dilluns, 20 de novembre de 2017

Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).
Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown MassacreRedd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate, si bé Trent Reznor sempre ha negat tenir cap coneixement d'aquest detall durant el procés de gravació. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.


diumenge, 19 de novembre de 2017

Tiger Menja Zebra - "Anarquia i mal de cap" (2017)


Primer va ser "Com començar una guerra" (2012). Després va arribar "Super Ego". I ara "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), el tercer àlbum de Tiger Menja Zebra, tanca el que ells mateixos han batejat com la Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Si després de la guerra havia arribat la victòria i amb ella l'actitud de vencedors, ara tot ha acabat esclatant i tornem al punt de retorn. Una metàfora dels cicles de conflicte i violència en què viu permanentment immers l'ésser humà. Trepitgem incomptables vegades la mateixa pedra, sempre ens acabem fent mal, però hi tornem una vegada i una altra com si no hagués passat res. Els de Granollers ho expliquen amb renovada formació -dues bateries, dos baixos i tot un arsenal electrònic: aquest cop no hi ha guitarres- i donant la volta al seu explosiu i letal còctel de terrorisme sònic, electrònica industrial i foscor estructural. Vuit pistes que entren com vuit cops de puny, totes elles enregistrades a un tempo de 140 bps i enllaçades com si d'una sessió de disc jockey es tractés. Un nou atac frontal que tornarà a sacsejar consciències, i un disc molt necessari en temps com els que corren. Descobreixin-lo al web de Hidden Track.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Recordant Malcolm Young


A veure, les coses com siguin. Si Malcolm Young ha marxat en dissabte és perquè tots i totes el poguem acomiadar com cal i amb tots els honors. O sigui que facin vostès el favor de ser bons aquesta nit, que un servidor farà el mateix.

Malcolm Young (1953-2017)

MALCOLM YOUNG
(1953-2017)

Encara no fa ni un mes que dèiem adéu a George Young quan ens assabentem de la mort, avui mateix, d'un dels seus germans i fundador d'AC/DC, aquest monstre de la guitarra rítmica que ha estat l'irrepetible Malcolm Young. Escolto mentre escric aquestes línies la que per a molts va ser porta d'entrada a la música dels australians, "It's a Long Way to the Top (If You Wanna Rock'n'Roll)". La peça que encetava tant el segon disc que van editar al seu país, "T.N.T." (1975), com el seu debut internacional, "High Voltage" (1976). Inequívoca declaració d'intencions que prenia com a punt de partida un dels riffs més definitius de Young, i pilar fonamental a partir del qual s'ha edificat bona part del rock més elèctric i enèrgic de les passades quatre dècades. Ens deixa després d'una llarga temporada allunyat dels escenaris per problemes de salut.

Un any sense Sharon Jones


Avui fa un any que ens va deixar Sharon Jones. I tot just ahir va veure la llum el que havia d'haver estat el seu darrer àlbum d'estudi amb els Dap-Kings, un "Soul of a Woman" (2017) que es publica finalment a títol pòstum. Onze talls que en absolut sonen a comiat i que evoquen tota la vitalitat que sempre va transmetre la seva autora. Una celebració amb totes les lletres on el soul més majestuós, el de la inicial "Matter of Time" o la nocturna "Just Give Me Your Time", alterna amb trencapistes de la talla de "Sail On!". Una cara b dominada pels arranjaments orquestrals que revelen la vessant més sofisticada de Jones i apunten la direcció que podria haver agafat la seva obra d'haver seguit ella entre nosaltres. I per damunt de tot, l'enèsim testimoni d'una de les veus més grans que ha donat la música d'arrel afroamericana al llarg de les passades dècades.

divendres, 17 de novembre de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 159

Els components de Laibach, durant la seva expedició a Corea del Nord.
Ahir al vespre vaig fer la primera col·laboració mensual de la temporada a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Al llarg d'una hora ens van acompanyar Xavier Calvet, Xarim Aresté, Marianne Faithfull, Marion Harper, Steven Munar i Laibach. Ja poden escoltar-ho en podcast.

Tiger Menja Zebra: "Per més mal que ens fem, els humans tornem a cometre els mateixos errors"


La música de Tiger Menja Zebra potser no és per a tothom, però de ben segur no deixarà ningú indiferent. Els de Granollers acaben de publicar el seu tercer disc, "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), vuit peces que ataquen sense pietat les contradiccions i el caos del món contemporani. I el darrer capítol d'allò que ells mateixos han anomenat Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Aquesta setmana n'he parlat amb ells en una entrevista que publica avui mateix El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

dijous, 16 de novembre de 2017

Secció amb Laura Peña a "Guitarra, baix i bateria"

Aquest vespre tindré el plaer d'encetar secció conjunta amb Laura Peña a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Durant una hora parlarem sobre novetats discogràfiques, documentals melòmans i recomanacions diverses. Ens podran escoltar en directe a partir de les 20h o posteriorment en podcast.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Gay Mercader: Tour Posters 1971/2017

Fa més de quatre dècades que Gay Mercader va programar el llegendari concert de King Crimson al pavelló esportiu de Granollers -gira de "Larks' Tongues in Aspic" (1973)-. Un dels episodis clau a l'hora de situar Barcelona, Catalunya i el conjunt de l'Estat al mapa de les grans gires internacionals, i la primera pedra del que esdevindria Gay & Company, promotora pionera en aquesta banda dels Pirineus i paraigües sota el qual actuarien a casa nostra gegants com Patti Smith, Iggy Pop, els Rolling Stones, Bruce Springsteen, AC/DC, The Cure, Eric ClaptonElton John, Bob Dylan, Bob Marley, Lou Reed, Genesis, Roxy Music, Ramones o Neil Young, entre molts d'altres. Apareix ara el volum "Gay Mercader. Tour Posters 1971/2017" (2017, Vudumedia), un repàs als cartells més emblemàtics d'una trajectòria imprescindible per a entendre l'arrelament de la música pop al nostre país.

De normalitat i manca de maduresa

Segons els autoproclamats equidistants, que els independentistes catalans segueixin votant el PdeCAT, ERC o la CUP malgrat no haver sabut aquests gestionar el seu propi vot és un símptoma evident de manca de maduresa. En canvi, que el PP hagi guanyat tres eleccions generals seguides i governi còmodament la majoria de comunitats autònomes malgrat ser un dels partits més corruptes d'Europa és senyal d'absoluta normalitat. I així anem.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Dossier sobre Tom Petty a Ruta 66


La de Tom Petty ha estat sens dubte una de les grans pèrdues que ha patit aquest 2017 el món de la música pop. Passen els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i un no acaba de fer-se a la idea que l'autor d'"American Girl" ja no es troba entre nosaltres. Aquests darrers dies he llegit i rellegit el bonic homenatge que li dedica Ruta 66 a la seva edició de novembre. Un exhaustiu i emotiu dossier especial on es repassa la vida, l'obra i la figura d'una icona irrepetible. Si encara no hi han fet un cop d'ull, no sé a què esperen per córrer cap al quiosc.

Els sons perduts de Somàlia


No han estat poques les compilacions i antologies que durant els darrers anys han aportat llum a l'impacte que la música pop occidental va tenir en diversos països africans al llarg del segle passat. Una de les grans assignatures pendents en aquest sentit era Somàlia, un dels grans oblidats tant al tauler geopolític com en aquesta onada d'arqueologia melòmana enfocada al continent africà. El segell Ostinato hi acaba de posar remei amb l'edició de "Sweet as Broken Dates. Lost Somali Tapes from the Horn of Africa" (2017). Una quinzena de talls enregistrats entre les dècades dels 60 i els 80, signats per artistes desconeguts fora dels seus respectius radis d'acció i confeccionats sempre sota l'atenta mirada del règim prosoviètic de Mohamed Siad Barre.

Un conglomerat de ritmes que mariden el folklore autòcton amb llenguatges com els del soul, el jazz, el rock o fins i tot la música disco. El testimoni sonor dels dies en què Mogadiscio s'anomenava la perla de l'Índic i Somàlia, malgrat les seves circumstàncies, oferia esclats de vida i color com els que es poden escoltar en aquest plàstic. Després va venir la caiguda de Barre, una guerra civil que enllaça amb els nostres dies, un estat fallit que amb prou feina pot arribar a controlar la capital, milícies islamistes, bandes organitzades dedicades a la pirateria, el món sencer mirant cap a un altre costat i la incertesa sobre què va ser d'artistes com Nimco Jamaac, Xasan Diiriye, Hibo Nuura o Aamina Camaari. Escoltin el disc a Bandcamp.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Al Ras 2017 a El 9 Nou


Michael J. Miles, Jake Schepps, Th' Booty Hunters, Howdy, Lluís Gómez i Toni Giménez van actuar el passat dissabte 11 de novembre en una nova edició del festival Al Ras a Mollet del Vallès. Aquesta és la breu crònica d'un servidor publicada aquest mateix matí a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

diumenge, 12 de novembre de 2017

20 anys sense Rainer Ptacek


El blues de Rainer Ptacek era sec i a la vegada humit. Càlid i asfixiant com pot arribar a ser aquell clima desèrtic que tan bé evocaven la seva veu i la seva guitarra. Però a la vegada catàrtic i alliberador com els paisatges verges i els espais oberts que dibuixen les seves cançons. Les mateixes que van arribar a seduir músics de procedència tan diversa com Howe Gelb, PJ Harvey, Robert Plant o Billy Gibbons. La mort el va reclamar abans d'hora tal dia com avui de 1997, però la seva obra segueix essent testimoni d'una figura que cal reivindicar a viva veu.

Al Ras 2017

La jam session final.
AL RAS 2017
Mercat Vell, Mollet del Vallès
11 de novembre de 2017

Ja fa anys que la ciutat de Mollet del Vallès esdevé durant un dia a l'any la capital catalana de tots aquells gèneres musicals que es deriven del bluegrass i les formes més primitives del country. Ho fa de la mà d'Al Ras, un festival pioner en la matèria a Catalunya que desenvolupa part de la seva programació a Barcelona però té com a epicentre el municipi vallesà. La seva setzena edició va aplegar al Mercat Vell alguns dels valors autòctons de la música d'arrels nord-americanes, un parell de referents internacionals del banjo i una bona colla d'aficionats vinguts d'arreu del país, molts dels quals van participar en les improvisades jam sessions que al llarg de la tarda es van dur a terme tant a dins com a fora del recinte -tal i com ja és habitual en aquesta cita, el final de festa va reunir músics professionals i amateurs en una celebrada jam a l'escenari principal-.

Els plats forts del cartell d'enguany eren els nord-americans Michael J. Miles i Jake Schepps, dues eminències del banjo que han partit del bluegrass i els seus derivats per acabar obrint nous camins amb aquest instrument i explorant les seves múltiples aplicacions en llenguatges com els del blues, el jazz, el pop, la música clàssica o fins i tot les avantguardes. Miles, de Chicago, va alternar peces tradicionals del seu país amb incursions en els sons caribenys i solvents relectures de clàssics com "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) o "Cross Road Blues" (Robert Johnson), sempre amb to divulgatiu i arribant-se a servir en part del repertori d'un banjo fabricat l'any 1855. Schepps, acompanyat del quartet Round Window, va centrar bona part del seu set en la banda sonora que ell mateix ha compost per al clàssic del cinema mut "The Scarecrow" (1920), comèdia de Buster Keaton que es va projectar mentre sonava la música i va suposar una de les grans postals de l'edició d'enguany d'Al Ras.

També ha destacat en l'àmbit del banjo el barceloní Lluís Gómez, que va obrir el festival tot presentant el seu darrer disc, "Dotze contes" (2017). Veterà de formacions com la Barcelona Bluegrass Band, Gómez és un habitual d'Al Ras de la mateixa manera que ho és Toni Giménez, un dels grans difusors del folk d'arrel anglosaxona a casa nostra, que el va succeir a l'escenari i va deixar pas al country amb accent del nord dels donostiarres Howdy. La nota més salvatge de la nit la va posar una de les bandes més letals i viscerals que ha donat mai l'underground barceloní, Th' Booty Hunters. Hillbilly, Southern Gothic, suor, fum, cervesa fresca, litres i més litres de bourbon i una sobredosi d'actitud punk per a recordar-nos que el country no és allò que ballen les tietes a les festes majors. El maridatge gairebé perfecte de Hank Williams, Johnny Cash i Motörhead. I un dels directes més potents del país, que ningú en tingui cap mena de dubte.

Michael J. Miles.

Jake Schepps & Round Window.

"The Scarecrow", el clàssic de Buster Keaton amb banda sonora de Jake Schepps.

Th' Booty Hunters.


dissabte, 11 de novembre de 2017

Un obrer del rock'n'roll anomenat Chuck Prophet

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS
Sala Be Good, Barcelona
10 de novembre de 2017

Ser un artista de culte té els seus avantatges i els seus inconvenients. Entre aquests últims hi figura, per exemple, haver de contemplar des d'una certa distància com diversos contemporanis no necessàriament més dotats gaudeixen d'unes determinades mels i uns determinats èxits. Entre els avantatges, és clar, s'hi troba un respectable fidel que en ocasions tendeix a valorar l'obra més recent de l'artista tant o més que qualsevol peça del fons de catàleg. En el cas de Chuck Prophet aquest factor ve motivat a més per la seva constant solvència a l'estudi de gravació: cap dels títols que ha signat en solitari ha alterat la història de la música contemporània però tots ells estan carregats de cançons rodones executades amb tant ofici com passió. L'última mostra és un "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017) que bé podria ser el seu plàstic més sòlid en el que portem de dècada i que, com cada nou llançament del californià, juga un paper determinant als repertoris de la corresponent gira de presentació.

Tant era que la nit passada no caiguessin monuments passats -però encara vigents- com "That's How Much I Need Your Love" o "Hot Talk" -molts matarien per a poder rescatar dels seus respectius fons d'armari highlights d'aquesta mida; Prophet directament els ignora en favor del material recent-, a canvi van caure "Bad Year for Rock and Roll" i "In the Mausoleum", dedicades respectivament a la memòria de David Bowie i Alan Vega, un "Jesus Was a Social Drinker" que va elevar de forma notable la temperatura de la sala o un "Bobby Fuller Died..." que va encetar el setlist amb la mateixa força amb què obre el disc que titula. Totes elles lliurades amb l'entusiasme de qui es pot considerar com tot un obrer del rock'n'roll, i amb el suport dels infal·libles Mission Express. Es va acomiadar citant als Flamin' Groovies amb "Shake Some Action" i confessant que dècades enrere havia posat en pràctica determinats mals hàbits en companyia de Cyril Jordan. Enorme.

divendres, 10 de novembre de 2017

Tramuntana a Portbou

Portbou vist des del coll dels Belitres, novembre de 2017.
L'encant dels indrets turístics un cop finalitzada la temporada turística. L'encant dels pobles de platja un cop les marees de turistes han tornat als seus respectius llocs d'origen i als seus nuclis urbans hi resten tan sols aquells que hi habiten durant tot l'any. L'entranyable i contagiosa decadència d'aquells llocs que literalment es buiden un cop la bonança meteorològica ha deixat pas a climes menys agraïts, com és el cas de Portbou. Visitar en aquesta època de l'any municipis com aquesta població fronterera de l'Alt Empordà pot arribar a ser tota una experiència. Acostar-se al monument a Walter Benjamin mentre les ratxes de vent escombren el mar i les onades castiguen els penya segats, fa que la visita adquireixi una aurèola difícil d'assolir durant els mesos d'estiu. I enfilar-se als colls dels Belitres o del Frare -molt recomanable visitar-ne els búnquers que ens recorden un passat tan fosc com proper- pot suposar un apassionant cara a cara amb la tramuntana en el seu estat més desbocat. Quan estudiava Literatura a l'institut em van ensenyar que el romanticisme era això, ni més ni menys.

50 anys de "Days of Future Passed"


Poques bandes han fet amb tan sols dos àlbums un salt tan gran com el que van realitzar The Moody Blues a "Days of Future Passed" (1967). El seu segon disc, la seva primera obra conceptual i un plàstic que molts situen com a punt de partida de gèneres i etiquetes com el rock progressiu o el rock simfònic. I tot un trencament amb les essències beat que fins aleshores havien definit la banda de Birmingham -el seu debut, "The Magnificient Moodies" (1965), semblava de la nit al dia l'obra d'un grup totalment diferent-. Enregistrat als estudis de Decca i produït per Tony Clark"Days of Future Passed" va unir els components de The Moody Blues amb els de la London Festival Orchestra -conduïda per Peter Knight- i va suposar un dels primers repertoris originals pensats per a fondre les formes del rock amb les de la música clàssica. L'àlbum es repartia en set parts que representaven els diferents moments del dia amb peces com "Lunch Break: Peak Hour", "Forever Afternoon" (editada com a single amb el títol de "Tuesday Afternoon") o l'eterna "Nights in White Satin". Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

dijous, 9 de novembre de 2017

Recomanació: Al Ras Festival 2017


Torna per setzè any consecutiu la que ja es pot considerar com a cita de referència a casa nostra de la música bluegrass. El festival AL RAS desembarcarà a partir d'avui mateix i fins el proper dissabte, 11 de novembre, a La Sonora de Gràcia, el Centre Cívic La Sedeta i el Mercat Vell de Mollet del Vallès. Al seu cartell hi figuren enguany dos referents contemporanis de la música nord-americana d'arrels com són Michael J. Miles i Jake Schepps, a més de valors autòctons com Lluís Gómez, Toni Giménez o els sempre oportuns Booty Hunters, així com els donostiarres Howdy. Tota la informació aquí.

8 de novembre a Granollers


La plaça de la Porxada de Granollers ahir a la tarda, plena de gom a gom de gent reclamant l'alliberament dels presos polítics i el retorn a la normalitat democràtica de les institucions catalanes. Dignitat i democràcia, ni més ni menys.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Aturada general 8 de novembre


Un servidor ha decidit sumar-se a l'aturada general convocada aquest dimecres, 8 de novembre, en defensa de les institucions catalanes i per a reclamar l'alliberament dels presos polítics. Per tant, la present serà l'única actualització d'aquest blog durant el dia d'avui.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Guitarra, baix i bateria: temporada 2017/18

Fats Domino.
La setmana passada va començar una nova temporada de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Enguany el programa s'emetrà en directe cada dijous a partir de les 20h, i en poques setmanes hi estrenarà un servidor una secció conjunta amb Laura Peña. De moment, poden escoltar aquí un primer programa on van sonar entre d'altres The Clash, Fats Domino, Los Imposibles, Brighton 64 i Tom Petty.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Recomanació: Chuck Prophet a la sala Be Good


Ja vaig enumerar al seu moment les bondats del darrer disc de Chuck Prophet, "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017). També he parlat en alguna ocasió sobre les bones maneres que el californià destil·la quan s'enfila a un escenari. El cas és que Prophet presentarà l'àlbum en qüestió en directe a la barcelonina sala Be Good el proper divendres, 10 de novembre (21h.), una cita amb tota una figura del rock d'arrels nord-americanes que es preveu tan intensa com memorable. Obrirà la nit Curse of Lono, un combo londinenc dedicat a explorar les essències més nocturnes i gòtiques del so Americana. Més informació i entrades aquí.

diumenge, 5 de novembre de 2017

"The Miracle Boy" a Filmin


Dies enrere em referia a l'estrena de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero sobre la figura i l'obra d'Steven Munar, en el marc de l'In-Edit. Una producció de La Produktiva i un projecte del qual vaig tenir l'honor i el plaer de formar part. Si es van perdre l'estrena, sàpiguen que des d'ara mateix poden visionar el documental a través de la plataforma Filmin. No se'l perdin.

dissabte, 4 de novembre de 2017

40 anys de "Rocket to Russia"


No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Rocket to Russia" (1977) com el millor disc de Ramones. L'afirmació és tan discutible com qualsevol altra, i més tenint en compte que el tercer àlbum dels de Queens seguia els mateixos patrons definits als dos plàstics anteriors -el seminal debut homònim (1976) i "Leave Home" (1977)-. Però el que no es pot negar és la presència d'algunes de les peces més icòniques del cançoner ramonià, com és el cas de "Rockaway Beach", "Teenage Lobotomy", "Here Today, Gone Tomorrow", "We're a Happy Family" o l'eterna "Sheena Is a Punk Rocker" -a més de les celebrades revisions de "Surfin' Bird" i "Do You Wanna Dance?", originals dels Trashmen i Bobby Freeman respectivament-. El títol del disc feia referència a l'animadversió que sentia Johnny Ramone envers la Unió Soviètica, i la fotografia de la caràtula mostrava la banda al carreró situat just al darrere del CBGB. Cal destacar també que aquest va ser l'últim àlbum enregistrat per la formació original de Ramones: Tommy Ramone, bateria del grup i coproductor del disc juntament amb Tony Bongiovi, va abandonar el grup poc després que aquest veiés la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

divendres, 3 de novembre de 2017

L.A. Witch


El debut homònim (2017) del trio californià L.A. Witch es troba ben bé al punt central de la línia imaginària que enllaça The Cramps amb Mazzy Star. Les seves cançons evoquen suor, fum, vici i litres de bourbon despatxats en algun antre subterrani, però també tenen gust d'asfalt, benzina i carreteres envoltades de paisatges desèrtics. Descobreixin-les a Bandcamp.

Perifèries a l'In-Edit

Un moment de la jornada Sala de Mezclas d'In-Edit, ahir a la seu de la SGAE.
Ahir vaig assistir a la segona edició de Sala de Mezclas, la jornada professional organitzada per In-Edit amb l'objectiu de donar cabuda a disciplines diverses, fomentar l'intercanvi de coneixement i servir com a altaveu a projectes culturals aliens a la majoria de radars. Per exemple, al llarg del matí es van presentar a la seu barcelonina de la SGAE festivals com Elixir, Eufònic o Embarrat, així com l'associació cultural Konvent Puntzero. Plataformes que aposten per l'art emergent en les seves diferents formes i disciplines, i que es troben situats a la perifèria tant a nivell de continguts -tots ells defugen el que coneixem com a mainstream- com geogràfic. Elixir té lloc a Terrasa, Eufònic a les Terres de l'Ebres, Embarrat a Tàrrega i el Konvent es troba situat a les rodalies de Berga. Parlem doncs de quatre projectes singulars i allunyats geogràficament de la ciutat de Barcelona, que descentralitzen per tant el mapa cultural català i fan de les seves respectives ubicacions part de les seves identitats. Tots ells van interactuar en el marc de mash-ups a dues bandes i d'una taula rodona final on cadascú va poder-hi dir la seva. I de tot el que es va poder escoltar, que va ser molt i d'allò més interessant, em quedo personalment amb dos conceptes. El primer, una afirmació de Pep Espelt (Konvent Puntzero) en referència a una programació que defuig la comoditat i aposta per propostes no sempre en consonància amb els gustos del públic generalista: "O bé fem festes majors, o bé fem art. Jo vaig triar l'art". El segon concepte, una idea que va deixar anar Rosa Boladeras (Elixir) per a explicar com el festival que dirigeix gestiona l'aportació pública amb què el finança l'Ajuntament de Terrassa: "Tornem a la gent els impostos que ha pagat amb forma de poesia". No em diguin que no sona bé.

dijous, 2 de novembre de 2017

#HolaDictadura (2)



Fins avui Espanya era l'únic país europeu on s'havia afusellat un president escollit democràticament. Des d'avui és també l'únic país europeu on s'ha empresonat un govern sencer escollit democràticament.

50 anys de "Disraeli Gears"


"Disraeli Gears" (1967) va ser el segon disc de Cream, i l'àlbum on el power trio britànic va acabar de definir un discurs que superava els paràmetres del blues-rock per a abraçar la psicodèlia i posar les bases de gèneres com el rock dur. Va suposar també la unió de Jack Bruce (baix), Eric Clapton (guitarra) i Ginger Baker (bateria) amb el productor Felix Pappalardi, que continuaria treballant amb la banda fins al moment de la seva dissolució. I va servir a Clapton, ja consagrat com un dels grans guitarristes de la seva generació, per a destapar-se definitivament com a vocalista en peces com "Strange Brew" o "Sunshine of Your Love", on a més va signar un dels riffs més icònics de la història de la guitarra elèctrica. Tant l'una com l'altra van veure la llum en forma de singles i van contribuir a la popularització en ambdós costats de l'Atlàntic d'un àlbum on també figuraven títols tan destacables com "World of Pain", "We're Going Wrong" o "Tales of Brave Ulysses". Arguments de pes que van consolidar Cream com un fenomen global i "Disraeli Gears" com un dels plàstics més influents de la segona meitat dels 60. Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Aquell blues interior

Taj Mahal.
"Quan tenia 16 o 17 anys sortia amb una noia de Mississippi. Era una relació molt innocent, anàvem al cinema i jo l'acompanyava a casa. De cop i volta, una vegada em va dir 'Saps què, no penso casar-me amb tu'. Jo ni tan sols m'ho havia plantejat, i li vaig fer repetir. Ella va dir 'Ja m'has sentit! No em casaré amb tu'. Li vaig preguntar per què, i em va dir 'Perquè seràs un bluesman i mai estaràs a casa'. Se n'havia adonat, el que jo era per dins era aquell blues". Taj Mahal en una entrevista amb el periodista Michael Simmons que publica Mojo a la seva edició de novembre. Un repàs llampec però exhaustiu a la vida i l'obra d'un dels grans renovadors del blues, amb tota una colla d'anècdotes que val la pena llegir.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Robert Johnson - "Cross Road Blues" (1937)

Il·lustració: "27 (Twenty-Seven): Crossroad Blues" (Image Comics).
La seva lletra no conté cap referència diabòlica, ni tan sols s'hi relata cap mena de pacte o transacció amb el maligne, però "Cross Road Blues" és universalment considerada com la cançó on Robert Johnson relata la seva hipotètica trobada amb el diable en una cruïlla de camins -segons la llegenda, el bluesman hauria lliurat l'ànima a Satanàs a canvi de veure augmentades les seves habilitats com a guitarrista-. La peça en qüestió, enregistrada el mes de novembre de 1936 en un hotel de San Antonio, Texas, i publicada per Vocalion el maig de l'any següent, ha esdevingut amb el temps un dels pilars de la música blues. I el seu rerefons la converteix en boníssima candidata per a amenitzar una nit de Halloween com la d'avui. Encadenin-la amb la més explícita "Me and the Devil Blues" del mateix Johnson i passin una nit de por en el millor dels sentits.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Lukas Nelson & Promise Of The Real

Lukas Nelson.
No deu resultar gens fàcil ser el fill d'una icona com Willie Nelson. Menys encara si el que un desitja en aquesta vida no és viure de renda sinó ser escoltat com qualsevol altre fill de veí que hagi agafat una guitarra i s'hagi posat a fer cançons. Lukas Nelson porta més de deu anys i un total de quatre àlbums dedicat a aquest noble art, sempre marcant distàncies amb l'herència paterna però des d'un background on l'obra del patriarca Nelson ha tingut tant de pes com les de Bob Dylan, Merle Haggard o un Neil Young que no va dubtar al seu moment en servir-se del jove Nelson i els seus Promise Of The Real com a banda d'acompanyament. La cosa els va servir com a trampolí, com a catapulta cap a un reconeixement que les seves cançons -i la seva solvència a l'hora d'interpretar-les- portaven anys reclamant a crits. Com a mostra el seu nou plàstic (2017), el primer que editen com a Lukas Nelson & Promise Of The Real des de l'experiència amb el canadenc, titulat oportunament de forma homònima i carregat de cançons que repassen de cap a peus la tradició sonora nord-americana. Country, blues, soul i rock de carretera combinats amb ofici i esmicolant tota possible comparació.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Courtney Barnett & Kurt Vile - "Lotta Sea Lice" (2017)


És curiós com dos músics de procedències i backgrounds aparentment distants poden acabar encaixant com dues peces d'un trencaclosques a l'hora de treballar plegats. Kurt Vile és nord-americà i acumula una considerable trajectòria que va tenir com a punt d'inflexió el seu breu pas per The War On Drugs. Courtney Barnett, amb tan sols un disc al seu nom, és un dels rostres més visibles i una de les apostes més fermes de l'indie australià dels darrers anys. Distàncies que s'han quedat en no res tan bon punt han sumat esforços en aquest plàstic a quatre mans. "Lotta Sea Lice" (2017) recupera l'entranyable tradició dels discos de duets però ho fa sense pretendre ser res més que un nou i notable capítol en la trajectòria d'ambdues parts. Missió que assoleix amb escreix posant sobre la taula tot allò que Vile i Barnett tenen en comú, que no és poc, i de la mà de títols com "Over Everything", "Let It Go" o "Continental Breakfast".

dissabte, 28 d’octubre de 2017

40 anys de "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols"


No deixa de resultar curiós que el disc més emblemàtic del punk britànic es publiqués justament quan l'esclat inicial d'aquell fenomen començava a anar a la baixa, un cop passat el Summer of Hate de 1977, transformat el propi punk en reclam de consum i amb el seu esperit original a punt de mutar en allò que molt oportunament s'anomenaria post-punk. Els Sex Pistols eren, havien estat i segueixen essent els abanderats per excel·lència de la causa de l'imperdible, fins al punt que els escàndols, les polèmiques i els seus problemes amb múltiples discogràfiques van retardar l'edició del seu primer i únic àlbum d'estudi. Un "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" que veia finalment la llum a través de Virgin tal dia com avui de 1977. Un any després d'haver-se començat a gestar, a pocs mesos de la gira nord-americana que suposaria el final de la banda i quan competidors com The Damned, The Clash o The Jam ja havien lliurat els seus respectius debuts en llarg. La qual cosa no va restar un sol gram de força a un plàstic que quatre dècades més tard manté intactes la seva frescor i la seva vigència. Dotze pistes entre les quals figuraven els dos singles publicats pels pistols al llarg dels mesos anteriors -"Anarchy in the UK" (1976) i "God Save the Queen" (1977)-, a més de talls tan definitius com "Holidays in the Sun", "Liar", "Bodies" o el també single "Pretty Vacant". Com a curiositat, "Never Mind the Bollocks" va veure la llum el mateix dia que Queen publicaven "News of the World", enregistrat als mateixos Wessex Studios on els Pistols havien gravat el seu disc a les ordres de Chris Thomas.

"The Miracle Boy"


Ahir vaig assistir a la primera projecció de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero (La Produktiva) centrat en la figura i l'obra d'aquest gran artesà de la cançó pop que és Steven Munar. Des dels seus inicis amb The Walk fins a la seva obra solista passant pels mai prou reivindicats Tea Servants. Una hora que passa volant i tot un seguit de testimonis que van del propi Munar a alguns dels noms més destacats del periodisme musical d'aquest país -i entre els quals vaig tenir l'honor i el plaer de figurar-. El documental es va projectar al Centre Cívic La Sedeta en el marc de l'In-Edit, i la seva estrena oficial tindrà lloc el proper 1 de novembre al cinema Aribau Club també dins de la programació del mateix festival. Si ja coneixen l'obra d'Steven Munar, de ben segur no se'l voldran perdre. Si no la coneixen, "The Miracle Boy" és un molt bon punt de partida. Tota la informació aquí.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Gregg Allman - "Southern Blood" (2017)


S'ha dit i s'ha escrit que Gregg Allman va enregistrar aquest disc conscient que seria l'últim. I si bé és cert que la seva salut portava anys complicant-se per moments, també ho és que "Southern Blood" (2017), publicat finalment a títol pòstum, no sona a obra de comiat ni desprèn l'aurèola de mortalitat de les últimes obres de Leonard Cohen o David Bowie. Ens trobem davant d'un treball de maduresa en el millor dels sentits, tota una col·lecció de talls compostos per gegants com Dylan, Willie Dixon o Tim Buckley que Allman -autor únicament de l'inicial "My Only True Friend"- interpreta des de l'ofici i la passió que sempre l'han caracteritzat. Que no és dir poc.

dijous, 26 d’octubre de 2017

"Ain't That a Shame" segons Cheap Trick


"Ain't That a Shame" va ser un dels grans èxits del recentment desaparegut Fats Domino i una de les múltiples mostres del brillant tàndem compositiu que el de New Orleans formava amb el seu amic i veí Dave Bartholomew. No seré jo qui discuteixi que la versió original era simplement insuperable, però malgrat tot sempre he sentit debilitat per la lectura en directe que en van fer Cheap Trick al seu moment. La bateria introductòria, la intensitat creixent, la veu lasciva de Robin Zander, l'equació gairebé perfecta entre rhythm & blues i power pop. Escoltin-la a tot volum al canònic "At Budokan" (1978).

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Fats Domino (1928-2017)

FATS DOMINO
(1928-2017)

M'he assabentat de la mort de Fats Domino mentre sonava de fons un recopilatori de la Trojan dedicat a les arrels d'aquella forma musical jamaicana que s'acabaria anomenant ska. Arrels entre les quals figuraven estils caribenys com el mento o el calipso però també el rhythm & blues que venia dels Estats Units, especialment el d'estats del sud com Louisiana. Domino n'era un dels màxims exponents. Un tòtem indiscutible de la música de New Orleans, un dels primers artistes de rhythm & blues que van aconseguir arribar de forma massiva al públic blanc i un dels grans protagonistes de la transició cap al rock'n'roll, gènere del qual esdevindria figura capital i pilar fundacional: el seu "The Fat Man" (1950) n'és considerat una de les primeres mostres gravades. Peces com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'", "Blue Monday" o "I'm Gonna Be a Wheel Someday" -totes elles compostes al costat del mai prou reivindicat Dave Bartholomew- esdevindrien de forma gairebé immediata estàndards que acabarien adaptant artistes de tota mena de gèneres i procedències, i la seva influència abraça pràcticament tota la música enregistrada durant les passades sis dècades tant a la desembocadura del Mississippi com en tants altres punts calents de la galàxia rock'n'roll: escoltin la línia de piano de "Lady Madonna" i preguntin-se en qui pensava Paul McCartney quan la va compondre (sí, ho han endevinat).

Mojo: Neu Decade


Mojo s'apunta a la commemoració del 40è aniversari del "Heroes" (1977) de Bowie dedicant al Duc Blanc la portada de la seva edició de novembre i confeccionant un extens dossier centrat en la seva etapa berlinesa. La cirereta del pastís és "Neu Decade" (2017), un disc compacte que es presenta textualment com una selecció de música europea enregistrada entre els anys 1970 i 1979. A la pràctica suposa tota una immersió en l'univers krautrock de la mà de noms com Amon Düül I, Can, Roedelius o Michael Rother. Una quinzena de talls que van de les estructures progressives a l'experimentació electrònica que tant va influir a Bowie a l'hora d'elaborar el que es coneix com a Berlin Trilogy.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Consistència, estabilitat i 100 cançons

Van Morrison.
És de sobra conegut el mal caràcter que pot arribar a gastar Van Morrison, així com la seva animadversió envers les entrevistes. No acostuma a concedir-ne, però quan ho fa solen ser dignes de llegir-se (o escoltar-se) amb atenció. El periodista David Cavanagh va poder parlar recentment amb el de Belfast amb motiu de l'edició del seu nou àlbum, "Roll with the Punches" (2017). Una conversa que recollia la revista Uncut a la seva edició d'octubre i on l'autor de "Gloria" parla d'aquest darrer treball, d'algunes de les seves obres clàssiques, de la mandra que li arriba a fer actualment tot el procés que implica l'enregistrament d'un disc, i de la seva relació amb diversos excomponents de la seva banda d'acompanyament. Pel camí, és clar, deixa anar autèntiques mostres de saviesa pròpies de qui porta més de mig segle dedicant-se a l'art de viure de la música: "Això és un ofici, i com a tal funciona d'una manera determinada. Pregunta-ho a qualsevol que tingui una banda. Necessites consistència i estabilitat. Alguna gent sembla estar vivint una mena de fantasia, però (si et dediques a aquest ofici) no pots fer-ho de forma selectiva i dir quines feines vols fer i quines no. (...) L'estabilitat és el primer que necessites en una banda. Qualsevol banda en la qual he estat ha hagut de ser estable i conèixer 100 cançons. Si no són estables i no coneixen 100 cançons, no són una banda".

Estrena de "The Miracle Boy"



"The Miracle Boy" (2017) és el primer documental sobre la figura, l'obra i la trajectòria d'Steven Munar. El dirigeix Nando Caballero, compta amb el segell de qualitat de La Produktiva Films i s'estrenarà aquesta setmana en el marc de l'In-Edit. No s'ho perdin.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Ricky Gil: "La necessitat d'expressar-se pot esdevenir una forma de vida"



Brighton 64 acaben de publicar el seu primer àlbum doble, "El tren de la bruja" (2017, BCore). La setmana passada vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ricky Gil, una entrevista que avui publica El 9 Nou (edició Vallès Oriental) i que podran trobar als quioscos fins dijous.

George Young (1946-2017)

GEORGE YOUNG
(1946-2017)

Com tanta gent, vaig veure per primer cop el nom de George Young als crèdits dels múltiples discos que va produir per AC/DC, la formació on militaven els seus germans Malcolm i Angus. Amb el temps arribaria a descobrir els Easybeats, la seva pròpia banda i un dels grans exponents de la beat durant la dècada dels 60. Primer va ser "Friday on My Mind", la peça amb què havien situat Austràlia al mapa pop internacional l'any 1965 i sens dubte la seva composició més reconeguda encara a data d'avui. La qual cosa sol deixar en un injust segon pla talls tan notables com "It's So Easy", "She's So Fine", "She Said Alright" o "You Can't Do That". M'assabento de la seva mort després d'un cap de setmana en què m'he dedicat a recuperar part de la discografia d'AC/DC que ell va produir al costat de Harry Vanda. En pau descansi.

Homenatge de Dylan a Tom Petty


Emotiu homenatge, el que Bob Dylan va fer a Tom Petty en una actuació recent a Colorado. El de Minnesota podria haver escollit qualsevol de les peces que van enregistrar plegats als Traveling Wilburys, però va optar per un dels grans èxits que el de Florida havia signat amb el seu nom. Un "Learning to Fly" que Dylan va portar al seu terreny però a la vegada va interpretar d'una manera molt més reconeixible que molts dels seus propis clàssics. Ho recull Rolling Stone a la seva edició digital.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

If you tolerate this, your children will be next


Malauradament, vivim un moment molt idoni per a recordar aquesta cançó:

The future teaches you to be alone
The present to be afraid and cold
So if I can shoot rabbits
Then I can shoot fascists

Bullets for your brain today
But we'll forget it all again
Monuments put from pen to paper
Turns me into a gutless wonder

IF YOU TOLERATE THIS YOUR CHILDREN WILL BE NEXT

(Manic Street Preachers)

Totalitarisme

Torna el totalitarisme (si és que mai ha marxat). Aquest cop amb forma de 155.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Primavera Club 2017

Arrow de Wilde (Starcrawler).
PRIMAVERA CLUB 2017
Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona
20 d'octubre de 2017

El sorollisme i la densitat doom dels britànics Sex Swing; el punk rock de factura sleazy dels californians Starcrawler -amb una vocalista, Arrow de Wilde, que es mou per l'escenari destil·lant perill a la manera d'Iggy Pop o Texas Terri-; el rock d'arrels vigorós i alhora dinàmic dels virginians Gold Connections; i l'indie pop de factura urgent i acabats immediats dels londinencs Girl Ray. Quatre de les múltiples postals que va deixar la primera jornada d'un festival, Primavera Club, que un any més s'ha mantingut ferm en la seva aposta per les veus i els discursos emergents. Quedin-se vostès amb tots aquests noms: és possible que alguns d'ells acabin deixant empremta en un futur no gaire llunyà.

Sex Swing.

Starcrawler.

Gold Connections.

Girl Ray.