dijous, 12 d’octubre del 2017

Nic Pizzolatto - "Galveston" (2010)


He estat llegint aquests dies "Galveston" (2010, editat en castellà per Salamandra), debut com a novel·lista del prolífic Nic Pizzolatto -a qui molts han conegut com a guionista de "True Detective"-. Un potent relat noir que compta amb l'aval del mateix Dennis Lehane i pel que sembla està en vies de portar-se a la gran pantalla. La història d'un perdonavides a sou de la màfia que es veu obligat a fugir en direcció a cap lloc en concret, sense mirar enrere i sense cap més perspectiva que esperar el fatal desenllaç que suposa un diagnòstic de càncer en estat avançat. Un thriller apassionant que té lloc a cavall de Nova Orleans i l'est de Texas, entre la segona meitat dels 80 i la recta final de la passada dècada, i que es desenvolupa en carreteres secundàries, decadents escenaris urbans, motels deixats de la mà de déu, àrees de servei abandonades a tota mena de vicis i bars de mala mort on la cervesa barata esdevé la recompensa dels desamparats. Relacions impossibles, vides trencades, perdedors a la deriva i el costat fosc del somni americà ambientats amb una hipotètica banda sonora per on desfilen cites a Billy Joe Shaver, Hank Williams, George Strait, Glen Campbell i Patsy Cline. Noir de primeríssima amb regust de tabac, bourbon i benzina.


"A veces mi madre se quedaba en casa y escuchaba discos de Hank Williams sentada en la mesa de la cocina, con una mano en la barbilla. Bebía ponche de ron hasta que su mirada se volvía dispersa y aturdida. Entonces, a veces me pedía que bailase con ella. Yo siempre he sido alto y eso le permitía apoyar su cabeza en mi hombro, el ruidoso ventilador me traía el olor de su sudor y del jabón que utilizaba, y sus brazos se me pegaban al cuello.

Algunas de esas noches me contaba alguna historia. Sus historias eran sobre la época anterior a mi nacimiento, cuando trabajaba en Beaumont para un hombre llamado Harper Robicheaux, propietario de un club nocturno. Le gustaba hablar de él. Era un tío poderoso que se había portado bien con ella, y en sus historias salía cantando para el público en el club, con vestidos largos de lentejuelas y fumando con boquilla de ébano. Al recordarlo, a veces se ponía a cantar, y la verdad es que tenía una voz potente que era casi demasiado grave y oscura para una mujer. Cantaba temas de Patsy Cline o de Jean Shepard y su sonrisa cuando acababa la canción era tan forzada que casi me asustaba".

Traducció de Mauricio Bach Juncadella (2014).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada