La nostra 'fàbrica de hypes' preferida

Uns joves Strokes saludant als lectors d'NME en uns temps en què
la portada d'una revista podia, efectivament, arribar a canviar vides.

Han saltat les alarmes. NME, una de les publicacions musicals de més referència de les passades sis dècades i mitja, deixa de publicar-se en paper per a centrar-se en el format digital. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, diuen uns. Conseqüència d'una línia editorial desencertada i/o d'un model de gestió erroni, diuen uns altres. I possiblement tots tinguin raó a la seva manera. El cas és que el setmanari britànic ja portava una bona temporada a la deriva. L'any 2015, en un últim intent de sobreviure al carrer, va replantejar dràsticament el seu format i va passar a distribuir-se de manera gratuïta en estacions de tren, parades de metro i similars. Un moviment que va devaluar de forma automàtica els continguts de la revista -a més de tallar d'arrel la seva distribució a escala internacional- i que a la llarga no ha donat els resultats que se n'esperaven.

Aquest divendres 9 de març es publicava el que ja s'havia anunciat com l'últim exemplar físic d'una capçalera a la qual s'ha acusat sovint de ser una fàbrica de hypes. Una expressió que no per certa acaba de fer justícia al mitjà, pioner en molts àmbits, far de referència durant dècades del periodisme musical a escala planetària i testimoni directe -quan no directament instigador- d'escenes i moviments que van del Merseybeat al punk i del glam al Britpop passant per allò que es va anomenar indie -a la seva redacció es va gestar el seminal recopilatori "C-86" (1986)-. No desapareix, diuen, simplement canvia de format. Però no serà el mateix. Ho sabem tots els que hem aprofitat algun viatge al Regne Unit per córrer cap al quiosc a veure què deia la nostra fàbrica de hypes preferida.