divendres, 4 d’agost de 2017

"The Fabulous Johnny Cash", millor en vinil


Un dels motius pels quals prefereixo escoltar música en qualsevol suport físic abans de fer-ho en format digital no és tant el fet de poder tocar amb les meves pròpies mans la font d'allò que escolto -el disc-, sinó sobretot la relació que puc arribar a establir amb l'objecte en qüestió. Sóc perfectament conscient de quan, on i com vaig adquirir alguns dels compactes, vinils i cassettes que més m'han acompanyat al llarg de la vida. Recordo com si fos ahir el primer cop que vaig comprar-me un disc amb els meus propis diners -la qual cosa implica un grau d'esforç i recompensa que no té equivalent possible en cap plataforma d'streaming-. I em fascina imaginar-me les històries que amaguen alguns dels incomptables plàstics que he arribat a adquirir en mercats de segona mà. Ahir a la tarda vaig punxar el meu vinil de "The Fabulous Johnny Cash" (1958), el tercer disc de l'Home de Negre i el primer que editava sota el paraigües de Columbia. Una edició nord-americana que va passar per moltes i diverses mans abans de venir a parar a les meves. I no els enganyaré: la caràtula es troba en un estat pitjor del que permet apreciar la fotografia i el vinil, per dir-ho en termes col·loquials, sona a vell. La qual cosa li suma encant sense restar-li valor. Perquè una cosa és el gustàs que provoca el simple fet d'escoltar "I Still Miss Someone" o "Don't Take Your Guns to Town", dos diamants sonors que sempre entraran de fàbula sigui quin sigui el format. Però una altra de molt diferent és saber que aquell plàstic negre que fa voltes sota l'agulla ja acumulava dècades de servei abans de néixer un servidor, i ser conscient que passi el que passi seguirà servint durant moltes dècades més un cop jo estigui criant malves i l'ordinador amb el qual escric aquest text s'hagi quedat obsolet.

2 comentaris:

  1. Estic convençut que l'objecte no és el més important, sinó més aviat el com l'integrem en el nostre micro univers vital. Més enllà de les discussions sobre el so, les possibilitats d’artwork, i demés, els vinils són imprescindibles per a mi no perquè formin part del meu passat i present sinó perquè em diuen com em vaig documentar però també com em segueixo relacionant-me amb la música, en especial amb el rock and roll. Formen part de la meua enciclopèdia existencial com a banda sonora però també com a “base de dades” de formació, de creixement, d’experiència... Per això, sigui com sigui el seu estat, continuen sent un objecte valuosíssim, com aquest disc del Johnny Cash, però també el que has escrit sobre ell, que mai es quedarà obsolet.

    ResponElimina
  2. Més que bases de dades (que també), jo diria que il·lustren les nostres experiències vitals. Escoltar-los, en el moment en què ho haguem fet i de la manera com ho haguem fet, ens ha definit tal i com som.

    ResponElimina