digo, no me vengas de machito" o "No me hace falta tu polla pa' gozar, tengo flow entre las piernas y solita lo sé usar" -tots dos de la declaració de principis que és "Yo no soy tu bitch"-.

Per això alguns no s'han pogut estar de deixar anar les seves llengües viperines contra el duet barceloní, i d'altres s'han afanyat a qualificar-lo com a broma quan salta a la vista que no ho és en absolut. Com tants altres corrents que al seu moment han arribat a marcar agendes i dictar tendències, el trap anirà tard o d'hora a la baixa però discursos com el de Las VVITCH es mantindran tan vigents com necessaris. Podríem especular que aleshores hauran trobat elles una nova via d'expressió que vagi més enllà de gèneres i etiquetes, però el cert és que ja ho han fet. Diuen el que diuen. I el que diuen pot agradar més o menys, però centrar-se en les formes en lloc de fer-ho en el contingut suposa ara mateix defugir el fons del debat.

dilluns, 28 d’agost de 2017

The Frogmen


Sempre m'ha semblat fascinant el so de les granotes croant al compàs de la secció rítmica. El principal tret distintiu d'"Underworld", i un detall que feia honor al nom dels seus autors. The Frogmen venien de Culver City, al comtat de Los Angeles, i malgrat no haver estat històricament tan reivindicats com altres contemporanis figuren per mèrits propis entre els pioners de la música surf. Tan sols van editar dos singles, tots dos l'any 1961, però amb aquelles quatre cares en van tenir prou per a presumir com pocs d'ofici i versatilitat. "Underwater" era la cara a del primer senzill, i a la llarga esdevindria pels motius anteriorment citats la peça més emblemàtica del grup -la poden trobar en diverses antologies de música surf, i John Waters la va incloure a la banda sonora de "Female Trouble" (1974)-. Ritme contagiós, guitarra humida i un duel de saxofons en flames -i les granotes, no ens oblidem de les granotes-. Tot un contrast amb les cordes elegants que en definien la cara b, un "The Mad Rush" que no desentonaria al costat del "Perfidia" de Xavier Cugat. "Beware Below", la cara a del segon single, seguia els patrons surfers d'"Underwater" -però sense granotes, val a dir-. Molt més interessant resultava en canvi el seu revers, un "Tioga" de patrons rítmics llatins i ressons misteriosos que d'alguna manera anticipava l'adveniment de la psicodèlia.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Tobe Hooper (1943-2017)

TOBE HOOPER
(1943-2017)

Poques pel·lícules simbolitzen l'estat d'ànim dels Estats Units durant la primera meitat dels anys 70 com "The Texas Chain Saw Massacre" (1974). Els dies de la pau i l'amor quedaven tan lluny com la utopia d'uns fills de les flors que s'havien fet grans a marxes forçades. Charles Manson, Altamont i la imminent desfeta militar al Vietnam havien tenyit l'ambient de negre, l'horror i l'abast de la misèria humana s'havien posat de manifest gairebé de la nit al dia, i cineastes com Tobe Hooper els van presentar a la gran pantalla sense embuts i amb tota la seva cruesa. El cinema de Hooper ens va ensenyar, entre altres coses, que el món no és tan plàcid ni bonic com se'ns havia fet creure creure. Seria bo tenir-ho present en aquests temps que corren.

De vinils, compactes i màquines recreatives

Costa de creure a aquestes alçades, però hi va haver un temps en què alguns venedors de discos van arribar a renegar del vinil amb més força de la que ara empren per a crucificar els formats digitals. Recordo per exemple la visita que vaig fer una vegada a un dels principals establiments barcelonins d'una coneguda cadena de botigues d'articles culturals i d'oci. Corrien els primers anys del segle XXI, la majoria de discogràfiques havien deixat d'editar els seus discos en vinil i jo buscava un títol del qual sabia del cert que no existia edició en cd. Si el vaig anar a buscar en aquell establiment va ser perquè m'havia estat impossible localitzar-lo en cap altra disqueria de Barcelona i perquè aleshores no existien Discogs i similars. El cas és que, quan li vaig demanar a un dels encarregats si disposava de tal disc en format vinil -recordo que ni tan sols vaig tenir temps d'acabar la frase-, ell em va respondre amb un contundent "Aquí no venem vinils" i una mirada de menyspreu que em va fer sentir com si hagués demanat un Big Mac en un restaurant regentat per Ferran Adrià.

Dies enrere vaig tornar a aquell mateix establiment. Vaig comprar el que havia de comprar, i com que em sobrava temps i l'havia de matar d'alguna manera, vaig decidir adreçar-me a la secció de música i posar-me a mirar discos. El primer que hi vaig trobar van ser desenes de cubetes plenes de vinils. I tot seguit, disposats al damunt d'una taula, una sèrie de tocadiscos de diferents colors que vistos de lluny semblaven rèpliques gegants dels primers models d'iPod Shuffle. En aquell precís moment vaig recordar-me d'aquell simpàtic encarregat, em vaig preguntar si seguia treballant en aquella botiga i em van venir ganes de convidar-lo a un cafè per explicar-li quatre coses. Però com que tot plegat hauria servit de ben poc vaig seguir caminant fins arribar a les cubetes de discos compactes, farcides totes elles de plàstics a preus que eren impensables quan el format cd es trobava a l'alça i els vinils s'havien rebaixat a poc més que peces de museu en el pitjor dels sentits. I com qui no vol la cosa, encara en plena secció de música, vaig divisar funcionant a ple rendiment una màquina recreativa d'una popular sèrie d'anime que ara mateix té tant de vintage com el meu reproductor de Minidisc. Reconec que això últim em va desconcertar.

Elliott Murphy - "Aquashow Deconstructed" (2015)


Seguim amb Elliott Murphy. No havia escoltat encara amb prou atenció "Aquashow Deconstructed" (2015), la regravació que el novaiorquès va efectuar cançó per cançó del seu llegendari disc de debut, "Aquashow" (1973). No sóc molt amic d'aquesta mena d'experiments, si bé en aquest cas vaig entendre perfectament les motivacions que van portar l'artista a revisar la seva primera obra a l'estudi. Resumint, la història seria la següent: "Aquashow" va veure la llum al seu moment a través d'una multinacional que des d'aleshores s'ha negat a reeditar-lo i a llicenciar-lo perquè el reediti qualsevol altre segell, cosa que l'ha convertit en un àlbum de culte i una peça molt cotitzada tant per fans com per col·leccionistes. Per tant, l'única manera que tenia Murphy de tornar a posar aquestes cançons a disposició del seu públic era tornant-les a passar per l'estudi i enregistrar-les tal i com ho faria amb qualsevol composició recent.

El cas és que vaig decidir acostar-m'hi després de poder-lo adquirir de mans del seu propi autor un cop finalitzat el seu darrer concert als Hostalets de Balenyà. I un cop escoltat amb atenció he de confessar que m'ha sorprès molt positivament i que ens trobem davant molt més que un simple exercici de revisionisme. Murphy no s'ha limitat a passar la mà per la cara de la multinacional de torn, sinó que s'ha retrobat amb el seu jo de principis dels anys 70 i ha passat comptes amb ell: cada un d'aquells deu talls compostos per un adolescent amb ganes de menjar-se el món cobra nova vida quan es confronta amb l'ofici i l'experiència del Murphy de 2015, un veterà de les carreteres secundàries del rock'n'roll i un supervivent amb totes les lletres.

Per tornar a "Aquashow" es va servir Murphy de qui ha estat el seu principal aliat durant les passades dues dècades, el guitarrista Olivier Durand, així com de Gaspard Murphy, el seu propi fill però sobretot l'última incorporació a un equip de treball que ben aviat podria no entendre's sense les seves aportacions. Pel que fa al tractament dels temes, sobten el to gairebé confessional que adopta "Last of the Rock Stars", les textures estripades a què s'ha reduït "Hangin' Out" o l'estructura gairebé esquelètica de "Poise'n'Pen", així com el boogie robust que ha esdevingut "White Middle Class Blues". Però són els temes més pausats i intimistes, aquells que ja d'entrada es van presentar absolutament despullats i que així s'han mantingut, els que més s'han beneficiat del nou tractament. Escoltar Murphy cantant "How's the Family" amb la seva veu del segle XXI és una experiència absolutament arravatadora.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Last of the Rock Stars

ELLIOTT MURPHY
Plaça Josep Espona, Hostalets de Balenyà
25 d'agost de 2017

En una escena del documental "The Second Act of Elliott Murphy" (2015), Bruce Springsteen afirma que Elliott Murphy va ser una estrella del rock malgrat no assolir mai un reconeixement massiu. Que cançons com "Last of the Rock Stars" o "Rock Ballad" eren, literalment, autèntics hits que mai van arribar a ser èxits en termes estrictament mercantils. I gairebé quatre dècades i mitja després del seu debut amb "Aquashow" (1973), peces com les anteriorment citades adquireixen una dimensió molt més èpica i transcendental cada vegada que el seu autor les interpreta en directe.

El Murphy de 2017 és un supervivent. Un testimoni d'un temps en què qualsevol que disposés d'una guitarra i tingués coses a dir podia aspirar a canviar el món. Un músic incansable que a data d'avui segueix girant de forma constant i rebent el suport d'audiències entusiastes arreu on actua. Un artesà del rock'n'roll que edita pràcticament un àlbum per any i en despatxa les còpies necessàries per a mantenir-se a flot -tot un mèrit en temps d'streaming i formats digitals-. Si "Last of the Rock Stars" va ser al seu dia una declaració de principis i intencions, avui celebra per mèrits propis les essències alliberadores i catàrtiques del rock'n'roll.

Ahir la va interpretar per partida doble als Hostalets de Balenyà, municipi osonenc amb el qual ha arribat el novaiorquès a establir un vincle gairebé espiritual al llarg de les passades dues dècades. Primer ho va fer a duet amb el seu ja inseparable Olivier Durand i en una lectura tan fràgil com reveladora. Posteriorment hi va tornar, aquest cop amb tot el pes d'una banda ben engreixada i evocant tota la visceralitat dels dies del Max's Kansas City. Moment climàtic d'un passi durant el qual Murphy va presentar el seu darrer disc -"Prodigal Son" (2017)-, va recordar les víctimes de l'atemptat de Barcelona ("Ground Zero"), va recuperar perles del fons de catàleg ("I Want to Talk to You") i va encadenar una recta final d'impacte amb "Just a Story from America", "Drive All Night", "Diamonds by the Yard" i "Rock Ballad", aquesta última novament a duet amb Durand.