divendres, 30 de juny de 2017

Copes, discoteques, entrades de cinema i la rebaixa de l'IVA cultural

A veure si ho he entès bé. Amb la rebaixa de l'IVA cultural resultarà més barat prendre's una copa en una discoteca però anar al cinema seguirà costant el mateix. Definitivament vivim en un país de bàrbars, i el pitjor és que alguns semblen estar-ne ben orgullosos.

20 anys de "The Fat of the Land"


Dues dècades fa avui que va veure la llum un dels artefactes electrònics més explosius de la dècada dels 90, l'obra mestra a partir de la qual es mesura encara en l'actualitat la trajectòria dels seus autors, i un dels plàstics més trencadors i a la vegada aclamats del seu temps. Quan The Prodigy van lliurar al món "The Fat of the Land" (1997) ja eren un nom de pes a l'òrbita electrònica i havien arribat a irrompre a les llistes d'èxits amb singles com "Out of Space" (1992), però va ser aquell tercer llarga durada el que va acabar de definir el seu so i va situar els de Braintree a l'avantguarda d'allò que es va anomenar big beat.

Amb "The Fat of the Land" deixaven The Prodigy en un segon pla les reminiscències de l'acid house i la cultura rave dels seus treballs anteriors per a adoptar un discurs més distintiu i a la vegada heterogeni, proper en ocasions a gèneres com el hip hop o els corrents industrials però sense oblidar-se mai de la pista de ball, i líricament molt influït pel punk. No era gratuït doncs el canvi d'imatge que van experimentar els components del grup gairebé de la nit al dia: la seva estètica baggy va deixar pas a un look novament hereu del punk, amb el vocalista i frontman Keith Flint reconvertit de cop i volta en una mena de Johnny Rotten 2.0.

"The Fat of the Land" era l'àlbum dels singles "Firestarter" i "Breathe" -personalment m'agrada destacar també la frenètica lectura del "Fuel My Fire" d'L7-, el plàstic que obriria a una colla de ravers de l'àrea metropolitana de Londres les portes de festivals com Lollapalooza i de passada els convertiria en estrelles del rock amb totes les lletres -mai oblidaré la imatge de Flint i Liam Howlett encapçalant la portada de l'edició britànica de Kerrang! poques setmanes després d'editar-se "The Fat..."-, però sobretot el disc d'"Smatch My Bitch Up". El trencapistes per excel·lència de The Prodigy i també l'origen d'una polèmica -motivada pel títol de la cançó- que tan sols va contribuir a fer més viral la peça en qüestió.

Precisament, la polèmica i la provocació van ser dues de les constants que van acompanyar The Prodigy durant la recta final dels anys 90. Si Flint es perfilava visual i líricament com el Rotten de la seva generació, The Prodigy podien ser perfectament els Sex Pistols del final de segle. I si "The Fat of the Land" s'editava l'any en què es commemorava el vintè aniversari de l'estiu punk del 77, no resulta gens agosarat afirmar que passades dues dècades més són Sleaford Mods qui d'alguna manera ha recollit el testimoni de The Prodigy. Ni assenyalar que el duet de Nottingham participa a "The Day Is My Enemy" (2015), l'últim disc a data d'avui de Howlett i companyia. Tota una prova de vida d'uns veterans que un dia van ser visionaris, i el potent reclam que els portarà la setmana vinent als nostres escenaris en el marc del festival Cruïlla BCN. No s'ho perdin.

dijous, 29 de juny de 2017

De capellans i barbaritats

Quan escolto capellans dient barbaritats com "La homosexualidad es un pecado gravísimo", recordo una frase del gran Pepe Rubianes: "Menos rezar y más follar".

Portar el temps

The Slits (Viv Albertine, primera per l'esquerra).
"Darrerament ningú s'atreveix a accelerar ni alentir els temps, a introduir ritmes nous i donar-los la volta, o a cantar una mica fora de to; tothom prova desesperadament de ser un bon músic, que és exactament el contrari del que nosaltres volíem assolir quan vam començar el grup. A mi em costa portar el temps correcte, però quina mena d'ésser humà seria capaç de seguir un temps metronòmic? No em sembla natural. (...) No entenc per què saber portar el temps es considera una qualitat tan essencial en la música occidental. Els bateristes africans no toquen una peça sencera a la mateixa velocitat, l'acceleren i l'alenteixen en funció dels seus estats d'ànim, i el mateix passa amb la música índia. És com si t'obliguessin a mantenir la mateixa velocitat i el mateix ritme al llarg de tot l'acte sexual".

Viv Albertine (The Slits), en un altre fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama).

dimecres, 28 de juny de 2017

Tammy Rogers


Un d'aquells noms que figuren en incomptables discos que molts hem escoltat i apreciat, però que malgrat tot no deixen de ser il·lustres actors secundaris en la immensitat del negoci musical. Tammy Rogers és una compositora, vocalista i violinista de Tennessee que ha participat com a músic de sessió en àlbums de gent com Jim Lauderdale, The Jayhawks, Peter Case, Rosie Flores, Victoria Williams o, sobretot, Buddy Miller. També és membre del grup de bluegrass The SteelDrivers, i durant els anys 90 va lliurar una sèrie de discos al seu nom que haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor del country alternatiu i el so Americana en general. Aquests dies he estat recuperant el tercer, "The Speed of Love" (1999).

Brighton 64 al Black Fest

BRIGHTON 64
Black Fest @ Parc Jaume Balmes, Vic
27 de juny de 2017

Concert molt especial, el que Brighton 64 oferien ahir a Vic en el marc del Black Fest. Motius logístics van propiciar el retorn per una sola nit de la formació més clàssica de la banda, la que conformen els germans Ricky i Albert Gil a la veu, el baix i la guitarra respectivament, Jordi Fontich als teclats, i Tino Peralbo a la bateria. Aquest últim havia abandonat la formació tres anys enrere, però es va reunir amb els seus excompanys en un passi que va repassar bona part del catàleg dels barcelonins, de "La calle 46" a "Soy un  tanto antiguo", de "La próxima vez" a "Quan baixis de l'avió", de "Conflicto con tu ayer" a "Banderas blancas", de "Ponte en marcha para mi" a "Solo hasta el final", passant per "Palabras con sabor", "Barcelona Blues", "El mejor cocktail", "Igual, nos da igual" o "La Casa de la Bomba", que van augmentar amb una cita a Carl Perkins ("Blue Suede Shoes") i la traca final d'"Haz el amor". El mes de setembre tornaran a Vic, aquest cop amb Eric Herrera novament a la bateria i nou disc sota el braç. Un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquell mateix mes a través de BCore i que presentaran al Mercat de Música Viva.

dimarts, 27 de juny de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 156

Dan Auerbach.
Ja poden escoltar l'últim programa de la temporada de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Ens acompanyen Brighton 64, Playfair, Havanera Surf, The Dandy Warhols, The Brian Jonestown Massacre, Dan Auerbach, The Verve, Royal Blood, Ryan Adams, Grushenka, Super Parkers i Javier Sun. I parlem del documental "Dig!" (Ondi Timoner, 2004), de la pel·lícula "Kill Your Friends" (Owen Harris, 2015) i dels festivals Cruïlla Barcelona i Parc de la Linera. Com sol dir-se en aquests casos, una hora no dóna per més. Poden comprovar-ho vostès mateixos al podcast.

Black Fanegas - "El bosc de Weidenfeller" (2017)


El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.

“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).

Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.


Originalment publicat a B-Magazine.

Havaneres a ritme de surf


Els ha passat mai pel cap la forma de maridar dos gèneres musicals tan estiuencs però geogràficament distants com són les havaneres catalanes i el surf rock de la costa californiana? Doncs un quartet vallesà ha provat de fer l’experiment i se n’ha sortit amb molt bona nota. Havanera Surf, s’ha batejat el projecte, i al seu repertori s’hi troben estàndards de la música marinera com “El meu avi”, “La gavina” o “La bella Lola” interpretades com si es tractés de composicions originals de Dick Dale, els Ventures, els Surfaris o els Chantays. El seu ep de debut, “Clàssics, vol. 1”, va veure la llum ara fa un any, però amb un nou estiu tot just acabat d’encetar és moment de redescobrir-lo i deixar-se refrescar per les seves melodies. Poden fer-ho a Bandcamp.

"Despacito" per Fito Páez


Per norma general una cançó no és bona ni dolenta. És l’aproximació a la mateixa i la intencionalitat de qui la interpreta allò que li atorga valor. “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump, és un exponent més d’allò que des de fa dècades mal anomenem música llatina. Un de tants productes manufacturats ideals per a vendre com xurros a un públic no melòman. El hit que satisfarà durant una temporada els instints més primaris de tots aquells orangutans que no busquen en la música un catalitzador d’emocions sinó una eina per a destrossar estèreos i cridar l’atenció quan desfilen a bord d’aquells monuments al mal gust que han esdevingut els seus respectius automòbils. Música, en definitiva, per a gent a qui no agrada la música. Això és “Despacito”, l’èxit de Luis Fonsi que ha batut rècords fins i tot a l’Amèrica de Trump. Però és que si agafem aquesta mateixa cançó i la posem en mans, per exemple, de Fito Páez, aleshores la cosa canvia completament i esdevé la delícia que poden escoltar vostès en aquest enllaç. Ara sí, música en majúscules i amb totes les conseqüències.

dilluns, 26 de juny de 2017

Les confessions de Viv Albertine

Viv Albertine.
De vegades el millor d’una autobiografia no són els detalls propis de la vida del seu autor, sinó la manera com aquests n’expliquen el context. Llegir les memòries de Viv Albertine, per exemple, no tan sols resulta un recorregut tan amè com apassionant per la trajectòria vital i artística de qui va ser guitarrista de The Slits. També és un passeig per la Londres de la passada meitat de segle i, en conseqüència, per escenes i microescenes com la contracultura de Ladbroke Grove, els squats del West End o, és clar, el punk -i el post-punk-.

A “Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music” (2014, publicat recentment en castellà per Anagrama amb el títol de “Ropa Música Chicos”), Albertine reflexiona sobre el fet de voler-se dedicar a la música sense tenir-ne coneixements, i sobre el fet de fer-se una identitat pròpia en clau femenina en un món tan masculí com era el del rock dels 70. Explica els seus viatges per Europa, les seves experiències amb les drogues i la seva relació amb icones com Sid Vicious, Johnny Rotten, Mick Jones o Don Cherry. Secundaris de pes en unes memòries que s’han definit com un dels grans llibres sobre el punk, però en realitat van molt més enllà.


Originalment publicat a B-Magazine.

Els anys de transició de Fleetwood Mac


Estic immers aquests dies en la que possiblement sigui l'etapa menys publicitada de Fleetwood Mac, que a la vegada suposa un dels períodes més interessants i creativament fèrtils d'una trajectòria impossible com poques a nivell de canvis de formació i cops de timó estilístics. Els quatre o cinc anys de transició que separen (o més ben dit enllacen) l'etapa de Peter Green de la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Quatre o cinc anys, no acabo de tenir-ho del tot clar, perquè Green va abandonar la banda la primavera de 1970 però costa de dir si el capítol que ens ocupa comença amb la seva marxa, amb la de Jeremy Spencer -qui encara va tenir temps d'enregistar l'àlbum "Kiln House" (1970) abans d'entrar a la secta Nens de Déu i desaparèixer literalment del mapa- o bé amb l'arribada de Bob Welch, que va coincidir amb l'entrada definitiva de Christine McVie com a component oficial del grup i la conseqüent edició de "Future Games" (1971).

Personalment m'inclino per fixar l'inici del període en qüestió al moment en què s'edita aquest darrer plàstic. I no tan sols per les respectives incorporacions de Welch i McVie a les files de la banda, sinó sobretot per una mutació sonora que malgrat els repunts psicodèlics deixa definitivament enrere els vells Fleetwood Mac i posa les bases de tot el que vindria a continuació. Es tracta del primer disc on els britànics marquen obertament distàncies amb el blues dels seus inicis per a incorporar patrons propis del pop i el soft rock que a partir d'aquell moment serien les seves raons de ser. L'expulsió de Danny Kirwan durant la gira de presentació del posterior "Bare Trees" (1972), les constants entrades i sortides de components, i la reubicació de la banda als Estats Units acabarien de definir un període que es tanca amb "Heroes Are Hard to Find" (1974). El primer àlbum del grup enregistrat en territori nord-americà i l'últim amb Welch a bord. El fitxatge de Nicks i Buckingham i l'edició de "Fleetwood Mac" (1975) encetarien ja l'última etapa del grup, la que arriba fins als nostres dies i es pot considerar com la més mastodòntica en tots els sentits.

Aquells anys de transició sempre m'han semblat fascinants per trobar-se entre dos extrems que l'imaginari popular sembla considerar irreconciliables: tots els fans de Fleetwood Mac són capaços de decantar-se entre Peter Green o entre Buckingham/Nicks si se'ls obliga a triar, però rarament escoltaran ningú que aposti pels Mac de Bob Welch. Uns Mac que probablement no tenien la màgia ni l'autenticitat dels seus predecessors, encara menys el ganxo melòdic (i comercial) que assoliria la formació amb l'entrada de Buckingham i Nicks, però van traçar (i sostenir) un pont que pocs s'haurien pogut ni tan sols imaginar: si els dos 'extrems' de Fleetwood Mac són a la pràctica dues bandes totalment diferents, els discos editats entre 1971 i 1974 ajuden a entendre per què porten el mateix nom. De tots ells i a títol personal em quedo sobretot amb "Bare Trees", majestuosa i mai prou valorada col·lecció de cançons que haurien merescut una sort millor, embolcallades amb una misteriosa caràtula -una fotografia d'uns arbres sense fulles, gairebé engolits per la boirina hivernal, obra del mateix John McVie- que podria ser perfectament la metàfora visual de l'etapa menys reivindicada però també més prolífica de Fleetwood Mac.

diumenge, 25 de juny de 2017

50 anys d'"All You Need Is Love"


Avui fa 50 anys que es va emetre Our World, el primer programa de televisió via satèl·lit d'abast internacional. Dues hores i mitja durant les quals diversos artistes de 19 països diferents es van anar succeint a la pantalla en representació dels seus respectius estats. Entre els noms més destacats s'hi trobaven Maria Callas, Pablo Picasso i els Beatles, que van estrenar el que esdevindria un dels seus títols més universals. Un "All You Need Is Love" que John Lennon havia compost expressament per a l'ocasió i que els Fab Four van interpretar en directe als estudis Abbey Road -part de la base instrumental s'havia enregistrat prèviament-, acompanyats per una orquestra i envoltats d'amics i coneguts com Mick Jagger, Keith Richards, Keith Moon, Marianne Faithfull, Eric Clapton o Graham Nash, que van cantar a l'uníson la famosa tornada de la cançó. L'experiència va resultar tan satisfactòria que la banda no va dubtar en editar la peça en qüestió com a single -es va posar a la venda el 7 de juliol d'aquell mateix 1967 amb "Baby, You're a Rich Man" a la cara b-. El seu missatge positiu va fer d'"All You Need Is Love" un dels grans himnes del Summer of Love i un dels càntics pacifistes per excel·lència de les passades cinc dècades. Pel que fa a l'actuació dels Beatles a Our World, va esdevenir de bon principi una icona audiovisual de la segona meitat dels 60, i encara a data d'avui la seva popularitat és tal que ha arribat a eclipsar tota la resta del programa.

dissabte, 24 de juny de 2017

Cor Blanc


Cor Blanc ha estat sens dubte una de les grans sorpreses d'aquesta temporada. Un duet barceloní que ha evolucionat del folk amb acabats digitals cap a un pop oníric i en ocasions ballable. El seu darrer single es titula "Alice", i suposa el seu debut a l'escuderia Luup Records (Museless, PAVVLA...). Poden veure'n el videoclip -amb imatges del film de culte "Valerie and Her Week of Wonders" (1970)- aquí.

El Petit de Cal Eril - "El Salt"

No és cap secret que la gira de presentació "La força" (2016, Bankrobber) està essent una de les més intenses d'El Petit de Cal Eril. Precisament, el nou videoclip de l'alter ego de Joan Pons el mostra a ell i a la banda que l'acompanya en acció a l'escenari. Es tracta d'"El Salt", una de les peces que integren l'àlbum en qüestió, i poden veure'l aquí.

divendres, 23 de juny de 2017

Pooka


Pooka és una de les diverses variacions del terme púca, que en irlandès significa esperit i que a la vegada identifica una criatura fantàstica del folklore celta caracteritzada per les múltiples formes que pot arribar a adoptar. Pooka, la banda, era un duet de folk format a Manchester per Natasha Jones i Sharon Lewis. Com la criatura en qüestió, el seu discurs podia manifestar-se a través de múltiples formes i adoptar tota mena d'estats. Clarobscures, cristal·lines, tenyides de boirina i amb un punt de misteri, les cançons de Pooka anticipaven d'alguna manera repertoris com el d'unes Smoke Fairies. I el seu debut homònim, editat per Warner l'any 1993, és una molt bona opció per a una nit de bruixes com la d'avui. Bon solstici d'estiu a tothom.

dijous, 22 de juny de 2017

Bob Dylan - "Triplicate" (2017)


Amb Bob Dylan hi ha coses que mai s'acaben de saber del cert i ja està bé que sigui així, per allò de mantenir intacte el misteri. Per exemple, si el títol del seu darrer àlbum -"Triplicate" (2017)- fa referència al seu format de triple disc o al fet que sigui la seva tercera incursió a les aigües del totèmic i monumental Great American Songbook. Tampoc acaba de quedar clar per què ha lliurat tot d'un plegat tres plàstics que per separat haurien pogut tenir la mateixa entitat que les dues anteriors revisions d'estàndards nord-americans a mans del de Duluth -"Shadows in the Night" (2015) i "Fallen Angels" (2016)-, i que fins i tot disposen dels seus propis títols: "'Til the Sun Goes Down", "Devil Dolls" i "Comin' Home Late", respectivament.

Sigui com sigui, una de les grans novetats d'aquest "Triplicate" és precisament el fet d'haver situat d'una vegada per totes el Great American Songbook al centre del relat. Si "Shadows in the Night" era un disc de Dylan reinterpretant el cançoner de Sinatra, si "Fallen Angels" era el punt on el de Minnesota anava més enllà de la Veu per a començar a abraçar la música que dominava les ràdios nord-americanes abans de l'adveniment del rock'n'roll, "Triplicate" és el primer gran monument de l'autor de "Like a Rolling Stone" a un temps i una manera de fer les coses que el van marcar tant com els singles de Buddy Holly i les cançons de Woody Guthrie, i dels quals ell mateix havia signat l'acta de defunció definitiva reinventant les regles del joc amb àlbums com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) o "Blonde on Blonde" (1966).

Una altra novetat de "Triplicate" és que aquest cop Dylan no s'ha limitat a recuperar únicament títols més o menys obscurs o semioblidats, sinó que ha optat també per estàndards que l'aficionat mitjà reconeixerà amb facilitat. És el cas, per exemple, de "That Old Feeling", "The Best Is Yet to Come", "As Time Goes By" o "Stormy Weather": els dos primers van obtenir un ressò més que notable a mans del propi Sinatra, el tercer és universalment reconegut com el tema central de "Casablanca" (1942), i l'últim és una de les peces més populars del repertori de Billie Holiday. Va ser també Lady Day qui va gravar una de les versions més escoltades de "These Foolish Things", un dels títols que Rod Stewart va triar com a single a l'hora de lliurar, ara fa cosa d'una dècada i mitja, la seva pròpia versió del Great American Songbook.

Recuperada per Dylan, la peça no tan sols deixa en evidència la perfeccionista però insulsa aproximació d'Stewart al repertori en qüestió: també posa de manifest tot el suc que encara poden arribar a donar aquestes cançons quan un les contempla com a tals, com a cançons, i no com a intocables peces de museu. Aquest ha estat precisament un dels grans encerts de Dylan a l'hora d'acostar-se a un cançoner que li va com l'anell al dit: manipular-lo amb molta més cura de la que aplica al seu propi repertori quan el deconstrueix en directe, però sense deixar de reinterpretar-lo al seu aire. I posar-se al servei de les cançons tot deixant que siguin aquestes les que parlin a través seu, tot el contrari del que havia fet durant les passades cinc dècades.

Abans de Dylan, el més habitual era que els intèrprets pop no cantessin les seves pròpies cançons sinó aquelles que algú altre havia compost i que sovint ja s'havien interpretat anteriorment -era així com es creaven els estàndards-. Després d'ell no tan sols es va invertir aquesta tendència, sinó que es va instaurar la regla no escrita que cap nou treball d'un artista podia repetir els mateixos patrons de la seva obra anterior. Mig segle després és el propi Dylan qui ignora aquests dos principis i celebra sense reserves tot allò que ell mateix havia fet obsolet de la nit al dia. D'alguna manera, doncs, "Triplicate" tanca un cercle. El que un jove Dylan va començar a traçar quan va abandonar el Midwest en direcció a Manhattan, i que gairebé sis dècades després l'eleva a la mateixa categoria que els propis Sinatra i companyia en l'imaginari melòman dels nostres temps.

Dia de la Música 2017

Mourn.
DIA DE LA MÚSICA 2017
Fabra i Coats, Barcelona
21 de juny de 2017

Queden lluny els temps en què el Dia de la Música es podia respirar en bona part del mapa barceloní, ja fos amb actuacions en directe a molts dels seus carrers o bé amb unes Rambles atapeïdes de paradetes on les disqueries de la ciutat ofertaven sucoses delícies melòmanes a preus arreglats per a l'ocasió. Actualment la jornada segueix commemorant-se, però d'una manera més discreta i sovint gairebé a porta tancada. Per això són d'agrair iniciatives com la de la cooperativa L'Afluent, que ahir va maridar reivindicació i celebració a Fabra i Coats. La primera es va materialitzar en una taula rodona al voltant de les bones pràctiques en la indústria musical, un debat que ve de lluny i que diversos represenants del sector -músics, advocats, gestors, institucions- van abordar amb vistes a establir directrius i fulls de ruta per a millorar les condicions de treball en un marc professional que en ocasions ni tan sols es contempla com a tal. La celebració va arribar a última hora, de la mà d'un triple concert amb un cartell tan eclèctic com transversal: l'afrofunk de la guineana -establerta a Barcelona- Nakany Kanté, la sofisticació pop del crooner canadenc Sean Nicholas Savage, i l'electricitat de les barcelonines Mourn i el seu contundent rock de garatge.

dimecres, 21 de juny de 2017

Memòries de Viv Albertine

Viv Albertine.
"Escoltava molta música nova a través dels amics i sempre que sortia de casa portava un disc sota el braç. (...) El disc que portessis indicava quina mena de persona eres. Si era una raresa, la gent enrotllada et parava pel carrer per parlar-ne. (...) La música portava la Guerra del Vietnam fins a l'interior de les nostres habitacions. Les cançons que ens arribaven d'Amèrica despertaven el nostre interès en la política; eren lliçons d'història digeribles i excitants. Ens manifestàvem contra les guerres del Vietnam i Corea, debatíem sobre l'alliberament sexual, la censura i la pornografia, i llegíem llibres de Timothy Leary, Hubert Selby Jr i Marshall McLuhan perquè havíem sentit a parlar de tota aquella gent a les cançons o en entrevistes amb músics. (...) També hi havia grans revistes, com Forum, International Times, Spare Rib, Oz, Rave i Nova. Tot i que no ens podíem permetre viatjar, ens sentíem connectats amb altres països perquè les idees i els fets que hi tenien lloc ens arribaven a través de la música i de les revistes".

Viv Albertine (The Slits), en un fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). O com la música (la cultura i les arts, de fet) pot obrir portes infinites i definir el procés formatiu de qualsevol persona.

The Byrds - "Turn! Turn! Turn!" (1965)


"Turn! Turn! Turn!" (1965). El segon disc dels Byrds, i juntament amb el seu predecessor -"Mr. Tambourine Man" (1965)- un dels pilars fundacionals tant del folk-rock com de bona part del pop de guitarres que s'ha practicat durant les passades cinc dècades. La peça titular, versió marca de la casa d'un tema de Pete Seeger, és probablement el títol més universal de la discografia dels californians i també un dels singles més icònics de la història del rock. La resta del plàstic, una selecció d'originals i lectures de composicions alienes, tampoc es queda curta. "Turn! Turn! Turn!" va ser el primer disc dels Byrds que mai vaig arribar a tenir, i la connexió amb el discurs de la banda va ser immediata. El vaig adquirir tal dia com avui de fa molts anys, després de localitzar-lo en una paradeta situada en algun lloc de les Rambles. Eren els dies en què al carrer Tallers hi havia encara més disqueries que no pas botigues de roba, i cada 21 de juny bona part d'aquests establiments s'instal·laven a les Rambles amb motiu del Dia de la Música. Els dies en què Barcelona celebrava l'arribada de l'estiu amb música en uns carrers que des d'aleshores s'han tornat més silenciosos i també una mica més grisos. No cal desesperar-se: espais com Fabra i Coats acolliran al llarg d'avui activitats commemoratives de la jornada melòmana per excel·lència. Però no estaria gens malament que algun dia les Rambles i el seu entorn tornessin a sonar tal i com ho feien anys enrere. Bon Dia de la Música a tothom.

dimarts, 20 de juny de 2017

Tapiman - "Hard Drive" (1971/2017)


Hi ha discos que resulten més i més reveladors a mida que passen els anys. El que havia d'haver estat el debut de Tapiman, per exemple, ni tan sols va arribar a veure la llum al seu moment. Però escoltat en ple any 2017, quatre dècades i mitja després que la formació original de la banda barcelonina passés definitivament a la història, un no pot evitar contemplar els seus autors com uns visionaris amb totes les lletres. Uns pioners avançats al seu temps que, partint de l'aleshores omnipresent rock progressiu, van esdevenir una de les primeres bandes estatals en acostar-se a gèneres com el hard rock, el heavy metal en les seves formes més primitives o fins i tot allò que actualment anomenem stoner.

Tapiman era un power trio format a principis dels anys 70 per dos noms il·lustres de l'òrbita progressiva com el guitarrista i vocalista Miguel Ángel Núñez i el baterista Josep Maria Vilaseca "Tapi" (provinent dels seminals Màquina!). Per la posició de baixista hi van passar diversos noms fins que una primera formació es va consolidar amb la incorporació de l'exVértice Pepe Fernández. Aquell primer line up va ser tan breu com prolífic: malgrat durar poc més de mig any va tenir temps d'editar un single amb notable repercussió -"Hey You" (1971, Edigsa)-, d'obtenir una gran reputació com a banda de directe amb actuacions arreu de la Península, i de participar en un esdeveniment històric com va ser el Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, el primer d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat espanyol i precursor dels actuals macrofestivals. Fins i tot hi va haver converses de cara a una gira pels Estats Units compartint cartell amb gegants com Mountain o Jefferson Airplane.

Si aquesta gira no es va arribar a realitzar mai, va ser pel mateix motiu que no es va editar al seu moment l'àlbum que ens ocupa. Un "Hard Drive" que es trobava totalment enllestit, que havia d'haver vist la llum a través d'Edigsa i que hauria pogut acabar de consolidar el grup com un dels grans noms de la seva generació, però el llançament del qual es va descartar quan Núñez va decidir abandonar la banda, precipitant el final d'aquell nucli fundacional: el seu lloc l'ocuparia a partir d'aleshores Max Sunyer, que dotaria la formació d'una nova identitat sonora i encetaria tota una nova etapa. Pel que fa a "Hard Drive", restaria arxivat durant més de quatre dècades i mitja. Ha estat aquest mateix any quan el segell lleidatà Guerssen, especialitzat en matèria psicodèlica i progressiva, així com en arqueologia musical i reedicions d'allò més selectes, l'ha rescatat de l'oblit en col·laboració amb el propi Núñez.

I un cop escoltat, un no pot evitar imaginar-se l'impacte que hauria pogut tenir a l'Espanya en blanc i negre del moment un tros de disc com aquest. Deu talls que deixaven enrere l'etiqueta progressiva i s'emmirallaven en el rock de guitarres més contundent de l'època. El de la Jimi Hendrix Experience o els citats Mountain, el de Blue Cheer i Black Sabbath -s'inclou una reveladora versió de "Planet Caravan"-. "Hard Drive" s'ha catalogat com un dels grans tresors ocults del rock progressiu autòcton i com a tal es pot considerar, però també és un dels primers exercicis de rock dur mai registrats en aquest costat dels Pirineus i un clar precedent de les diverses fornades de bandes stoner que han proliferat a casa nostra des de la irrupció del gènere al món anglosaxó durant els anys 90. La reedició es presenta en format d'autèntic luxe, amb una cuidada remasterització -les gravacions originals es van dur a terme en directe al local d'assaig del grup-, abundant material gràfic mai abans publicat i un complet text explicatiu per cortesia del periodista musical Àlex Gómez-Font.


Originalment publicat a B-Magazine.

Weinf - "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017)

 

"Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) va ser un dels debuts discogràfics més colpidors que s'han pogut escoltar en molt de temps a casa nostra. Una col·lecció de cançons compostes i enregistrades per un jove de vint anys durant un tractament de quimioteràpia que per moments semblava no arribar a bon port. El jove en qüestió era Dani Ruiz, conegut artísticament com a Weinf. I al marge de la seva història de superació, va convèncer propis i estranys amb un discurs que bevia del folk, el blues i el rock en les seves formes més nocturnes, àcides i corrosives. Un còctel sonor on ressonaven noms com els de Nick Cave, The Doors, Tom Waits, Iggy Pop o Lou Reed, i que dos anys després es referma amb un segon disc que també val el seu pes en or.

"Purple Bird and Other Strange Songs" (2017, Custom Made Music) es va gravar durant el segon tractament de quimioteràpia a què el seu autor es va haver de sotmetre, però cap de les seves cançons fa referència a la malaltia ni a les seves conseqüències. El mateix Weinf explica a la nota promocional que ja havia escrit prou sobre aquest tema al primer disc, motiu pel qual aquest cop ha mirat més enllà d'ell mateix per a entrar de ple en territoris com la ficció -la inicial "The Sunset Cave" parteix d'un conte escrit pel propi Ruiz- o l'anàlisi del món que l'envolta -"Fishes Swimming in the Sand" aborda la crisi dels refugiats, i "The Priest and the Thief" és una crítica a les religions organitzades i institucionalitzades-. També posa música a un poema de Murakami -"Kafka on the Shore"- i recupera i revitalitza una de les seves composicions primerenques -"The Basement", procedent d'una de les seves primeres demos-.

Si Weinf ha aprofitat aquest segon àlbum llarg per a expandir els seus horitzons lírics, el mateix ha fet amb el seu llenguatge sonor. Les bases segueixen essent les mateixes, però reforçades per l'experiència acumulada a la carretera i ampliades amb matisos que enriqueixen el resultat final. Com a mostres el folk calidoscòpic de "The Priest and the Thief", les tonalitats jazzístiques de "Purple Bird and Other Uninvited Guests", la mística oriental de "Kafka on the Shore" o un "Carefulness and Other Bad Advice" que gairebé haurien pogut signar els Strokes en èpoques més inspirades. L'interludi instrumental "Preludio" compta amb tota una Dana Colley (Morphine) al saxofon. Col·laboració de luxe en un àlbum que referma Dani Ruiz com un compositor de cançons fora de sèrie, i Weinf com una de les criatures més sorprenents de l'escena emergent catalana dels nostres dies.


Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 19 de juny de 2017

Dan Auerbach - "Waiting on a Song" (2017)


Vuit anys ha trigat Dan Auerbach en lliurar el seu segon disc en solitari. Temps durant el qual l'hem pogut escoltar amb projectes com The Arcs o, és clar, The Black Keys. "Waiting on a Song" (2017) es troba més a prop dels primers que dels segons, però sobretot presumeix d'una identitat molt més definida que la del seu predecessor -"Keep It Hid" (2009), molt més proper als paràmetres sonors de les Tecles Negres-. No s'esperin aquí exercicis de blues sense adulterar, tampoc rodanxes de rock trencapistes com les que han fet dels Black Keys una de les bandes més grans del firmament indie contemporani. "Waiting on a Song" és exactament el tipus de disc que el nord-americà no hauria pogut signar amb cap altre dels projectes dels quals forma part. Un àlbum de pop en el sentit més ampli i heterogeni del terme. De cançons que haurien pogut conquerir les ones radiofòniques d'ambdós costats de l'Atlàntic d'haver-se publicat quatre dècades enrere, i que en ple 2017 es manifesten ideals per a amenitzar la temporada d'estiu que tot just comença. Peces que juguen amb l'alta sofisticació (les cordes de "Malibu Man" o els arranjaments de "King of a One Horse Town") i a la vegada es deixen portar per una sensibilitat melòdica fora de sèrie ("Shine on Me" invoca els esperits de George Harrison, Badfinger i els Raspberries, i "Livin' in Sin" evoca per moments les essències de T.Rex). El funk greixós de "Cherrybomb" ens recorda les arrels negroides d'Auerbach, i la final "Show Me" directament sembla un outtake de la banda sonora de "Reservoir Dogs". Pocs plàstics tan rodons com aquest es facturaran durant el present exercici, en poden estar ben segurs. Sisplau, que algun promotor tingui la bondat de portar-lo als nostres escenaris.

diumenge, 18 de juny de 2017

"Like a Rolling Stone" segons Hendrix


La imatge de Jimi Hendrix cremant la guitarra al final de la seva actuació al Monterey Pop Festival és una de les més icòniques no tan sols d'aquell esdeveniment, sinó de la història de la música pop. Però no tindria cap sentit de no haver estat precedida per un concert encara més incendiari i memorable en tots els sentits. La primera actuació de Hendrix als Estats Units al capdavant de The Experience, i tres quarts d'hora durant els quals va passar revista a un cançoner que ja comptava amb arguments com "Foxy Lady" o "Purple Haze", i que aquell diumenge 18 de juny de 1967 -avui en fa 50 anys- es va enriquir amb robustes i viscerals lectures de títols aliens com "Wild Thing" (The Troggs) o un "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) que val el seu pes en or. És aquest últim el meu moment preferit del pas de Hendrix per Monterey, gaudeixin-lo vostès també aquí.

Mojo: Murder Ballads

De Bobby Darin amb "Mack the Knife" a Leadbelly entonant "Black Betty", passant per noms com els de Blind Willie Johnson, John Lee Hooker, Odetta, Pete Seeger o Nina Simone. Un total de quinze peces amb la mort i l'assassinat com a rerefons. Una quinzena de murder ballads que Mojo ha recopilat en un disc compacte i que segons la revista han servit en algun moment d'inspiració al senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds. I que bé que entren l'una darrere l'altra.

dissabte, 17 de juny de 2017

Roger Waters - "Is This the Life We Really Want?" (2017)


Té sentit un nou disc de Roger Waters en ple segle XXI, quan l'home porta dues dècades i mitja sense lliurar material nou -no compto l'òpera "Ça Ira" (2005)- i bandes com Radiohead o Arcade Fire han recollit part del seu testimoni? Té sentit un disc conceptual elaborat sense reparar en despeses en un moment en què la música es consumeix a través de plataformes d'streaming i la immediatesa sembla pesar més que la substància? Tenia sentit que Waters disparés un atac frontal contra Donald Trump des de l'escenari del festival Desert Trip, un esdeveniment destinat a butxaques amb recursos i patrocinat per un dels principals donants de la campanya electoral del propi Trump? El debat podria fer-se etern, però sí que té tot el sentit del món que l'autor de "The Wall" (1979) s'hagi decidit a passar revista a uns temps tan caòtics i convulsos com els que ens ha tocat viure. De fet, "Is This the Life We Really Want?" (2017) podria ser perfectament la continuació del propi "The Wall". Una obra magna i mastodòntica que enumera sense reserves vergonyes contemporànies com la crisi dels refugiats, el negoci armamentístic o els líders polítics "with no fuckin' brain". I que sona com Waters no ho havia fet a l'estudi des dels dies de Pink Floyd -atenció a "The Last Refugee" i "Picture That"-.

divendres, 16 de juny de 2017

50 anys del festival de Monterey

Jimi Hendrix cremant la seva guitarra a Monterey.
El de Monterey no va ser el primer gran festival de rock celebrat a l'aire lliure -cinc mesos abans havia tingut lloc a San Francisco el Human Be-In-, però sí el que va posar les bases d'aquesta mena d'esdeveniments tal i com els coneixem en l'actualitat, a més de considerar-se com el punt de partida del que s'anomenaria Summer of Love. Celebrat entre els dies 16 i 18 de juny de 1967 als County Fairgrounds de la localitat californiana i impulsat entre d'altres per John Phillips (The Mamas & The Papas), Lou Adler i Derek Taylor (conegut per la seva tasca com a cap de comunicació dels Beatles), el festival pretenia ser un punt de trobada entre la comunitat psicodèlica de la Costa Oest dels Estats Units -amb especial èmfasi en l'escena de San Francisco- i la contracultura britànica del moment, si bé el cartell definitiu es componia bàsicament d'artistes nord-americans.

Per tal de fer-lo viable econòmicament, els seus organitzadors el van plantejar com un esdeveniment benèfic on els músics actuaven sense cobrar però amb les despeses de viatge i allotjament pagades -això va fer, per exemple, que Chuck Berry es negués a formar part del cartell tot al·legant que només tenia caritat amb ell mateix i que no actuaria per menys de 2.000 dòlars-. Al seu moment de màxima afluència, la nit del dissabte 17, el festival registrava un total de 8.500 assistents -en un recinte pensat per a acollir 7.000 persones-, una xifra notable per l'època malgrat trobar-se molt per sota de les dades mastodòntiques que acumularien pocs anys després macrofestivals com els de Woodstock o Wight.

El Monterey Pop Festival va suposar entre d'altres la primera actuació de Janis Joplin en un recinte de grans dimensions -encara al capdavant de Big Brother and The Holding Company-, la consolidació definitiva de The Who als Estats Units i la introducció d'una icona del soul com era Otis Redding de cara al públic blanc nord-americà -pot semblar absurd a aquestes alçades, però als Estats Units de cinc dècades enrere les audiències de gèneres com el soul o el rock es trobaven encara segregades-. També hi van actuar entre d'altres Jefferson Airplane, The Grateful Dead, The Byrds o una Laura Nyro a qui el públic va rebre amb una certa fredor -el seu classicisme pop i les seves referències al Brill Building no acabaven de lligar amb les tendències del moment-.

Però el que possiblement sigui l'episodi més destacat del festival és l'actuació d'un Jimi Hendrix a qui va presentar tot un Brian Jones, a qui l'organització havia contractat per recomanació expressa del mateix Paul McCartney i que debutava en territori nord-americà al capdavant de The Experience. La recta final de la seva actuació, amb una salvatge lectura del "Wild Thing" dels Troggs i la crema per part de Hendrix de la seva pròpia guitarra, ha esdevingut una de les imatges més icòniques no tan sols de Monterey sinó de la història del pop i del rock. Com a curiositat, un mes abans del festival s'havia publicat "San Francisco (Be Sure to Wear Flowers in Your Hair)", el single més celebrat d'Scott McKenzie, compost i ideat per John Phillips per a promocionar l'esdeveniment que començava avui fa 50 anys.

dijous, 15 de juny de 2017

Intana

Núria Moliner (Intana).
No sé si és perquè em recorda a Mazzy Star, però el cas és que estic enganxadíssim a Intana. Una formació barcelonina que navega per les coordenades més crepusculars, majestuoses i oníriques del so Americana. Debutaran en llarg la propera tardor -han anunciat un primer disc a través de Satélite K-, però de moment podem gaudir d'un videoclip d'avançament tan evocador com la peça que li dóna títol, "What If". Vegin-lo aquí.

Nou single i videoclip estiuenc de Carola LLonch

Imatges vintage de temàtica estiuenca per a refrescar-nos aquests dies tan càlids. Així és com els amics de Plans Films han presentat el videoclip d'"I Sit and Smile", el segon single de Carola Llonch. Un fràgil i hipnòtic exercici de dream pop a baixa fidelitat. Vegin el clip (i escoltin la peça) aquí.

dimecres, 14 de juny de 2017

Raul Beckett - "Satoyama" (2017)

Raul Beckett.
M'ha agradat molt el nou videoclip de Raul Beckett, músic barceloní establert a París i practicant d'un pop atmosfèric i expansiu, però també carregat de sensibilitat melòdica. "Satoyama", es titula la peça, i barreja imatges enregistrades pel propi Beckett amb fragments d'un documental de la BBC sobre la vida salvatge. Evocador, molt evocador. Vegin-lo aquí.

El circ de Rajoy


El pitjor no és que un cap de govern pugui pronunciar en públic barbaritats com aquestes. El pitjor és que probablement ell mateix sigui conscient de la gravetat de l'assumpte però en el fons li és absolutament igual. Perquè per molts ridículs que faci i acumuli (i en porta uns quants) seguirà tenint la paella pel mànec: els seus el seguiran votant i ell seguirà governant, si cal amb el suport puntual de determinats partits que només saben treure pit als actes electorals. El pitjor és que ja no ve d'una, que el senyor Rajoy ho sap i que, quan surt a dir disbarats com aquests, es riu a la cara i a plena consciència dels mateixos espanyols a qui tant invoca quan se li esgoten els arguments. El pitjor és que la política en aquest país és ara mateix un circ, que la seva principal atracció es diu Mariano Rajoy i que tot plegat a ell ja li va bé.

dimarts, 13 de juny de 2017

Chuck Berry - "Chuck" (2017)


Hi ha coses que mai canvien, ni falta que fa. El mal caràcter va acompanyar Chuck Berry fins al final del seus dies, però també ho van fer les bones formes a l'hora de crear música. "Chuck" (2017), el seu primer treball d'estudi des del llunyà "Rock It" (1979), en dóna bona fe. El que havia d'haver estat un disc de retorn amb motiu del seu 90è aniversari ha estat finalment una obra editada a títol pòstum però tan fresca i vital com les fites més magnànimes del de Saint Louis. Oblidin-se de les tan publicitades participacions de Tom MorelloNathaniel Rateliff i Gary Clark Jr. "Chuck" és un disc de Chuck Berry, fet a la manera de Chuck Berry i que sona a Chuck Berry amb totes les seves consecuències: no hi trobaran grans innovacions, però a canvi gaudiran de l'ofici i el savoir faire de qui tot solet es va inventar ara fa més de sis dècades el so que defineix aquest àlbum. Deu peces en les quals Berry havia estat treballant des de principis dels 90 i entre les quals trobem rock'n'roll marca de la casa ("Wonderful Woman", "Big Boys"), blues nocturn ("You Go to My Head") i fins i tot un vals ("3/4 Time", original de Tony Joe White). A la qual cosa cal afegir les enèsimes però sempre oportunes revisions de títols totèmics del cançoner propi com són "Johnny B. Goode" i "Havana Moon", mutades respectivament en "Lady B. Goode" i "Jamaica Moon". I tot plegat lliurat per un Berry en un estat de forma d'allò més envejable malgrat trobar-se a la seva recta final: escoltin com toca i sobretot com canta, i recordin que portava fent-ho des de molt abans que la majoria de nosaltres poséssim els peus en aquest món.

dilluns, 12 de juny de 2017

Màgia Roja

 

No és cap secret que Barcelona no va sobrada d'espais culturals que hagin fet del risc, la innovació i la singularitat les seves raons de ser. Tampoc ho són els constants entrebancs i obstacles amb què es troben tots aquells creadors que aposten per aquests mateixos valors a l'hora de gestar i difondre les seves respectives obres. Per això són tan importants espais com Màgia Roja, una associació cultural que durant els darrers dos anys ha donat sortida a discursos musicals novedosos i en molts casos inèdits a casa nostra des del seu local del barri de Gràcia. Un espai que ha estat aparador, altaveu i fins i tot bressol de propostes tan subterrànies com trencadores, i a la vegada punt de trobada per a orelles inquietes i ments obertes. I tot plegat a partir d'una programació tan sorprenent com coherent, on l'electrònica industrial i les formes més avançades del rock van de la mà amb la improvisació, l'experimentació i l'art sonor. El cas és que una ciutat com Barcelona no es pot permetre perdre un espai com Màgia Roja, que per tal de seguir operant com ho ha fet fins ara es veu obligat a realitzar unes costoses obres de millora i adequació del seu local. La bona notícia és que tots vostès poden contribuir a fer realitat aquest projecte i, en conseqüència, a evitar que la música deixi de sonar. Trobaran tota la informació en aquest enllaç. A condicions distòpiques respostes utòpiques, com bé diu la bona gent de Màgia Roja.

Primal Scream vs. Marc Ford: Justícia poètica

Marc Ford: vida més enllà de Black Crowes.
Ahir a la nit van tenir lloc a Barcelona dos concerts pràcticament a la mateixa hora, al mateix carrer i a escassos metres de distància l'un de l'altre: Primal Scream a la sala Razzmatazz i Marc Ford a la sala Rocksound. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades, el segon va militar als enyorats Black Crowes durant la seva etapa més prolífica i posteriorment ha esdevingut una figura de culte del rock d'arrels nord-americà amb els seus propis projectes.

A Primal Scream els havia pogut veure anteriorment en directe en diverses ocasions, de les quals recordo molt especialment un apoteòsic passi a altes hores de la nit en un festival barceloní que ja no existeix. A Marc Ford el vaig arribar a veure fa cosa d'uns deu anys en un bar de mala mort del centre de Los Angeles, encapçalant com qui no vol la cosa una nit de bandes locals (no és broma: a la porta et preguntaven quina banda venies a veure per saber qui havia portat més públic; el cas és que l'entrada per assistir al concert de Ford costava 15 dòlars si no ho recordo malament, però si deies que havies vingut a escoltar qualsevol altre grup no en pagaves ni la meitat).

Ahir no vaig anar a cap dels dos concerts. M'havia passat les dues nits anteriors veient i escoltat bandes en diferents espais de la ciutat i el cos em demanava descans. Però si hagués sortit de casa ahir a la nit, no en tinc cap dubte, hagués escollit el concert de Ford. El seu darrer disc, "The Vulture" (2016), és un robust exercici de rock'n'roll ben engreixat i sense colorants ni conservants. Un àlbum de regust atemporal, dels que entren a la primera i t'acompanyen a qualsevol hora del dia vagis on vagis. Per contra, Primal Scream venien a presentar el que molt probablement sigui el treball més insuls i autocomplaent de la seva trajectòria, el decebedor "Chaosmosis" (2016).

A nivell artístic ignoro com van anar les coses tant a Razzmatazz com a Rocksound, com he dit no vaig ser a cap dels dos llocs i encara no he llegit cap crònica del que va passar en una sala ni a l'altra. El que sí que sé és que el nord-americà havia penjat el cartell de 'sold out' a Rocksound. I pel que he pogut llegir a les xarxes socials, sembla ser que l'afluència de públic al concert dels escocesos va ser més aviat escassa (sobretot per un grup que ho peta quan ve a qualsevol macrofestival). La qual cosa em sap greu pels promotors, però a la vegada m'alegra per tota la justícia poètica que implica la dada. La constància de Ford va tenir premi, els formulismes de Bobby Gillespie i companyia no. I en uns temps en què tant ens queixem de la manca de respectable als concerts en sales petites, això només pot ser una bona notícia.

diumenge, 11 de juny de 2017

Adam West (1928-2017)

ADAM WEST
(1928-2017)

Sóc dels que pensen que la interpretació definitiva de Batman a la pantalla (sigui gran o petita) és la que va realitzar Christian Bale a la trilogia dirigida per Christopher Nolan. Si Batman existís a la vida real seria exactament així: misteriós, turmentat i fosc a més no poder. Però si parlem del Batman més entranyable, aleshores és el d'Adam West el que guanya per golejada. La sèrie que va protagonitzar entre 1966 i 1968 -i que canals com TV3 o BTV han tingut el gust i el detall de programar a casa nostra en incomptables ocasions- és una icona pop amb totes les lletres. El testimoni en colors ben vius d'un temps en què la ficció audiovisual era molt menys sofisticada que en l'actualitat però també molt més enginyosa.

Essències franceses al Poble Espanyol

Clémence Quélennec (La Femme).
EL FESTIVAL
Poble Espanyol, Barcelona
10 de juny de 2017

El que en països com els Estats Units és un fet absolutament normal, a la Unió Europea es manté com una de les grans assignatures pendents en matèria cultural: el foment i la consolidació de circuits que permetin als artistes dels diferents estats membres difondre la seva obra arreu del territori comunitari amb tota naturalitat. En l'àmbit musical, per exemple, no són poques les bandes i solistes que malgrat haver-ho petat a l'Estat espanyol són uns complets desconeguts més enllà de La Jonquera. I al revés: hi ha artistes francesos que congreguen multituds gens menyspreables en ciutats com Tolosa o Perpinyà, a pocs quilòmetres de les nostres fronteres, i que en aquest costat dels Pirineus tan sols sonen en boca de qui llegeix Les Inrockuptibles amb una certa regularitat.

És d'agrair doncs la celebració d'esdeveniments com El Festival, un certamen impulsat per la comunitat francòfona de Barcelona amb l'objectiu d'aplegar a la capital catalana una acurada selecció de noms que d'alguna manera o altra s'han fet un lloc a l'escena musical de les Gàl·lies. Una jornada que va celebrar la seva segona edició dissabte passat al Poble Espanyol i per on van desfilar noms tan potents com els de Cassius, La Femme o Wax Tailor, a més de figures emergents com Breakbot o Naive New Beaters. Van ser aquests últims els encarregats de trencar el gel quan el sol de la tarda encara apretava fort. Una tasca a priori gens fàcil però que els parisencs van solventar sense problemes amb tota una descàrrega d'indie pop de tall elegant amb acabats digitals.

Tot seguit va arribar el primer plat fort de la nit. La Femme vénen de Biarritz i la premsa especialitzada els ha situat a l'epicentre del que ja es coneix com a nova escena francesa. A data d'avui han lliurat dos discos llargs on les formes de la psicodèlia i el krautrock conviuen amb la frescor del pop d'estètica sixties. Venien a presentar el segon, "Mystère" (2016), però no es van oblidar de títols tan aplaudits com "Sur la planche" en un passi d'allò més dinàmic tant en l'aspecte sonor com en el visual: observar les robòtiques coreografies de la vocalista Clémence Quélennec a l'escenari és tot un espectacle en el millor dels sentits. Es van acomiadar assegurant que tornarien a visitar Barcelona durant el mes de setembre -i fins aquí van llegir, però la pista sembla prou clara-.

També la de Wax Tailor era una de les actuacions més esperades de la nit. El del productor és un dels noms més polifacètics de l'escena hip hop francesa, capaç d'alternar la vessant més clàssica del gènere amb passatges experimentals, apunts gens dissimulats de gèneres com el rock'n'roll o la psicodèlia -a la seva banda de directe hi figuren una bateria, una guitarra elèctrica, un violoncel i una flauta travessera- i fins i tot acurades aproximacions al trip hop. Ja fos en format experimental o amb les col·laboracions de diversos vocalistes i MC's, i reforçant sempre el seu discurs amb oportunes videoprojeccions, Tailor va oferir un dels passis més sòlids de la nit i va marxar mentre el respectable corejava en massa el seu "Que sera". Triomf absolut.

La recta final de la vetllada la va enfilar un pletòric Breakbot. Efectius jocs de llum com a revestiment per a un repertori que celebra la vessant més hedonista de l'electrònica, la de les nits que semblen eternes i les pistes de ball on tot pot arribar a ser possible. Amb dos àlbums al seu nom -el més recent, "Still Waters" (2016)-, l'alter ego de Thibaut Jean-Marie Michel Berland es postula com un ferm candidat a seguir els passos de Daft Punk o els també referencials Cassius, que van aterrar al Poble Espanyol en format DJ Set i van esdevenir el millor final de festa possible per a una nit d'allò més rodona.

dissabte, 10 de juny de 2017

Masclans i The Harlock a Continental

Masclans.
MASCLANS + THE HARLOCK
Continental, Barcelona
9 de juny de 2017

The Harlock i Masclans. Dues bandes barcelonines amb referents anglòfils, amb un peu a cada costat de l'Atlàntic i l'anglès com a llengua vehicular. Els seus registres són tan distants en les formes com complementaris a la pràctica, i per això era tan sols qüestió de temps que els seus respectius camins s'arribessin a creuar. Ho van fer la nit passada en un escenari, el de la sala Continental, que durant els darrers anys s'ha consolidat com una de les places fortes del circuit barceloní pel que fa a música emergent.

Van obrir la nit The Harlock, que venien a defensar el seu primer disc llarg, un "Love Sex Hate" (2016) on el pop amb accent britànic alterna amb la nocturnitat del folk més estripat. Amb formació renovada -el polifacètic Marcel Pozo s'incorpora definitivament com a guitarrista- i un frontman dels que marquen la diferència -Toni Harlock, l'únic home d'aquestes latituds capaç de fer el crooner al més pur estil Richard Hawley per a tot seguit evocar la força i la mística d'un Jim Morrison-, van brillar amb títols tan rodons com "Bandits", "Two Whiskies""Little Christine" o la final "I Want to Dance this Vals with You". Majestuosos, elegants, enormes.

Masclans van alternar material dels dos discos que han editat a data d'avui, "Fine, Thanks" (2014) i "Forest" (2016), amanits amb puntuals lectures de títols aliens com "Strawberry Fields Forever" (The Beatles). Els barcelonins no han parat de girar i trepitjar escenaris durant els darrers tres anys, la qual cosa ha reforçat la química interna d'una formació ja indivisible: poques bandes tan joves poden presumir del seu ofici, i el seu frontman Esteve Masclans canta ara com mai abans ho havia fet. Sumin a l'equació títols tan rodons com "James", "Silver", "Forest" o "I Don't Care" i obtindran una combinació guanyadora. El tour de force final al ritme de "My Generation" (The Who) i "Helter Skelter" (novament els Beatles) va adquirir un caràcter d'allò més definitiu.

divendres, 9 de juny de 2017

L'aniversari de The Missing Leech, en imatges


El passat 28 de gener Maurici Ribera celebrava el desè aniversari del seu alter ego musical, The Missing Leech, amb un concert a la sala 2 d'Apolo i acompanyat de bandes amigues com Les Atxes, Rombo, Les Sueques o Ran Ran Ran. La gent de Plans Films ho va enregistrar i ara ens en mostra aquest vídeo resum.

Foo - "Outlanders"


Foo és una banda lleidatana de rock independent amb quatre treballs al seu nom. El més recent és l'ep "The Seeker" (2017), del qual han lliurat un deliciós videoclip d'estètica gairebé lynchiana. La peça en qüestió es titula "Outlanders", i poden veure'n el clip aquí.

Dock Boggs

Dock Boggs (1898-1971).
De la mateixa manera que Roscoe Holcomb, Dock Boggs es pot considerar com una figura cabdal per a entendre l'evolució de la música nord-americana d'arrels durant el segle passat. I com en el cas de Holcomb, el registre de Boggs evoca nombrosos gèneres sense acabar d'estancar-se en cap etiqueta. Venia dels Apalatxes, tocava el banjo i barrejava l'herència musical autòctona amb gèneres com el blues. Però novament el seu llenguatge admetia matisos que la feien equidistant d'àmbits com els del folk, el hillbilly, el bluegrass o el propi blues -cal apuntar, però, que Harry Smith va incloure gravacions seves a la totèmica "Anthology of American Folk Music" (1952)-. També amb un peu en la tradició i un altre en la innovació, peces com "Rowan County Crew" són essencials per a entendre el so de formacions que van dels Union Station d'Alison Krauss als White Stripes, i la seva lectura de "Pretty Polly" és simplement definitiva.

dijous, 8 de juny de 2017

Roscoe Holcomb

Roscoe Holcomb (1912-1981).
En termes estrictament formals, la música de Roscoe Holcomb defuig tota etiqueta possible. Les seves gravacions es mouen per aquella fina línia que separa el folk nord-americà del hillbilly, el bluegrass i altres formes primitives del country. I ho fa mantenint-se constantment en un territori de ningú que fa del seu un discurs únic i fascinant com pocs. Holcomb era de Kentucky, tocava el banjo i va esdevenir un figura cabdal en la cadena evolutiva de la música dels Apalatxes. El reconegut musicòleg i folklorista John Cohen va inventar-se el terme High Lonesome Sound per a descriure la seva forma de tocar i cantar, aguda, austera i gairebé desolada. I si bé aquesta etiqueta ha esdevingut amb el pas de les dècades un sinònim de bluegrass, el cert és que la música de Holcomb va plena de matisos que miren molt més enllà d'aquest gènere. Servint-se de peces tradicionals en alguns casos caigudes en l'oblit, Holcomb va elaborar un repertori que cantava a les dificultats del dia a dia i a l'eterna dicotomia entre la tradició i el progrés. El seu discurs respon tant a l'una com a l'altre de la mateixa manera que resulta equidistant, per exemple, dels registres de Woody Guthrie i Bill Monroe. Potser per això, perquè no és fàcil encasellar-lo, el seu nom sol obviar-se a l'hora de passar revista a gèneres com els anteriorment citats. Però en un moment en què el terme Americana es troba en boca de tothom resulta més evident que mai l'abast de la seva veu i la magnitud del seu llegat.

The Imagined Village - "Bending the Dark" (2012)


Ja fa alguns anys que aquest plàstic va sortir al mercat, però el seu contingut es manté de rabiosa actualitat en un moment en què els populismes de caire xenòfob es manifesten a través de fenòmens com el Brexit. The Imagined Village és un projecte impulsat pel polifacètic músic i productor britànic Simon Emmerson (Afro Celt Sound System) amb l'objectiu de revisar el folk del seu país i tenyir-lo de nous matisos i detalls que reflecteixin la multiculturalitat de la Gran Bretanya. D'aquesta manera, les formes de la música tradicional anglosaxona es fonen amb apunts orientals, caribenys i llatins. "Bending the Dark" (2012, el títol en si mateix és tota una declaració d'intencions) va ser el seu disc de debut, i comptava amb col·laboradors tan il·lustres com Martin i Eliza Carthy, Johnny Kalsi o Jackie Oates -malgrat no aparèixer a l'àlbum, també Billy Bragg havia format part d'una primera encarnació del col·lectiu-. El resultat de tot plegat va ser molt més que un manifest, un exercici de mestissatge musical amb totes les lletres i totes les conseqüències.

dimecres, 7 de juny de 2017

Nou disc de Lu Rois, "Clarobscur"


Ha estat una de les grans sorpreses de les darreres temporades al panorama musical català, i la seva projecció apunta lluny, molt lluny. Parlem de Lu Rois, una jove pianista i cantant de Sabadell que sona com si Tori Amos, Amanda Palmer o Regina Spektor haguessin compost la banda sonora d'Amélie. Fins ara ens havia presentat les seves cançons en solitari, amb l'únic acompanyament del seu piano i col·laborant de manera molt puntual amb altres músics. Però de cara al que serà el seu tercer disc, Rois amplia horitzons i anuncia la creació d'un trio que completaran Joana Gomila (contrabaix) i Núria Galvany (violoncel). L'àlbum en qüestió està ara mateix en fase de producció, i per tal d'acabar-lo de fer realitat Lu Rois ha obert un procés de micromecenatge mitjançant la plataforma totSuma. Ella mateixa ens explica el projecte en aquest enllaç, on també podran vostès realitzar les seves aportacions i optar a sucoses recompenses melòmanes.

Un whiskey per a Valerie June

Valerie June.
La revista britànica Mojo publica cada mes una secció titulada All Back to My Place, un breu qüestionari on tres figures o personalitats de l'àmbit musical responen (per separat) preguntes sobre els discos que els han marcat al llarg de la vida. Una d'aquestes preguntes demana a l'entrevistat en qüestió quin seria el seu àlbum preferit per a un dissabte a la nit. Una de les participants d'aquest mes de juny és Valerie June, qui no dubta en citar la cançó "Meet Me in the City" (1992), del bluesman Junior Kimbrough, com la seva millor aposta per a una nit de dissabte. "Et fa venir ganes de ballar tota la nit i beure whiskey", apunta. La resposta em va fer gràcia quan la vaig llegir perquè aquest efecte, el de voler ballar i beure whiskey fins que surti el sol, me'l provoquen a mi algunes cançons de la pròpia June.

dimarts, 6 de juny de 2017

Dory Previn - "Mary C. Brown and the Hollywood Sign" (1972)


Un disc conceptual sobre personatges que no acaben d'encaixar al món que els envolta, amb Hollywood com a marc de fons i tot el que això implica -decadència, glamour, sexe, mort, fantasia...-, i tot plegat per cortesia d'una de les lletristes més singulars i alhora infravalorades de la seva generació. Una Dory Previn que, després de treballar en bandes sonores teatrals i cinematogràfiques -sovint al costat del seu marit, André Previn-, va editar una sèrie de discos al seu nom on el pop d'autor ballava amb el jazz, el folk i el cabaret. "Mary C. Brown and the Hollywood Sign" (1972) possiblement sigui el més aclamat de tots. Tota una desfilada de personatges que van de King Kong -a la peça que porta el seu nom- a Peg Entwistle -al tema titular- passant pel mateix Jesucrist -"Jesus Was a Androgyne", gran títol-. Si tenen previst adquirir-ne una còpia, busquin la reedició de BGO que inclou també l'àlbum "On My Way to Where" (1973).

dilluns, 5 de juny de 2017

Arcade Fire vs. Donald Trump?

"I don't wanna live in America no more / Because the tide is high / And it's rising still And I don't wanna see it at my windowsill", cantava Win Butler dissabte a la nit durant l'únic bis amb què Arcade Fire van culminar el seu enèsim bany de masses en un festival, Primavera Sound, que ha esdevingut per als canadencs una mena de segona llar. "Windowsill" és una peça de "Neon Bible" (2007), el segon disc de la banda i tota una reacció contra l'Amèrica de Bush fill que deu anys després torna a cobrar tot el sentit del món amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Potser per això van tocar un total de quatre cançons provinents d'aquell àlbum, dues de les quals -la peça titular i la citada "Windowsill"- no es troben entre els highlights del disc ni solen ser interpretades en directe amb gaire freqüència.

Si concerts com el que Arcade Fire van oferir al Primavera Sound es poden entendre com a al·legats en contra de Trump, només ho pot confirmar la pròpia banda. Però de pistes n'hi va haver unes quantes. D'entrada, l'inici del concert al ritme de "Wake Up". La peça que fins a data d'avui feien servir com a tancament i el títol de la qual no podria ser més clar. Wake up. Despertem-nos, que ja va essent hora: un magnat amb una escombra per barret és a la Casa Blanca, té un botó vermell a les mans i diu que el canvi climàtic és un invent dels xinesos. "Children wake up / Hold your mistake up / Before they turn the summer into dust". La peça és de "Funeral" (2004), el primer àlbum de la formació, però versos com aquests podrien haver adquirit un nou significat la mateixa setmana en què Trump retirava els Estats Units dels Acords de París.

Segona pista: "Intervention", un dels temes més celebrats de "Neon Bible" i també un dels missatges més explícits de l'àlbum en qüestió en contra de l'administració aleshores vigent. Va ser el propi Butler qui va contextualitzar-la als temps actuals al momente de presentar-la. "You say it's money that we need / As if we're the only mouths to feed / I know that no matter what you say / There are some debts we never pay". La qual cosa ens porta a la tercera pista: "Neon Bible", la cançó, una peça que no havia figurat en cap repertori de la banda des de l'any 2008 i que novament sembla explicar el persent no tan sols dels Estats Units sinó de tot Occident. "A vial of hope and a vial of pain / In the light they both looked the same / Poured them out on into the world / On every boy and every girl". L'esperança i el dolor entesos com a dues cares d'una mateixa moneda, la de Trump, el Brexit i companyia. "It's the neon Bible, the neon Bible / Not much chance for survival / If the neon Bible is right".

I finalment, la quarta i última pista. La definitiva. Arcade Fire, la banda massiva per excel·lència del segle XXI, disposa d'himnes expansius per a aturar un tren i obsequiar les multituds que els segueixen amb un acte final estratosfèric. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Keep the Car Running" passant per "Neighborhood #2 (Laika)", cap d'aquests títols havia sonat encara i es perfilaven per tant com a possibles bisos. Hauria estat el més fàcil: marxar per la porta gran donant al públic exactament allò que volia (i esperava) escoltar. Però en lloc d'això la banda va optar per la citada "Windowsill". "I don't wanna choose black or blue / I don't wanna see what they done to you / I don't wanna live in my father's house no more". Per si encara no havia quedat prou clar. "Don't wanna fight in a holy war / Don't want the salesmen knocking at my door / I don't wanna live in America no more".

diumenge, 4 de juny de 2017

Me & The Plant

ME & THE PLANT
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017

Si Primavera Sound és un marc ideal per a descobrir-hi nous discursos, l'escenari Night Pro és el millor aparador possible per a les veus emergents en la immensitat del parc del Fòrum. Ahir hi vaig estar escoltant aquesta formació del Brasil que juga al seu aire amb registres com el folk o el pop des d'una òptica fresca, elegant i sofisticada.

Arcade Fire de lluny

ARCADE FIRE
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017

Havent pogut veure i escoltar Arcade Fire de molt a prop ara fa poc menys d'un any, m'atreviria a afirmar que aquesta banda brilla sobretot en les grans distàncies. En contra de la majoria, els canadencs s'aprecien millor de lluny que de prop. Les seves cançons són d'una naturalesa tan expansiva, que arriben fins a l'últim racó de qualsevol recinte per infinit que aquest es manifesti -pensin en l'esplanada gran del Fòrum atapeïda fins a la bandera, com va ser el cas la nit passada-. Arcade Fire és tota una raresa en aquests temps que corren. Una formació que ha sabut combinar el fet massiu amb l'amplitud de mires i el gust per les cançons rodones. Una banda que ha esdevingut mastodòntica sense renunciar a una essència tan permeable i exploradora com coherent amb ella mateixa. L'únic grup de la seva generació que és capaç d'aplegar multituds sense esdevenir previsible ni autocomplaent. Un clàssic ja indiscutible del segle XXI, per molt que el seu imminent cinquè disc -o com a mínim els avançaments que en vam poder escoltar ahir al Primavera Sound- no es perfili tan rodó com els seus precedecessors.