dijous, 20 de juliol de 2017

Rainbow Girls


Rainbow Girls
és un trio californià format per les vocalistes i multiinstrumentistes Erin Chapin, Caitlin Gowdey i Vanessa May. Des de fa cinc anys es dediquen a explorar el folk i la música d’arrels nord-americana, havent editat a data d’avi dos discos i girat repetidament per ambdós costats de l’Atlàntic -alternant concerts en grans escenaris com el Fillmore de San Francisco amb actuacions íntimes en sales d’estar-. Els seus trets identitaris es troben en les històries que expliquen les seves cançons i, sobretot, en les seves harmonies vocals a tres bandes, tal i com evidencia el seu nou single -i avançament del que serà el seu tercer disc-, “American Dream”. Descobreixin-les a la seva pàgina web.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Beachwood Coyotes


La història que llegiran a continuació gairebé podria ser el guió d’un thriller dels bons. Jason Nott es trobava sol i desconcertat a Los Angeles després d’assistir a la fi del seu grup de tota la vida, una banda amb la qual havia girat durant anys per tota la geografia nord-americana i que havia implosionat davant mateix dels seus nassos després d’un concert a la City of Angels. Sense banda, sense perspectives de futur i sense cap formar aparent de sortir d’aquell forat, Nott va decidir engegar-ho tot a rodar en el que seria el seu primer viatge àcid.

Una cosa va portar a l’altra, i en ple èxtasi lisèrgic va sentir l’impuls de caminar fins a l’icònic signe de Hollywood. Va creuar Los Feliz, va enfilar Beachwood Canyon Drive, va deixar la ciutat enrere i es va endinsar als turons del Griffith Park seguint la mateixa ruta traçada al seu dia per Peg Entwistle. I aleshores es va trobar una família de coiots. I se’ls va quedar mirant. I anava col·locat. I només per això, els canins feien molta més por de la que podrien fer a simple vista. O sigui que Nott va optar per fer marxa enrere i tornar a la ciutat. L’endemà es va assabentar que havien aparegut tres cossos decapitats, víctimes d’una guerra de bandes, a tocar d’on l’havien espantat els coiots. I que el crim havia tingut lloc pràcticament a la mateixa hora en què havia tingut lloc la inesperada trobada.

Nott no acaba de creure en les casualitats. De fet, Nott creu que de no haver estat per la topada amb els coiots ell mateix hauria pogut ser un dels cadàvers. Per això, quan va decidir començar un nou projecte musical, el va batejar en honor d’aquelles criatures. El cas és que la sensació d’aïllament que havia experimentat a Los Angeles des de la desfeta de la seva anterior banda li va proporcionar inspiració per a tornar a agafar la guitarra i compondre noves cançons. L’atzar va fer la resta: ben aviat va coincidir amb Drew Smith i Bryan King, baixista i bateria respectivament. Una base rítmica que s’ampliaria amb la presència d’un segon guitarrista, Yan Clermont.

Acabava de néixer Beachwood Coyotes, un quartet que durant els darrers mesos s’ha fet un nom a l’escena emergent californiana a cop de cançons que combinen urgència amb elegància i força amb melodia. Píndoles de rock independent com “Face to Face” o “Silence”, ambdues incloses al primer ep del grup, un “Scrubby” (2017) que ha obert a la formació les portes d’algunes de les emissores radiofòniques més influents de la ciutat i que han permès a Nott tornar a girar de punta a punta del territori nord-americà amb una banda estable al darrere. Si la història de Beachwood Coyotes va començar com un thriller dels bons, tot el que n’hem pogut escoltar ara fins assenyala que el millor encara està per arribar. Caldrà doncs seguir-los la pista.


Originalment publicat a B-Magazine.

Los Coming Soon - "We Are LCS" (2017)


Ritmes ballables, melodies contagioses i dues veus -una de masculina i una altra de femenina- d’allò més càlides. Essències fresques, acabats elegants i la dosi justa de malenconia. I peces tan rodones com “The Things We Love”, “Fernet Tastes Good” o “Bombay”. Tot això és el que podem trobar a “We Are LCS” (2017, HDA/ATM), el nou treball d’una banda argentina establerta a Barcelona i cridada a sacsejar en el millor dels sentits l’escena emergent autòctona.

Los Coming Soon és el projecte dels germans Patricio i Lala Hirsch, que van començar aquesta aventura a finals de 2010 a la ciutat de Buenos Aires. Des d’aleshores han lliurat un total de tres discos i s’han fet un bon tip d’actuar en directe en ambdós costats de l’Atlàntic, arribant a compartir escenaris amb tòtems com Tame Impala, Snow Patrol, Toro y Moi o Metronomy.

Però és en aquest darrer plàstic on millor han condensat i definit un discurs que beu de noms com Joy Division, The Strokes, els citats Metronomy o LCD Soundsystem -de les mescles se n’ha fet càrrec Eric Broucek, conegut entre d’altres per la seva feina al costat d’aquests últims-. Deu cançons que brillen amb llum pròpia i que, escoltades l’una darrere l’altra, fan una molt bona banda sonora per a aquests mesos estiuencs.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Lluís Paloma - " Biedroneczki estan en punts" (2017)

 

Explica Lluís Paloma al seu compte de Bandcamp que el seu darrer disc estava pensat perquè un conegut cantant hi posés la seva veu. Sense revelar la identitat del vocalista en qüestió, Paloma afegeix que al no obtenir-ne resposta va decidir acabar les cançons ell mateix mitjançant un teclat MIDI. Va ser així com va gestar-se el segon disc instrumental del terrassenc, "Biedroneczki estan en punts" (2017) -el precedent va ser "Alt Bee's Rage" (2015)-. La qual cosa és en part una llàstima, perquè la veu de Paloma és un dels elements més distintius del seu discurs, però en qualsevol cas ens permet aprofundir en el seu procés compositiu a una escala fins ara inèdita.

Paloma és amb tota probabilitat un dels compositors més únics i singulars del panorama musical català. Molts l'han conegut durant els darrers anys per la seva militància incondicional en escenes subterrànies com l'anomenat Sotabosc -ha col·laborat amb Ran Ran Ran i The Missing Leech, entre d'altres-, però el cert és que la seva trajectòria ve de bastant més enllà. Les seves primeres referències discogràfiques daten de l'any 1992, i des d'aleshores ha publicat una desena de títols -tots ells autoeditats- als quals cal sumar tres obres més en les quals està treballant ara mateix.

"Biedroneczki estan en punts" és possiblement el treball més atípic d'una discografia que es caracteritza precisament per defugir els tòpics de forma constant. Catorze talls que al prescindir de pistes vocals situen en primer terme les virtuts del Paloma compositor. Formes, textures i estructures que tant poden beure del pop plusquamperfet de Brian Wilson o Todd Rundgren com del minimalisme de Philip Glass o del rock progressiu d'estètica més barroca. Una obra que d'entrada pot espantar els no iniciats -si no han escoltat res de Paloma, comencin per "1964" (2015), el que ell mateix considera com el seu segon millor disc- però sorprendrà a propis i estranys amb explosions de colors tan evocadores com "Incorporated Oming".


Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 17 de juliol de 2017

George A. Romero (1940-2017)

GEORGE A. ROMERO
(1940-2017)

Tanta afició a les pel·lícules (i sèries) de morts vivents. Tanta gent desfilant per ciutats d'arreu del món disfressada de zombi. I resulta que es mor el pare de l'invent i la notícia no fa ni fred ni calor. Potser sí que les pel·lícules de George Andrew Romero tenien quelcom de profètic.

"Love Is The Song We Sing - San Francisco Nuggets 1965-1970" (2007)


L'escena psicodèlica de San Francisco, explicada en quatre discos compactes, un total de 77 pistes i abundant material gràfic i informatiu. "Love Is the Song We Sing (San Francisco Nuggets 1965-1970)" és un llibre-disc editat per Rhino l'any 2017 que repassa a fons el que va passar a la ciutat californiana durant la segona meitat dels 60. Eren els dies en què gèneres com el rock, el folk o el jazz començaven a impregnar-se d'allò que s'acabaria anomenant psicodèlia. Un fenomen que alteraria per sempre més el rostre de la música i la cultura pop, i del qual Frisco va esdevenir epicentre a escala global.

El port de San Francisco era a mitjans dels 60 un dels principals punts de partida de les tropes nord-americanes destinades al Vietnam, i com a tal va concentrar un gran nombre d'opositors a la guerra que tenia lloc al país asiàtic. Tot plegat, sumat als corrents artístics subterranis que la Generació Beat havia sembrat al llarg de la dècada anterior, va generar a la ciutat el caldo de cultiu ideal perquè hi florís l'escena que es va desenvolupar al voltant de Haight-Ashbury.

A "Love Is the Song We Sing" hi figuren òbviament els noms més celebrats de la psicodèlia de la Bay Area, cas de Grateful Dead -incloses part de les gravacions que van arribar a fer quan encara es deien The Warlocks-, Jefferson Airplane, Santana, Janis Joplin, Moby Grape o Quicksilver Messenger Service, però també secundaris il·lustres i figures de culte com Count Five, The Mojo Men, Syndicate of Sound o The Chocolate Watchband. Sense deixar de banda, és clar, pioners tan reivindicables (i sovint tan poc reivindicats) com The Charlatans, The Great! Society -amb qui Grace Slick va enregistrar la primera versió de "Somebody to Love" abans d'unir-se a Jefferson Airplane- o Dino Valenti -autor d'un dels himnes de la generació de les flors, "Let's Get Together", que esdevindria un èxit a mans dels Youngbloods-.

Tot això es presentava en un luxós format de llibre amb tapa dura i farcit d'extenses notes informatives, tant sobre l'escena en qüestió i el seu moment històric com al voltant de cada una de les peces incloses. A destacar també l'abundància de material gràfic entre el qual figuren cartells i flyers de l'època, així com sucoses fotografies a pàgina sencera (i fins i tot a doble pàgina) de bona part de les bandes documentades. Una autèntica llaminadura per a melòmans i musicòlegs en general, i la banda sonora ideal per a commemorar aquests dies els 50 anys del Summer of Love.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Savall, Sala, Neddermann


La imatge que poden veure sobre aquestes línies correspon a la improvisació amb què Ferran Savall, Rusó Sala i Meritxell Neddermann -aquesta última, tapada per la guitarra de Sala- van acomiadar la nit passada el Festival Bouquet d'Alella 2017. La fotografia no és la més definitiva del moment, ni de bon tros, però cada cop que l'observo no puc evitar concentrar-me en la mirada de Sala. Una mirada que es creua amb la de Savall i que expressa una total complicitat. La de dos músics que comencen a acumular considerables quilometratges i que, malgrat haver desenvolupat les seves respectives trajectòries de forma individual i paral·lela, sempre han mantingut una relació de proximitat. La de dos artistes tan compromesos amb el seu art i tan coneixedors del mateix que poden desencadenar i segellar, sense preparació prèvia i gairebé sense proposar-s'ho, moments com la citada improvisació. El negoci musical va ple darrerament d'aspirants a estrella que són incapaços de tocar determinades cançons compostes per ells mateixos si no les han assajat prèviament amb pèls i senyals. Savall, Sala i Neddermann pertanyen a una categoria situada gairebé a l'altre extrem, la dels músics que amb un gest o una mirada en tenen prou per a traspassar tota mena de límits.

Rusó Sala i Ferran Savall & Meritxell Neddermann al Festival Bouquet d'Alella 2017

Savall, Sala i Neddermann, postal sonora entre vinyes.
RUSÓ SALA + FERRAN SAVALL & MERITXELL NEDDERMANN
Festival Bouquet d'Alella 2017, Alella
15 de juliol de 2017

No és cap secret que la música pot arribar a transportar qui l'escolta a indrets geogràficament remots, però de vegades se'ns oblida que també té la capacitat d'escurçar distàncies o, com a mínim, de relativitzar-les. Rusó Sala, Ferran Savall i Meritxell Neddermann són tres músics catalans que han vist món i que a través de les seves experiències han alimentat el seu art. Tres potències creatives que als seus respectius repertoris alternen idiomes com el català, el castellà, l'italià o l'àrab amb la mateixa naturalitat amb la qual aborden llenguatges musicals procedents d'arreu de la Mediterrània. I és en aquest punt, quan una havanera o una peça tradicional catalana s'enllacen amb el folklore del nord d'Àfrica o els motius sonors del Pròxim Orient, quan es posen de manifest els lligams que uneixen ambdues ribes d'aquest mar Mediterrani que alguns volen contemplar com l'última frontera de ves a saber què.

Sala, Savall i Neddermann van coincidir a l'escenari de Bouquet d'Alella, un festival organitzat per Brubaker i el celler del mateix nom amb l'objectiu de potenciar discursos novedosos en l'àmbit de la música d'arrels i maridar-los amb els vins de proximitat marca de la casa -tot plegat en un entorn absolutament privilegiat, envoltat de vinyes i amb vistes al mar i als turons de la Serralada Litoral-. Sala va actuar-hi en solitari, presentant l'espectacle que l'ha tingut ocupada durant el darrer any. Un "Mare Nostra" amb el qual explora els diferents racons i les diferents cultures de la Mediterrània des d'una perspectiva essencialment empordanesa. Savall i Nedderman van presentar al festival el seu nou projecte conjunt. Un còctel sonor a quatre mans on el coneixement de les músiques d'arrel i els dots improvisadors de Savall es complementen amb l'extraordinària tècnica i la vocació inquieta de Neddermann.

Van ser Ferran Savall & Meritxell Neddermann els encarregats d'obrir la vetllada. I ho van fer amb declaracions d'intencions tan inequívoques com la deconstrucció de "L'estaca" de Lluís Llach, amb un solo de teclat -cortesia de Neddermann- de tonalitats barroques i oníriques que per moments evocava el "Riders on the Storm" dels Doors, o una improvisació vocal a partir de patrons orientals en què Savall va invocar els esperits de Jeff Buckley o Nusrat Fateh Ali Khan. A continuació, Sala va servir-se únicament de la seva guitarra per a celebrar noms com els de Maria Mercè Marçal, Ramon Llull o Enric Casasses en una ruta sonora amb aturades a Sardenya, el Magreb i el sud de França. Ja en tanda de bisos, l'empordanesa va reclamar l'acompanyament de Savall i Neddermann per a segellar plegats una improvisació que, pel seu caràcter inèdit i la seva vocació transcendental, va esdevenir la postal definitiva de la nit.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Proves de so al Bouquet d'Alella 2017 (2)


Sempre és un plaer retrobar Rusó Sala, que ara mateix prova so al Festival Bouquet d'Alella. Moltes ganes d'escoltar-la en directe aquesta nit. Foto d'Àlex Falcó.

Proves de so al Bouquet d'Alella 2017


La prova de so de Ferran Savall & Meritxell Neddermann, ara mateix al Festival Bouquet d'Alella. De debò, treballar amb aquest parell tocant just al meu darrere és un autèntic plaer. Presentaran en exclusiva el seu projecte conjunt a partir de les 22h. No s'ho perdin. Tota la informació aquí. Foto d'Àlex Falcó.

Tot a punt pel Festival Bouquet d'Alella 2017


Ja pot apretar el sol de la tarda, que venir a treballar a un lloc com aquest és un gustàs. Ja ho tenim tot a punt pel Festival Bouquet d'Alella 2017 amb Rusó Sala, Ferran Savall & Meritxell Neddermann i Música per a nadons. Música d'arrel, vins ecològics i gastronomia de proximitat al cor de la D.O. Alella. Obrim portes en qüestió de minuts. Tota la informació aquí.

A Quiet Man - "Love Is Gone" (2017)


El drama sempre ha estat una de les constants de l'obra d'A Quiet Man. La malenconia, l'amor (i el desamor) i la pèrdua han fet acte de presència d'alguna manera o altra al llarg de sis discos que han consolidat l'alter ego de Fabio Vega com un dels grans ambaixadors a casa nostra de la figura del crooner en la seva manifestació més crepuscular. En aquest sentit, "Love Is Gone" (2017) va encara un pas més enllà per a abordar sense embuts una ruptura amorosa, la seva, que ha posat punt i final a més de dues dècades de relació de parella.

"In this empty room my life collapses", canta Vega a "Empty Room", el segon tall d'aquest setè disc. No és la primera vegada que el tarragoní ens transporta amb la seva música a habitacions buides, carrers foscos o altres paisatges on amb prou feina brilla la llum solar. Tampoc és el primer cop que una vida es desfà en mil bocins en una de les seves cançons, però és que aquesta vegada les seves paraules sonen més sinceres i sentides del que mai abans ho havien fet -i això és dir molt, tractant-se d'algú que sol expressar-se en termes confessionals i des d'una honestedat tan absoluta com aclaparadora-. Títols com "I'll Turn My Back on This World" o "Love and Pain" tampoc deixen lloc a cap mena de dubte: "Love Is Gone" equival, a la discografia d'A Quiet Man, a obres com "Blood on the Tracks" (1975) o "Tunnel of Love" (1987), els discos de divorci de Bob Dylan i Bruce Springsteen, respectivament.

Musicalment, l'àlbum segueix la línia encetada ara fa un any pel seu predecessor, "Hypnotized" (2016): la foscor estructural, l'èpica nocturna i la sofisticació elegant marques de la casa, potenciades amb uns acabats electrònics que eixamplen i redefineixen el discurs sonor d'A Quiet Man. Els referents, si és que encara cal citar-los, segueixen trobant-se en aquell arc que d'alguna manera delimiten Richard Hawley i Marc Almond i per on també treuen el cap Lloyd Cole, Scott Walker o Leonard Cohen, si bé l'entrada a contrallum de la inicial "That Kind of Girl" apunta directament al Sinatra d'"In the Wee Small Hours" (1955). Com la Veu aleshores, Vega ha signat amb "Love Is Gone" el seu disc més devastador i personal. I al mateix temps ha ofert una lliçó magistral sobre com afrontar l'adversitat a partir de la pròpia creació artística.


Originalment publicat a B-Magazine.

divendres, 14 de juliol de 2017

Daft Punk a la desfilada del 14 de juliol

Doncs m'ha semblat un detall molt simbòlic el fet que l'orquestra interpretés tres temes de Daft Punk durant la desfilada militar del 14 de juliol a París -la qual cosa, de passada, ha fet de l'acte quelcom una mica més simpàtic-. Perquè il·lustra fins a quin punt la música pop es troba integrada en la societat francesa, i fins a quin punt les institucions se la prenen seriosament (allà no escoltaran cap ministre de Cultura referint-se a Leonard Cohen com a autor de música de ball, per exemple). I perquè Daft Punk és un grup francès que canta en anglès, un detall aquest últim que no li ha impedit ser respectat fins i tot a les més altes esferes del seu país. Hi tindrà a veure, és clar, la projecció internacional del duet i la seva condició de referent musical contemporani. Però el cas és que França ens ha obsequiat avui amb una d'aquelles postals que en aquesta banda dels Pirineus són poc menys que impensables. Una de tantes.

"El diccionario de la guerra lo han hecho los diplomáticos..."


Vist ahir a Twitter. I molt encertat, si m'ho permeten.

Silver Rose


Si els expliquem que Carla Sariñana ha arribat a telonejar tres caps de cartell tan heterogenis com poden ser Kiss, Queens Of The Stone Age i Maroon 5, es faran vostès una idea de l'abast, l'amplitud i la transversalitat del seu discurs musical. Però és que quan escoltin la seva música s'adonaran que les seves cançons no necessiten cap altra justificació ni cap altre argument que elles mateixes.

Sariñana ve de Mèxic, concretament del DF, on va militar en bandes tan notables com Ruido Rosa abans de passar una temporada a Los Angeles i decidir-se a començar el seu propi projecte. Una nova aventura que ha batejat com a Silver Rose i que ha debutat enguany amb un ep homònim que li hauria d'obrir moltíssimes més portes. Una col·lecció de cançons que aborden en castellà i en anglès temàtiques com l'amor, l'esperança o els somnis.

Els sis talls que conformen el plàstic en qüestió alternen la vessant més lluminosa del dream pop amb els torrents sònics del shoegaze, i ho fan des de l'ofici i el coneixement de causa però també des d'una òptica fresca i una vocació renovadora. Evocant en ocasions referents i tòtems com My Bloody Valentine, Slowdive o The Jesus and Mary Chain, però presumint en tot moment d'una identitat pròpia tan sòlida com definida. Sisplau, que no trigui en girar per casa nostra.


Originalment publicat a B-Magazine.

dijous, 13 de juliol de 2017

Shane Henry


Donem la benvinguda a una nova veu cridada a esdevenir un nom propi en això que s'anomena so Americana. Shane Henry ve d'Oklahoma, es troba establert a Los Angeles i acaba de lliurar un tros de disc, "Light in the Dark" (2017), que ara per ara està gaudint d'una notable acollida als Estats Units tant per part de la crítica especialitzada com del públic, i que tard o d'hora hauria de permetre al seu autor consolidar-se també en aquest costat de l'Atlàntic.

Henry no és cap nouvingut. El primer disc que va editar al seu nom, "You're Comin' Home", data de l'any 2000. Des d'aleshores ha enregistrat (i publicat) sis plàstics més i ha girat de forma incansable al llarg de la geografia nord-americana, arribant a compartir escenari amb gegants com B.B. King, Buddy Guy, Etta James o George Thorogood and The Destroyers. "He experimentat el millor i el pitjor del negoci musical, i les meves cançons expressen totes aquestes emocions", explica ell mateix a la nota promocional de "Light in the Dark".

El discurs sonor de Henry parteix del blues elèctric per a jugar al seu aire amb registres com el rock, el pop o fins i tot el country. La seva veu nocturna i trencada, sumada a una guitarra tan vigorosa com ben engreixada, en són els principals trets identitaris. I entre els seus arguments de més pes, peces tan rodones com el single "Save Me". Tota una declaració d'intencions que hauria de convèncer a qualsevol seguidor de Gary Clark Jr, Robert Randolph o els Black Keys.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Edurne Vega


No és gratuït, en absolut, el detall de la samarreta de Pixies que llueix Edurne Vega al seu nou videoclip. I és que la visceralitat elèctrica dels nord-americans forma part sens dubte de l’adn musical d’aquesta maresmenca que durant els darrers mesos ha sacsejat -i de quina manera- el panorama emergent de casa nostra. “Espiral”, la peça en qüestió, forma part del seu nou disc –“Frontera” (2017)- i és un dinàmic exercici d’indie rock que conjuga força i malenconia a parts iguals. El clip, dirigit per Rubén Molina, mostra l’autora del tema en diverses localitats del Maresme, amb el mar al fons i l’actitud de qui ho té tot per a dir i res a perdre. Consell d’amic: segueixin-li la pista.

Nirvana a Radio Shack


Sembla ser que encara segueixen sortint a la llum tresors ocults relacionats amb la història de Nirvana. El periodista nord-americà Mike Ziegler acaba de fer públic un vídeo on es veu la banda actuant en una botiga de la cadena Radio Shack a la seva localitat, Aberdeen, el 24 de gener de 1988. Era l'endemà de la gravació de la primera maqueta del grup, les imatges es van enregistrar amb la intenció d'acompanyar la citada dècada i la formació encapçalada per Kurt Cobain i Krist Novoselic comptava amb Dale Crover (Melvins) a la bateria. La qualitat de les imatges no és la més òptima possible, però l'escena resulta d'allò més reveladora. Vegin el vídeo a Youtube.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Festival Bouquet d'Alella 2017


Aquest dissabte, 15 de juliol, tornarà a obrir les seves portes el Festival Bouquet d’Alella, una experiència on la música, la gastronomia i la cultura del vi van de la mà. Us convidem doncs a viure tota una jornada irrepetible entre vinyes. Un taller musical per a passar el matí en família, un espectacle de tarda per als més petits amb Música per a nadons i, ja al vespre, un doble concert amb Rusó Sala i Ferran Savall & Meritxell Neddermann: dues delícies sonores ideals per a maridar amb els vins Bouquet d’Alella i l’oferta gastronòmica del restaurant El Nou Antigó. El Festival Bouquet d'Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella que s'emmarca en el Festival d'Estiu d'Alella. Més informació aquí.

Nit i dia (segona temporada)

Clara Segura, en una escena de Nit i Dia
No havia escrit encara sobre la segona temporada de Nit i dia, i no pas per manca d'interès o de ganes sinó de temps. De temps per a assimilar tot el que ha anat donant de si la sèrie durant les passades setmanes, que és molt i on no hi sobra (ni hi falta) absolutament res. D'acord, potser l'escena de la Carmen (Mar Ulldemolins) anant-se'n gairebé a cegues i qui sap cap a on amb el que podria haver estat el seu botxí (Josep Maria Pou) s'hauria d'agafar amb pinces, però la resta manté i fins i tot eleva el llistó que situava la primera temporada de Nit i dia com un dels sostres de la ficció televisiva feta a Catalunya. Si en aquella primera temporada, la sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -i realitzada per Manuel Huerga i Oriol Paulo- presumia d'excel·lència en tots els sentits -guió, realització, ambientació, fotografia, personatges...- i mirava de tu a tu qualsevol producció notable realitzada en països del nostre entorn, els capítols emesos enguany no fan sinó refermar i fins i tot realçar les bones sensacions recollides aleshores. I ho fan mantenint-se fidels a l'esperit renovador amb què s'havia presentat la sèrie en un primer moment: evitant la repetició d'esquemes -múltiples trames que han descentralitzat el pes dels personatges principals: Sara Grau (Clara Segura) és ara un personatge més d'un complex univers per on també es passegen altres gegants escènics com Pep Cruz o el citat Josep Maria Pou- i preservant aquella foscor estructural que tant pot posar de manifest el millor com el pitjor de la condició humana. Ara que aquesta segona temporada sembla acostar-se al seu final, tan sols espero que n'hi hagi una de tercera (i algunes de les subtrames indiquen que bé podria ser així).

dilluns, 10 de juliol de 2017

"The Harry Smith Project" (2006)


Tornar aquests dies a "Anthology of American Folk Music" (1952) m'ha servit també per a recuperar "The Harry Smith Project - Anthology of American Folk Music Revisited" (2006). Es tracta d'una altra caixa no tan extensa ni transcendental com la que havia compilat Harry Smith, però en qualsevol cas farcida de grans moments. Dos discos compactes i dos dvd's que recollien part dels tres concerts d'homenatge a l'antologia original, organitzats pel productor Hal Willner i celebrats entre 1999 i 2001 a les ciutats de Londres, Nova York i Los Angeles. Els respectius continguts ofereixen noves versions de les peces seleccionades per Smith a càrrec de gent com Nick Cave -el "John the Revelator" de Blind Willie Johnson sembla fet a la seva mida-, Lou Reed, Elvis Costello, Ed Sanders (The Fugs), Wilco, Marianne Faithfull, Steve Earle o David Johansen (New York Dolls). Tota una revelació, per cert, escoltar les aproximacions d'aquest últim al cançoner en qüestió.

diumenge, 9 de juliol de 2017

El Cruïlla 2017, segons TV3

Que l'informatiu de TV3 dediqui més de la meitat de la crònica del Cruïlla a parlar del concert de Txarango i, en canvi, no faci una sola menció a altres propostes autòctones com Cala Vento o Enric Montefusco (que potser no tenen tant poder de convocatòria però potencien amb el seu art valors com la singularitat o la reflexió), o que ignori completament la primera visita a Barcelona en més de deu anys de tot un Ryan Adams (ja no parlo de Little Steven, Parov Stelar o The Prodigy), il·lustra per enèsima vegada un dels mals endèmics d'un país que tendeix a confondre cultura amb festa major. D'aquí a espectacles tan vergonyosos com l'última gala de Cap d'Any emesa per la nostra només hi ha mig any de diferència.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.
CRUÏLLA BCN 2017
Parc del Fòrum, Barcelona
8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Harry Smith - "Anthology of American Folk Music" (1952)

Caràtula de la reedició en cd publicada el 1997 per Smithsonian Folkways Recordings.

Torno a escoltar i repassar aquests dies "Anthology of American Folk Music", la totèmica i mastodòntica caixa que Folkways va posar en circulació l'any 1952 amb l'objectiu de difondre, documentar i contextualitzar la música tradicional nord-americana en les seves formes més diverses. Sis vinils -dècades més tard veuria la llum en format cd- dividits en tres eixos temàtics: Balades, Música social i Cançons. I un total de 84 talls que l'artista multidisciplinari, antropòleg i musicòleg Harry Smith va seleccionar expressament de la seva àmplia col·lecció personal de plàstics de 78rpm.

El conjunt de les peces incloses, enregistrades i editades originalment entre els anys 1926 i 1932, oferia doncs una àmplia perspectiva de la música d'arrels nord-americana pocs anys abans de l'eclosió del rock'n'roll. Tot un catàleg i un ventall estilístic on a més del folk pròpiament dit hi apareixien documentats gèneres com el hillbilly, el blues o la tradició cajun, i on noms d'absoluta referència com els de Blind Willie Johnson, Ernest Stoneman, la Memphis Jug Band o la Carter Family convivien amb signatures tan obscures com les de Dick Justice, Nelstone's Hawaiians o Uncle Eck Dunford.

La seva publicació no només va posar de relleu bona part del que passava més enllà de Tin Pan Alley, sinó que va servir d'inspiració a tota una nova fornada de músics que acabarien donant forma al revival folk de les dècades dels 50 i els 60, per la qual cosa es considera aquesta antologia com un dels llançaments discogràfics més influents del seu temps -la seva pista arriba fins als nostres dies i es pot rastrejar en obres com les de Bon Iver o Gary Clark Jr, per citar tan sols un parell d'exemples-. Revenant Records en va editar l'any 2000 un quart volum en el qual havia estat treballant el propi Smith -sense arribar-lo a enllestir- abans de morir.

divendres, 7 de juliol de 2017

Ubaldo - "La pèrdua de l'estat" (2017)

Ressons d'un món inquietant.
Si Catalunya fos un país més o menys normal, és a dir si fóssim capaços tots plegats de no caure en aquells tics centralistes que tant ens molesten quan vénen de Madrid, ens adonaríem que la cultura del país no comença ni s'acaba als límits de Barcelona. I que a mida que un es va allunyant de la capital es pot topar amb fenòmens territorials d'allò més diversos i singulars. És el cas per exemple de les Terres de l'Ebre, on durant els darrers anys s'ha desenvolupat una microescena musical amb denominació d'origen i entitat pròpies, i que compta entre les seves principals plataformes de difusió amb el segell discogràfic Boira.

Andreu G. Serra és un dels fundadors del segell en qüestió, i també el nom que s'amaga darrere d'un dels seus projectes bandera, Ubaldo. Per qui no el conegui, dir que Serra no és precisament un nouvingut. A més d'haver militat en formacions com Noise Of Mutt o el col·lectiu multidisciplinari Ensemble Topogràfic, ha col·laborat de manera puntual o continuada amb gent com Mark Cunningham, Esperit!, Shoeg o La Orquesta del Caballo Ganador. Guitarrista de formació i multiinstrumentista per vocació i necessitat, el seu llenguatge musical parteix de les avantguardes, l'experimentació i la improvisació per a dibuixar paisatges sonors que tant poden abraçar les textures ambientals com els atacs de soroll en el sentit més pur de la paraula.

"La pèrdua de l'estat" (2017, Boira) és el segon àlbum que signa com a Ubaldo -i el tercer treball del projecte si comptem un plàstic compartit amb Mr. Vampire-. Tretze talls on Serra potencia la seva vessant més minimalista i malencònica. La pèrdua del títol, explica ell mateix al text promocional del disc, es refereix a moments passats que ja no tornaran però també a la contemplació d'un futur que es presenta incert. Foscor estructural i composicions de naturalesa tan caòtica com inquietant que podrien ser perfectament la banda sonora del món que ens envolta, d'una societat on generacions com la del propi Serra han (hem) hagut d'assumir que viuran (viurem) pitjor que els seus pares.

En són bones mostres els laments cacofònics de "Dos estacions sòlides" o la veu d'ultratomba que murmura torturada sota una muralla de soroll elèctric a "Silueta opaca", però sobretot la cortina de feedback gairebé imperceptible que alimenta "Perds": sense estridències i d'una forma d'allò més subtil esdevé un dels títols més inquietants del disc. Posteriorment, el teclat d'"Indian Coin" sembla aportar una lleugera dosi d'esperança que acaba d'esvair-se en la penombra hipnòtica de "Caminar tort" i la visceralitat post-blues (post-Tom Waits?) d'"Ostracisme voluntari". "La pèrdua de l'estat" no és un disc fàcil, res del que ha fet Ubaldo ho és -i aquí es troba part de la seva gràcia-, però si aconsegueixen entrar-hi és possible que s'hi trobin reflectits vostès mateixos. Poca broma.


Originalment publicat a B-Magazine.

Steve Earle - "So You Wannabe an Outlaw" (2017)


No es pot negar que Steve Earle ha recuperat durant els darrers anys, de forma progressiva però decidida, la millor versió d'ell mateix. Treballs com "The Low Highway" (2013) o aquell acostament al blues que va ser "Terraplane" (2015) deixaven definitivament enrere els dies en què el texà semblava anar a la deriva creativament parlant, sense acabar de fer cap pas en fals però allunyant-se del cànon que ell mateix havia definit des del seu llunyà debut amb l'encara irresistible "Guitar Town" (1986). "So You Wannabe an Outlaw" (2017) referma aquesta tendència a l'alça amb dotze talls que no tan sols haurien encaixat en qualsevol de les seves obres clàssiques, sinó que l'acaben de connectar d'una vegada per totes amb els noms més grans de la música d'arrels nord-americana -de Waylon Jennings al seu mestre Townes Van Zandt: el títol del disc no és gratuït en absolut-. Cançons amb gust de carretera, forats de mala mort on abunden la cervesa i el bourbon i, és clar, ànimes solitàries que transiten per aquest món al seu propi ritme i a la seva pròpia manera. Earle n'és una, i ho evidencia cada vegada que entona perles com "Lookin' for a Woman", "News from Colorado" o "Sunset Highway". Atenció també a "Walkin' in LA", encertadíssima incursió en un gènere, el honky tonk, que ara més que mai sembla fet a mida de l'autor de "The Devil's Right Hand".

dijous, 6 de juliol de 2017

The Missing Leech - "Sacsejant el Sotabosc" (2017)


Mai abans The Missing Leech havia sonat així. L'expressió pot semblar un tòpic, perquè les seves cançons es transformen d'alguna manera o d'una altra cada vegada que les interpreta en directe, però és que mai el seu discurs s'havia manifestat tan definit com en aquest quart àlbum. Sense trencar amb la seva producció anterior, sembla que Maurici Ribera hagi posat aquesta vegada més carn que mai a la graella, i el resultat ha estat el plàstic que millor captura la seva essència. Un "Sacsejant el Sotabosc" (2017, El Mamut Traçut) que el manresà va enregistrar ara fa cosa d'uns dos anys i que ja portava una bona temporada penjat al seu compte de Bandcamp, però que ha vist la llum en format físic i amb tots els honors coincidint amb el desè aniversari del seu alter ego musical.

La inicial "Painted by Covers", tota una declaració d'intencions, sona com un híbrid a priori impossible entre Built To Spill i Camper Van Beethoven. "Fent el préssec", el segon tall del disc, rebaixa musculatura però no pas revolucions: ens trobem davant d'un exercici de punk acústic tan dinàmic com urgent, dos minuts i mig que gairebé defineixen per si sols el corrent Antifolk del qual The Missing Leech es pot considerar com el màxim ambaixador al sud d'Europa. És clar que, per Antifolk, la lletra d'"I Love My Record Label and So Should You", sentida declaració d'amor de Ribera al seu segell discogràfic, a mig camí entre la cruesa d'uns Vaselines i la immediatesa d'uns Modern Lovers.

"Godrupted" és tota una revelació perquè suposa la primera incursió de Ribera a les textures robustes del grunge. I no tan sols per un riff de guitarra que hauria pogut signar el mateix Kurt Cobain, sinó sobretot per una lírica que s'allunya de l'amable ironia marca de la casa per a assenyalar sense embuts els abusos a menors comesos en el si de l'Església Catòlica. Les coordenades oníriques d'"Els valors" fan de pont amb "Els sediments", una roda de tres acords a ritme de garatge que sona com si Violent Femmes es posessin a fer versions de The Kingsmen. Pas previ a "We Could Be Lovers", duet vocal amb Silvana Battisti, i "Those Macondo Nights", agut exercici de power pop amb ganxo melòdic i delicioses harmonies vocals -i homenatge al que va ser un dels epicentres de l'escena Antifolk a Barcelona, l'enyorat Macondo Bar-.

L'última peça del disc és "Policemen & Coffee Shops", cinc minuts durant els quals Ribera es deixa anar amb un dels seus relats aparentment impossibles però reals com la pròpia vida, i que a nivell discursiu evoquen referents del panorama Antifolk com els novaiorquesos Moldy Peaches o l'alemany Heiko. És la culminació d'un àlbum on Ribera ha comptat novament amb el suport de coneguts i conspiradors habituals com Edu Mató (baix i veus), Marc Herbert (bateria programada i melòdica) o Albert Palomar (bateria i guitarres), que també s'ha fet càrrec de la producció. Una de les màximes que sempre ha defensat el propi Ribera és que les coses surten millor quan es fan entre amics. I "Sacsejant el Sotabosc" -el títol fa referència al Sotabosc, escena subterrània que es pot considerar com la variant autòctona de l'Antifolk- sona precisament a això.


Originalment publicat a B-Magazine.

Little Steven - "Soulfire" (2017)


Gairebé dues dècades ha trigat Steven Van Zandt, aka Little Steven, a lliurar un nou disc al seu nom que suposa la continuació del robust "Born Again Savage" (1999). Temps durant el qual ha potenciat la seva carrera a la petita pantalla, ha fundat un segell discogràfic, s'ha dedicat a fer ràdio i, és clar, ha estat al costat del seu vell amic Bruce Springsteen quan aquest n'ha requerit els serveis. "Soulfire" (2017) suposa d'alguna manera el retorn de Van Zandt a unes arrels a les quals pràcticament no havia tornat en solitari des d'aquell llunyà debut que va ser "Men Without Women" (1982). El Jersey Shore Sound, un estil que ell mateix va ajudar a definir al costat de conspiradors habituals com Southside Johnny o el propi Springsteen, i que beu a parts iguals del soul d'Stax, el seu homòleg de Motown i les formes més primitives del rock'n'roll. Una declaració d'intencions que queda clara de bon principi amb la peça titular i l'springsteeniana "I'm Coming Back", i que es referma en talls com la majestuosa "Some Things Just Don't Change" o un "I Don't Wanna Go Home" compost pel propi Little Steven ara fa cosa de quatre dècades i enregistrat originalment per Southside Johnny. A destacar també els aires blaxploitation de "Down and Out in New York City", el doo-wop nocturn i atemporal de "The City Weeps Tonight" i el nervi rocker d'un "Saint Valentine's Day" que podria fer perfectament les delícies del propi Boss. El presentarà en directe el proper cap de setmana al Cruïlla BCN.

dimecres, 5 de juliol de 2017

The Outlaws - "(Ghost) Riders in the Sky"


Són incomptables les versions que s'han arribat a fer de "(Ghost) Riders in the Sky", l'estàndard country & western compost i enregistrat originalment l'any 1948 per Stan Jones. De tòtems del country com Johnny Cash a herois de la guitarra surf com Dick Dale, passant per figures com Burl Ives, Bing Crosby, Elvis Presley o fins i tot Christoper Lee. Personalment acostumo a inclinar-me per les lectures en clau instro surf de la peça en qüestió -per exemple, la del citat Dale-, però si hagués de triar-ne una de sola probablement em quedaria amb la que van realitzar els Outlaws l'any 1980 com a obertura d'un àlbum anomenat, precisament, "Ghost Riders". La història del cowboy i els genets fantasmagòrics que cavalquen la nit infinita, narrada sobre un coixí de visceral Southern Rock. Sis minuts tan frenètics com dinàmics que eleven la cançó a cotes mai abans assolides tot reforçant el dramatisme del seu arc narratiu. Un clàssic de la música del Sud dels Estats Units, i una de les peces més populars de la banda de Tampa.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Una cita de David Byrne


"Com més bona veu té un cantant, més costa de creure allò que diu". Cita de David Byrne.

De vegades escolto músics i grups catalans que canten en un anglès més perfecte que el de la reina d'Anglaterra. No diuen paraulotes, no cometen cap error gramatical i els seus accents no deixen lloc a cap marge d'error. Em passa amb ells el mateix que em passa amb les veus immaculades a les quals es refereix Byrne, o amb els que canten en un català o un castellà més propis del diccionari que dels seus respectius pobles, barris o ciutats. És possible que m'estiguin dient la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, però no me'ls acabo de creure.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Peter Perrett - "How The West Was Won" (2017)


Gairebé quatre dècades ha trigat Peter Perrett en signar el primer disc al seu nom. I això que la seva banda 'de tota la vida', The Only Ones, va deixar d'existir l'any 1982. Des d'aleshores poca cosa havíem sabut del londinenc, que tan bon punt desfeta la formació va desaparèixer en un oceà de drogues i decadència del qual tan sols va treure el cap puntualment amb l'irregular "Woke Up Sticky" (1996), signat sota el nom de The One. Haurien de passar encara uns anys perquè uns admiradors declarats de la seva obra com eren uns joves Libertines el rescatessin d'un immerescut oblit, precedent d'una breu gira de reunió dels Only Ones que es va acabar tal i com havia començat -és a dir sense material nou-. D'allò ja fa gairebé deu anys però ha estat precisament ara, quan ningú s'ho esperava, el moment en què Perrett s'ha decidit a tornar al negoci amb "How The West Was Won" (2017). El primer disc que signa amb el seu nom, dèiem, i un treball de maduresa en el millor dels sentits. Deu pistes de regust crepuscular que en el cas de qui ens ocupa equivalen a tota una prova de vida. Deu talls que deixen enrere les altes revolucions dels Only Ones per a explorar territoris més propis d'un Richard Hawley, un Lloyd Cole o fins i tot els últims Suede. A destacar títols com "An Epic Story", que sona com Ray Davies component la banda sonora d'una pel·lícula de David Lynch, i la pròpia "How the West Was Won", que enllaça Mazzy Star amb la Velvet de Lou Reed.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Thurston Moore - "Trees Outside the Academy" (2007)


Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de Thurston Moore. Un "Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un "Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com "The Shape Is in a Trance""Wonderful Witches + Language Meanies""Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir John Agnello i el propi Moore a l'estudi de J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Viv Albertine i els micros oberts

Viv Albertine a Barcelona durant el Primavera Pro 2017 - Foto Facebook. 

"I don't take shit any more when I play. One night in front of a crowd of braying ponytailed old rockers I shout, 'Anyone here ever taken heroin? Made a record?' There's a stunned silence. 'Well I have, so shut the fuck up or go home and polish your guitar.' (They all had perfect, mint-condition guitars that you just know were only taken out of their cases once a week, polished and then put back to bed.) This time I don't take the inevitable 'too much treble' comment from the compère. 'It's meant to be unconfortable', I tell him and turn the treble up even more: I hope it hurts their ears. I begin to enjoy the tension between what the audience expects from a nice-looking woman and what they get - angry words and edgy guitar playing.

After a year and a half of playing open mikes, I'm in a large soulless modern pub in Brighton with an outside barbecue and a cocktail bar. I pour my heart out in my first song, but no one takes any notice, they talk and laugh and shout. I've had enough; what I do doesn't work as background music. I change the words of my next song to 'Fuck, bollocks, cunt, shit, piss, wank' - and every other swear word I can think of - and repeat them over and over again until eventually the whole room goes quiet. When I have their attention I say, 'Thank you and goodnight.' That's the last open mike I play".


Viv Albertine, en un altre fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). Després d'aquest episodi Albertine va participar breument d'una gira de reunió de The Slits, va arribar a la conclusió que no tenia sentit reprendre allò que s'havia trencat 25 anys enrere i va decidir-se a emprendre definitivament una carrera en solitari. La seva autobiografia és un dels llibres més inspiradors que mai he arribat a llegir. Aquest fragment no l'he volgut traduir per mantenir la força de la seva versió original.

July


M'ha vingut de gust encetar el mes de juliol tot reivindicant una banda que es va batejar en honor d'aquest mateix mes. July, una formació londinenca que gairebé va desaparèixer del mapa després d'editar l'any 1968 un àlbum homònim i un parell de singles amb peces com "My Clown" o "Dandelion Seeds", les joies de la corona del seu repertori i dos dels grans tresors ocults de la psicodèlia britànica. Les arrels del grup es troben a The Tomcats, banda freakbeat on ja militaven Tom Newman (veu i guitarra), Chris Jackson (bateria) i Alan James (baix). Els Tomcats s'havien establert a Madrid i havien girat repetidament per l'Estat espanyol, on havien assolit una repercussió notable durant l'equador de la dècada dels 60. Ja de tornada al Regne Unit i amb aquest capítol tancat, Newman, Jackson i James van reclutar Tony Duhig (guitarra, orgue) i Jon Field (flauta, orgue) tot donant forma a July. La banda es va separar al cap d'un any d'haver editat el seu únic àlbum i les seves cançons van passar al seu moment sense pena ni glòria, però al llarg de les dècades posteriors serien reivindicades per nombrosos músics i coneixedors de la matèria psicodèlica. El creixent interès motivaria l'any 2009 una reunió de grup, que es manté actiu a data d'avui.

divendres, 30 de juny de 2017

Copes, discoteques, entrades de cinema i la rebaixa de l'IVA cultural

A veure si ho he entès bé. Amb la rebaixa de l'IVA cultural resultarà més barat prendre's una copa en una discoteca però anar al cinema seguirà costant el mateix. Definitivament vivim en un país de bàrbars, i el pitjor és que alguns semblen estar-ne ben orgullosos.

20 anys de "The Fat of the Land"


Dues dècades fa avui que va veure la llum un dels artefactes electrònics més explosius de la dècada dels 90, l'obra mestra a partir de la qual es mesura encara en l'actualitat la trajectòria dels seus autors, i un dels plàstics més trencadors i a la vegada aclamats del seu temps. Quan The Prodigy van lliurar al món "The Fat of the Land" (1997) ja eren un nom de pes a l'òrbita electrònica i havien arribat a irrompre a les llistes d'èxits amb singles com "Out of Space" (1992), però va ser aquell tercer llarga durada el que va acabar de definir el seu so i va situar els de Braintree a l'avantguarda d'allò que es va anomenar big beat.

Amb "The Fat of the Land" deixaven The Prodigy en un segon pla les reminiscències de l'acid house i la cultura rave dels seus treballs anteriors per a adoptar un discurs més distintiu i a la vegada heterogeni, proper en ocasions a gèneres com el hip hop o els corrents industrials però sense oblidar-se mai de la pista de ball, i líricament molt influït pel punk. No era gratuït doncs el canvi d'imatge que van experimentar els components del grup gairebé de la nit al dia: la seva estètica baggy va deixar pas a un look novament hereu del punk, amb el vocalista i frontman Keith Flint reconvertit de cop i volta en una mena de Johnny Rotten 2.0.

"The Fat of the Land" era l'àlbum dels singles "Firestarter" i "Breathe" -personalment m'agrada destacar també la frenètica lectura del "Fuel My Fire" d'L7-, el plàstic que obriria a una colla de ravers de l'àrea metropolitana de Londres les portes de festivals com Lollapalooza i de passada els convertiria en estrelles del rock amb totes les lletres -mai oblidaré la imatge de Flint i Liam Howlett encapçalant la portada de l'edició britànica de Kerrang! poques setmanes després d'editar-se "The Fat..."-, però sobretot el disc d'"Smatch My Bitch Up". El trencapistes per excel·lència de The Prodigy i també l'origen d'una polèmica -motivada pel títol de la cançó- que tan sols va contribuir a fer més viral la peça en qüestió.

Precisament, la polèmica i la provocació van ser dues de les constants que van acompanyar The Prodigy durant la recta final dels anys 90. Si Flint es perfilava visual i líricament com el Rotten de la seva generació, The Prodigy podien ser perfectament els Sex Pistols del final de segle. I si "The Fat of the Land" s'editava l'any en què es commemorava el vintè aniversari de l'estiu punk del 77, no resulta gens agosarat afirmar que passades dues dècades més són Sleaford Mods qui d'alguna manera ha recollit el testimoni de The Prodigy. Ni assenyalar que el duet de Nottingham participa a "The Day Is My Enemy" (2015), l'últim disc a data d'avui de Howlett i companyia. Tota una prova de vida d'uns veterans que un dia van ser visionaris, i el potent reclam que els portarà la setmana vinent als nostres escenaris en el marc del festival Cruïlla BCN. No s'ho perdin.

dijous, 29 de juny de 2017

De capellans i barbaritats

Quan escolto capellans dient barbaritats com "La homosexualidad es un pecado gravísimo", recordo una frase del gran Pepe Rubianes: "Menos rezar y más follar".

Portar el temps

The Slits (Viv Albertine, primera per l'esquerra).
"Darrerament ningú s'atreveix a accelerar ni alentir els temps, a introduir ritmes nous i donar-los la volta, o a cantar una mica fora de to; tothom prova desesperadament de ser un bon músic, que és exactament el contrari del que nosaltres volíem assolir quan vam començar el grup. A mi em costa portar el temps correcte, però quina mena d'ésser humà seria capaç de seguir un temps metronòmic? No em sembla natural. (...) No entenc per què saber portar el temps es considera una qualitat tan essencial en la música occidental. Els bateristes africans no toquen una peça sencera a la mateixa velocitat, l'acceleren i l'alenteixen en funció dels seus estats d'ànim, i el mateix passa amb la música índia. És com si t'obliguessin a mantenir la mateixa velocitat i el mateix ritme al llarg de tot l'acte sexual".

Viv Albertine (The Slits), en un altre fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama).

dimecres, 28 de juny de 2017

Tammy Rogers


Un d'aquells noms que figuren en incomptables discos que molts hem escoltat i apreciat, però que malgrat tot no deixen de ser il·lustres actors secundaris en la immensitat del negoci musical. Tammy Rogers és una compositora, vocalista i violinista de Tennessee que ha participat com a músic de sessió en àlbums de gent com Jim Lauderdale, The Jayhawks, Peter Case, Rosie Flores, Victoria Williams o, sobretot, Buddy Miller. També és membre del grup de bluegrass The SteelDrivers, i durant els anys 90 va lliurar una sèrie de discos al seu nom que haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor del country alternatiu i el so Americana en general. Aquests dies he estat recuperant el tercer, "The Speed of Love" (1999).

Brighton 64 al Black Fest

BRIGHTON 64
Black Fest @ Parc Jaume Balmes, Vic
27 de juny de 2017

Concert molt especial, el que Brighton 64 oferien ahir a Vic en el marc del Black Fest. Motius logístics van propiciar el retorn per una sola nit de la formació més clàssica de la banda, la que conformen els germans Ricky i Albert Gil a la veu, el baix i la guitarra respectivament, Jordi Fontich als teclats, i Tino Peralbo a la bateria. Aquest últim havia abandonat la formació tres anys enrere, però es va reunir amb els seus excompanys en un passi que va repassar bona part del catàleg dels barcelonins, de "La calle 46" a "Soy un  tanto antiguo", de "La próxima vez" a "Quan baixis de l'avió", de "Conflicto con tu ayer" a "Banderas blancas", de "Ponte en marcha para mi" a "Solo hasta el final", passant per "Palabras con sabor", "Barcelona Blues", "El mejor cocktail", "Igual, nos da igual" o "La Casa de la Bomba", que van augmentar amb una cita a Carl Perkins ("Blue Suede Shoes") i la traca final d'"Haz el amor". El mes de setembre tornaran a Vic, aquest cop amb Eric Herrera novament a la bateria i nou disc sota el braç. Un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquell mateix mes a través de BCore i que presentaran al Mercat de Música Viva.

dimarts, 27 de juny de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 156

Dan Auerbach.
Ja poden escoltar l'últim programa de la temporada de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Ens acompanyen Brighton 64, Playfair, Havanera Surf, The Dandy Warhols, The Brian Jonestown Massacre, Dan Auerbach, The Verve, Royal Blood, Ryan Adams, Grushenka, Super Parkers i Javier Sun. I parlem del documental "Dig!" (Ondi Timoner, 2004), de la pel·lícula "Kill Your Friends" (Owen Harris, 2015) i dels festivals Cruïlla Barcelona i Parc de la Linera. Com sol dir-se en aquests casos, una hora no dóna per més. Poden comprovar-ho vostès mateixos al podcast.

Black Fanegas - "El bosc de Weidenfeller" (2017)


El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.

“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).

Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.


Originalment publicat a B-Magazine.

Havaneres a ritme de surf


Els ha passat mai pel cap la forma de maridar dos gèneres musicals tan estiuencs però geogràficament distants com són les havaneres catalanes i el surf rock de la costa californiana? Doncs un quartet vallesà ha provat de fer l’experiment i se n’ha sortit amb molt bona nota. Havanera Surf, s’ha batejat el projecte, i al seu repertori s’hi troben estàndards de la música marinera com “El meu avi”, “La gavina” o “La bella Lola” interpretades com si es tractés de composicions originals de Dick Dale, els Ventures, els Surfaris o els Chantays. El seu ep de debut, “Clàssics, vol. 1”, va veure la llum ara fa un any, però amb un nou estiu tot just acabat d’encetar és moment de redescobrir-lo i deixar-se refrescar per les seves melodies. Poden fer-ho a Bandcamp.

"Despacito" per Fito Páez


Per norma general una cançó no és bona ni dolenta. És l’aproximació a la mateixa i la intencionalitat de qui la interpreta allò que li atorga valor. “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump, és un exponent més d’allò que des de fa dècades mal anomenem música llatina. Un de tants productes manufacturats ideals per a vendre com xurros a un públic no melòman. El hit que satisfarà durant una temporada els instints més primaris de tots aquells orangutans que no busquen en la música un catalitzador d’emocions sinó una eina per a destrossar estèreos i cridar l’atenció quan desfilen a bord d’aquells monuments al mal gust que han esdevingut els seus respectius automòbils. Música, en definitiva, per a gent a qui no agrada la música. Això és “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump. Però és que si agafem aquesta mateixa cançó i la posem en mans, per exemple, de Fito Páez, aleshores la cosa canvia completament i esdevé la delícia que poden escoltar vostès en aquest enllaç. Ara sí, música en majúscules i amb totes les conseqüències.

dilluns, 26 de juny de 2017

Les confessions de Viv Albertine

Viv Albertine.
De vegades el millor d’una autobiografia no són els detalls propis de la vida del seu autor, sinó la manera com aquests n’expliquen el context. Llegir les memòries de Viv Albertine, per exemple, no tan sols resulta un recorregut tan amè com apassionant per la trajectòria vital i artística de qui va ser guitarrista de The Slits. També és un passeig per la Londres de la passada meitat de segle i, en conseqüència, per escenes i microescenes com la contracultura de Ladbroke Grove, els squats del West End o, és clar, el punk -i el post-punk-.

A “Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music” (2014, publicat recentment en castellà per Anagrama amb el títol de “Ropa Música Chicos”), Albertine reflexiona sobre el fet de voler-se dedicar a la música sense tenir-ne coneixements, i sobre el fet de fer-se una identitat pròpia en clau femenina en un món tan masculí com era el del rock dels 70. Explica els seus viatges per Europa, les seves experiències amb les drogues i la seva relació amb icones com Sid Vicious, Johnny Rotten, Mick Jones o Don Cherry. Secundaris de pes en unes memòries que s’han definit com un dels grans llibres sobre el punk, però en realitat van molt més enllà.


Originalment publicat a B-Magazine.

Els anys de transició de Fleetwood Mac


Estic immers aquests dies en la que possiblement sigui l'etapa menys publicitada de Fleetwood Mac, que a la vegada suposa un dels períodes més interessants i creativament fèrtils d'una trajectòria impossible com poques a nivell de canvis de formació i cops de timó estilístics. Els quatre o cinc anys de transició que separen (o més ben dit enllacen) l'etapa de Peter Green de la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Quatre o cinc anys, no acabo de tenir-ho del tot clar, perquè Green va abandonar la banda la primavera de 1970 però costa de dir si el capítol que ens ocupa comença amb la seva marxa, amb la de Jeremy Spencer -qui encara va tenir temps d'enregistar l'àlbum "Kiln House" (1970) abans d'entrar a la secta Nens de Déu i desaparèixer literalment del mapa- o bé amb l'arribada de Bob Welch, que va coincidir amb l'entrada definitiva de Christine McVie com a component oficial del grup i la conseqüent edició de "Future Games" (1971).

Personalment m'inclino per fixar l'inici del període en qüestió al moment en què s'edita aquest darrer plàstic. I no tan sols per les respectives incorporacions de Welch i McVie a les files de la banda, sinó sobretot per una mutació sonora que malgrat els repunts psicodèlics deixa definitivament enrere els vells Fleetwood Mac i posa les bases de tot el que vindria a continuació. Es tracta del primer disc on els britànics marquen obertament distàncies amb el blues dels seus inicis per a incorporar patrons propis del pop i el soft rock que a partir d'aquell moment serien les seves raons de ser. L'expulsió de Danny Kirwan durant la gira de presentació del posterior "Bare Trees" (1972), les constants entrades i sortides de components, i la reubicació de la banda als Estats Units acabarien de definir un període que es tanca amb "Heroes Are Hard to Find" (1974). El primer àlbum del grup enregistrat en territori nord-americà i l'últim amb Welch a bord. El fitxatge de Nicks i Buckingham i l'edició de "Fleetwood Mac" (1975) encetarien ja l'última etapa del grup, la que arriba fins als nostres dies i es pot considerar com la més mastodòntica en tots els sentits.

Aquells anys de transició sempre m'han semblat fascinants per trobar-se entre dos extrems que l'imaginari popular sembla considerar irreconciliables: tots els fans de Fleetwood Mac són capaços de decantar-se entre Peter Green o entre Buckingham/Nicks si se'ls obliga a triar, però rarament escoltaran ningú que aposti pels Mac de Bob Welch. Uns Mac que probablement no tenien la màgia ni l'autenticitat dels seus predecessors, encara menys el ganxo melòdic (i comercial) que assoliria la formació amb l'entrada de Buckingham i Nicks, però van traçar (i sostenir) un pont que pocs s'haurien pogut ni tan sols imaginar: si els dos 'extrems' de Fleetwood Mac són a la pràctica dues bandes totalment diferents, els discos editats entre 1971 i 1974 ajuden a entendre per què porten el mateix nom. De tots ells i a títol personal em quedo sobretot amb "Bare Trees", majestuosa i mai prou valorada col·lecció de cançons que haurien merescut una sort millor, embolcallades amb una misteriosa caràtula -una fotografia d'uns arbres sense fulles, gairebé engolits per la boirina hivernal, obra del mateix John McVie- que podria ser perfectament la metàfora visual de l'etapa menys reivindicada però també més prolífica de Fleetwood Mac.

diumenge, 25 de juny de 2017

50 anys d'"All You Need Is Love"


Avui fa 50 anys que es va emetre Our World, el primer programa de televisió via satèl·lit d'abast internacional. Dues hores i mitja durant les quals diversos artistes de 19 països diferents es van anar succeint a la pantalla en representació dels seus respectius estats. Entre els noms més destacats s'hi trobaven Maria Callas, Pablo Picasso i els Beatles, que van estrenar el que esdevindria un dels seus títols més universals. Un "All You Need Is Love" que John Lennon havia compost expressament per a l'ocasió i que els Fab Four van interpretar en directe als estudis Abbey Road -part de la base instrumental s'havia enregistrat prèviament-, acompanyats per una orquestra i envoltats d'amics i coneguts com Mick Jagger, Keith Richards, Keith Moon, Marianne Faithfull, Eric Clapton o Graham Nash, que van cantar a l'uníson la famosa tornada de la cançó. L'experiència va resultar tan satisfactòria que la banda no va dubtar en editar la peça en qüestió com a single -es va posar a la venda el 7 de juliol d'aquell mateix 1967 amb "Baby, You're a Rich Man" a la cara b-. El seu missatge positiu va fer d'"All You Need Is Love" un dels grans himnes del Summer of Love i un dels càntics pacifistes per excel·lència de les passades cinc dècades. Pel que fa a l'actuació dels Beatles a Our World, va esdevenir de bon principi una icona audiovisual de la segona meitat dels 60, i encara a data d'avui la seva popularitat és tal que ha arribat a eclipsar tota la resta del programa.

dissabte, 24 de juny de 2017

Cor Blanc


Cor Blanc ha estat sens dubte una de les grans sorpreses d'aquesta temporada. Un duet barceloní que ha evolucionat del folk amb acabats digitals cap a un pop oníric i en ocasions ballable. El seu darrer single es titula "Alice", i suposa el seu debut a l'escuderia Luup Records (Museless, PAVVLA...). Poden veure'n el videoclip -amb imatges del film de culte "Valerie and Her Week of Wonders" (1970)- aquí.

El Petit de Cal Eril - "El Salt"

No és cap secret que la gira de presentació "La força" (2016, Bankrobber) està essent una de les més intenses d'El Petit de Cal Eril. Precisament, el nou videoclip de l'alter ego de Joan Pons el mostra a ell i a la banda que l'acompanya en acció a l'escenari. Es tracta d'"El Salt", una de les peces que integren l'àlbum en qüestió, i poden veure'l aquí.

divendres, 23 de juny de 2017

Pooka


Pooka és una de les diverses variacions del terme púca, que en irlandès significa esperit i que a la vegada identifica una criatura fantàstica del folklore celta caracteritzada per les múltiples formes que pot arribar a adoptar. Pooka, la banda, era un duet de folk format a Manchester per Natasha Jones i Sharon Lewis. Com la criatura en qüestió, el seu discurs podia manifestar-se a través de múltiples formes i adoptar tota mena d'estats. Clarobscures, cristal·lines, tenyides de boirina i amb un punt de misteri, les cançons de Pooka anticipaven d'alguna manera repertoris com el d'unes Smoke Fairies. I el seu debut homònim, editat per Warner l'any 1993, és una molt bona opció per a una nit de bruixes com la d'avui. Bon solstici d'estiu a tothom.